Arquitectura

Casa (japonesa)

Poden servir com una primera aproximació al caràcter esmunyedís de l’espai japonès els versos inicials de la primera de les “Estances “de Carles Riba (1919):

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva

d’un desig i ara ets deserta, oh ment.

Reflecteixen bé la mena d’escaramussa amb la que qualsevol observador s’hi enfronta, sobretot quan ho fa amb l’espai de la casa japonesa: se li escapa, el veu tombar la cantonada, el persegueix, li fuig, ja no el troba. Acaba perplex: sense res. Tal volta a Riba, que va compondre segons les formes del haiku i la tanka, també el fascinava aquesta qualitat intangible i fugissera tan present al Japó.

O que era present, doncs avui en dia les coses semblen anar per l’extrem oposat, per la seva presència rotunda, per la seva objectització inapel·lable, per la seva manca d’ambigüitat. El cert, però, és que sempre han existit dues vessants a la cultura japonesa: una que ha estat subtil, ha cultivat la imprecisió i el canvi, i que s’ha fet amb austeritat i uns materials naturals; i una altra que ha lluït el luxe i l’artifici, ha fixat les formes i ha volgut cridar l’atenció i establir-se categòricament. Les dues vessants han tingut moments diversos de predomini, però han coexistit sempre i són dues cares inseparables d’una mateixa moneda que es poden veure costat per costat a qualsevol ciutat del país.

Va ser l’arquitecte alemany Bruno Taut qui va pensar que es podrien discriminar, i encara ara el seu judici maniqueu segueix tenyint la percepció i les opinions que es tenen a Occident de la cultura japonesa, especialment de la seva arquitectura. Quan es va establir al Japó (1933-36), va caracteritzar les dues vessants respectivament i literalment com “de qualitat” (i hi incloïa el santuari xintoista d’Ise i la Vil·la imperial de Katsura*) i “kitsch”* (que exemplificava amb el conjunt dels mausoleus de Nikko, però que considerava una excrescència derivada de la importació del budisme i la seva arquitectura).

Tenia les seves raons, és clar, per fer una simplificació tan barroera. El motivava la voluntat o la necessitat de legitimar les troballes abstractes de l’arquitectura moderna amb una tradició més antiga. Ell, que havia participat a Europa a principis del segle XX en la construcció conceptual d’una arquitectura contemporània moralment adequada, que fos sincera i que no tingués pretensions formalistes, per força havia de quedar enlluernat amb l’essencialitat d’una part de l’arquitectura japonesa, especialment la domèstica. Que a més aquesta fos feta amb elements i dimensions estandarditzats, amb materials lleugers i que permetessin canvis interiors constants, només confirmava transhistòricament i transculturalment les proclames modernes, que propugnava els mateixos objectius.

És interessant comprovar com aquesta mirada occidental, esbiaixada perquè renunciava a bona part del llegat de la tradició japonesa en favor de justificar la pròpia posició, es veu recollida pels propis japonesos. A partir de llavors comencen a veure el seu propi art des d’aquesta reducció, en un joc de miralls en el que uns busquen precedents i els altres volen revalidar-se com a precedents. En efecte, els murs de paper i els pilars de fusta de la Vil·la Katsura comencen a enquadrar-se, fotografiar-se i a publicar-se com si fossin pintures geomètriques de Mondrian; o els detalls pulquèrrims i sempre renovats dels santuaris d’Ise es mostren com unes figures de fusta polida de Brancusi.

Res de tot això, és clar, té a veure amb les motivacions reals, les tècniques reals o la història particular o social real de cada cas de la tradició construïda. Són meres semblances superficials que impedeixen, en canvi, entendre i aprendre de les coses per si mateixes, viure-les en la seva essència. Per això la casa japonesa, que és un constructe cultural complex elaborat al llarg de molts segles i que dóna sentit a un mode vida determinat, no es pot trasplantar sense trasplantar també l’entorn que l’ha creat. I no es tracta d’una adequació climàtica: de fet, la casa tradicional és un model bastant inadaptat a les diferents variants del clima japonès i la seva pervivència només s’explica com a màquina generadora de significats. I aquests són intransferibles.

Quan a finals del segle XIX i a principis del XX el govern japonès va intensificar la seva homologació en el concert internacional com una part necessària de la modernització del país, va haver de dedicar grans esforços educatius, de propaganda i de legislació per forçar la societat que abandonés els vells costums i la vella casa i adoptés els nous, és a dir, els occidentals. S’estava formant una nova família, una nova divisió del treball, una nova economia seguint els patrons europeus i americans, i la casa havia de correspondre-hi. Però els canvis culturals d’aquest calibre són de molt lent assoliment i, com en tantes coses al Japó, la casa actual és un model sincrètic que manté trets del vell i incorpora coses del nou.

Hi ha cada cop més mobiliari fixe i més andròmines de tota mena, però encara es pot dir que la casa japonesa és, bàsicament, un espai continu (in)definit per armaris. Armaris que són el lloc on es guarden les funcions, per dir-ho així; és a dir, els objectes que les fan possibles dins de la casa. S’hi guarden els llits (o el que serveix com a tal), els estris de cuina i de taula, els llibres, les decoracions canviants. Els tancaments són mòbils o, en els casos urbans més extrems i de mides més petites, directament inexistents.

Sigui quina sigui la dimensió, es manté en bona mesura la sensació d’espai inacabable o fugisser. I siguin quins siguin els materials (el 80% de les cases japoneses actuals són prefabricades i venudes per catàleg), la majoria tenen com a mínim una habitació tradicional, amb el terra d’estora de palla d’arròs i tancaments de paper. I aquesta habitació està buida, ocupada només per una taula amb braser elèctric, sobre la que es parla, s’escriu, es cuina o es menja. On, fonamentalment, es reprodueixen els ritus domèstics ancestrals, malgrat tots els canvis, totes les contradiccions i tots els simulacres*.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close