Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Cementiri (militar)

Europa és, també, un immens camp de batalles. El seu territori ha viscut mil·lennis d’innombrables enfrontaments, majors i menors. Pertot hi ha senyals visibles de conflictes, de destrucció, de defensa. Ciutats senceres s’han construït sota el principi sempre superat de la inexpugnabilitat. Saber llegir el territori europeu vol dir tot sovint saber com van ser les tàctiques i les estratègies de cada moment: on es van aixecar impediments, quins turons es van fortificar, quins ponts calia vigilar, quines poblacions es van anorrear. Arreu s’hi troben cementiris o fosses comunes que marquen alguna batalla recent o de fa segles. Però són els memorials de les dues grans guerres del segle XX els que conformen un sistema explícit, dens i vigent de la pèrdua i la memòria.

Escampats per Europa existeixen cementiris militars alemanys, britànics, francesos, americans i un llarg etcètera, inclosos els internacionals amb caiguts de tots els països imaginables en l’òrbita occidental. Moltes vegades estan en combinació, o a tocar. Sovint se situen en els llocs on les matances van ser més horribles. Sembla que sigui el nombre de baixes el que defineixi la magnitud de la tragèdia, i que en conseqüència en defineixi la dimensió del monument i la seva jerarquia en el sistema, però n’hi ha de totes mides, formant una constel·lació que abasta el continent sencer. És més efectiu així: Europa esdevindria intransitable si per mor d’aproximar l’aberració de la guerra a les generacions posteriors es marquessin tots i cada un dels llocs on va morir una persona.

Alguns arquitectes han dedicat bona part de la seva carrera al projecte del record dels morts en batalla. L’arquitecte anglès Edwin Lutyens (1869-1944), que va donar forma a les institucions de l’imperi britànic just en el moment del seu esfondrament, va dissenyar més de 40 memorials després de la Primera Guerra Mundial. Alguns són modestes fites en pobles anglesos, però altres són grandiloqüents construccions d’afirmació nacional en terres estrangeres, com el cementiri de Thiepval, a la Picardia francesa. Celebra els soldats caiguts i mai trobats de les batalles del Somme, una de les ofensives més llargues i cruentes d’aquella guerra. Amb la seva forma extravagant i contundent, que se imposa sobre un paisatge planíssim, sembla voler compensar l’absència dels cossos amb una sobredosi d’arquitectura, ja anacrònica en el moment de la seva inauguració el 1932, a les portes d’un altre desastre europeu.

Memorial franco-britànic de Thiepval (Picardia). Edwin Lutyens, 1932. Foto: Amanda Slater, 2006.

Més desconeguda i més centrada en aquest respecte, és l’obra de l’arquitecte alemany Robert Tischler (1885–1959). Soldat perdedor de la Gran Guerra, va ser després l’encarregat de construir cementiris militars alemanys per molts llocs d’Europa per enterrar els soldats caiguts en batalla: Flandes, Macedònia, el nord del Vèneto. Molts d’aquests memorials són petits, íntims, més espais de recolliment que de celebració. Tots són situats en llocs de frontera, de disputa. Llocs sovint amb identitats híbrides, que no acaben de correspondre a cap relat nacional. Llocs que persisteixen en el seu caràcter malgrat els vaivens i les diferents dominacions, i que fan més explícita l’absurditat de la guerra.

L’evolució de Tischler explica l’evolució mateixa del departament estatal en què va treballar tota la seva vida, la VDK. Molts països tenen una agència pública o una associació recolzada per l’estat que s’encarrega del manteniment dels memorials de guerra, però cap es pot comparar amb la VDKVolksbund Deutsche Kriegsgräberfürsorge (Comissió alemanya de manteniment dels cementiris militars). Fundada el 1919 com a part del Tractat de Versalles i encara en actiu, manté més de 800 cementiris de guerra en 46 països diferents. Abasta també els desastres causats pel militarisme alemany després i abans de la Gran Guerra. Tischler en va ser molts anys l’arquitecte en cap, i va ser responsable de centenars de projectes després de les dues guerres mundials. Va definir-ne el caràcter, fins el punt que obres posteriors com les de Dieter Oesterlen (1911-1994) en són directes deutores.

Cementiri militar alemany de Passo della Futa (Toscana). Dieter Oesterlen, 1961-69. Foto: Kai Kappel.

Els cementiris de Tischler, sovint un simple mur que encercla un clos en silenci, apel·len a la introspecció. Amb un baix to monumental, les seves construccions funeràries són granítiques, austeres i emotives. No celebren res perquè no hi ha res a celebrar. Són ocasions per a la reflexió persistent, i estan pensades per durar. Per durar segurament més enllà de la memòria de les persones, fins que de tot plegat en quedi només un record col·lectiu que, poc a poc, es va fonent en un record històric del que només en quedi una simple marca al territori, formant-ne part.

Formes simples i disposicions clares, a la inversa del caos del conflicte.

Les làpides, endreçades sovint en alineació militar, remeten a un inici de formació del batalló, però no parlen ni del desordre, ni de la fúria, ni de la por, ni de l’angoixa. No parlen de la realitat sentida de la guerra i es refereixen més a la disciplina anònima del soldat que a la vivència intransferible de la persona. Malgrat la seva educació moderna, els cementiris de Tischler remeten més a les formes atemporals de les construccions megalítiques o de la seva reinterpretació del primer Werbund que a l’experimentació formal de la Bauhaus. Com si l’avantguarda no pogués donar acollida a sentiments profunds de pèrdua, d’eternitat, de transcendència.

Potser sigui aquesta la clau de la paradoxa Tischler, que en el fons és la paradoxa que ha d’afrontar tot arquitecte o artista progressista que abordi la significació i el simbolisme de la mort: l’art i l’arquitectura modernes podrien explicar amb les seves formes el desordre, la fúria, la por o l’angoixa. Podrien representar la guerra i el seu fragor perquè poden arribar a la part fosca de l’ànima humana molt millor que l’arquitectura clàssica. Però Tischler potser va decidir que aquestes siguin emocions que no s’hagin de recordar en un moment de dol o de penediment. Que potser aquestes passions profundes però fugisseres no s’hagin de recordar en un memorial, amb la seva aspiració d’eternitat. Perquè l’instant de la mort és massa terrible.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close