Secció: Actualitat

Chris Dercon, expulsat al paradís

El belga Chris Dercon era un director de museu amb èxit. Però com a director de la Volksbühne de Berlín va ser una figura odiada. Ara treballa a París i fa que els alemanys semblin massa primmirats.

A través de la volta del sostre de vidre, el sol de la tarda parisenca penetra en l’enorme nau. Hi estan endreçant coses, un toro va amunt i avall. El dia anterior, com sol ser habitual, al Grand Palais hi va haver grans personalitats convidades.

En aquest cas van ser l’esposa del president francès, Brigitte Macron, a més d’aristòcrates monegascos, estrelles del pop nord-americanes, actrius britàniques i supermodels. Una vetllada en record de Karl Lagerfeld. Aquí, en aquest sumptuós edifici parisenc entre els Camps Elisis i la riba del Sena, el dissenyador de moda hi presentava regularment les seves col·leccions de Chanel, i en comptes de l’habitual passarel·la bastia universos artístics.

A l’exposició també hi havia el nou director del Grand Palais, Chris Dercon. “Ho vaig trobar fantàstic”.

Conversant amb ell, acabem parlant de la seva feina anterior, menys glamurosa: la que va fer a Berlín. Somrient destaca que no té pas un trastorn d’estrès posttraumàtic.

Diu que li van “molt bé” les coses, “molt i molt bé”.

El belga Chris Dercon, de 60 anys, s’ha convertit en un fenomen. Encara no està clar com se l’ha de classificar. Té un deix tràgic? Un toc triomfal? O totes dues coses?

Durant molt de temps Dercon va ser un dels grans del món de l’art. Va dirigir institucions com la Haus der Kunst de Munic i la Tate Modern de Londres, un museu amb més de cinc milions de visitants anuals. Després va decidir reinventar-se. Va passar al teatre. I no pas a un de qualsevol, sinó a la Volksbühne de Berlín. Un lloc amb una dinàmica especial, ancorat en la tradició de la contracultura del Berlín oriental. Molt d’esquerres, molt crític, però culturalment més aviat equilibrat.

Aquell rara avis artístic importat de Londres –així se’l veia– va ser una figura odiada des que es va estrenar al càrrec, el 2017. El seu predecessor, Frank Castorf, en la seva última obra a la Volksbühne –un Faust–, va posar en escena una paròdia de Dercon, un paio amb accent belga a qui li tiraven una cervesa per sobre. El personal de la Volksbühne, incloent-hi coneguts actors, van escriure una carta oberta. El dia que va començar a exercir el càrrec algú li va deixar excrements davant la porta. Un grup d’activistes va amenaçar amb ocupar l’edifici. I ho van fer.

En l’escena artística Dercon té una xarxa de contactes envejable. Però en el món del teatre feia l’efecte d’estar llastimosament aïllat. Tenia molts enemics, algunes persones indiferents i pocs aliats. Amb el programa amb què a començament de tardor del 2017 va iniciar enèrgicament el seu mandat, va convèncer molt poca gent. I la seva idea de consolidar l’aeroport inutilitzat de Tempelhof a llarg termini com un segon espai escènic especialment imponent va resultar ser un miratge. Almenys el va poder utilitzar unes quantes setmanes. Després de tres trimestres la seva estada a la Volksbühne s’havia acabat. Això va ser l’abril de l’any passat.

A la tardor Chris Dercon va reunir-se amb el president francès, Emmanuel Macron. Va ser una mena d’entrevista de feina. Van conversar, entre altres temes, sobre literatura alemanya, sobre art urbà nord-americà, sobre Europa. Des del gener del 2019 Dercon dirigeix el Grand Palais. Aleshores va demanar paciència; ara ja en pot fer balanç.

Creu que hi ha “nous rituals” en la cultura, “i per a això necessitem nous espais”, “un nou tipus d’institució”. Precisament això és el que crearà durant els pròxims anys a París. A França tornarà a ser més l’antic Dercon, d’alguna manera ha de retornar als orígens. Això és una autèntica obligació.

París és un somni, però és la feina somiada de Dercon?

Pel que fa al títol, evidentment. Dercon ja no és curador o director: ara és president. Com a president, s’encarrega no tan sols del Grand Palais, sinó de la unió dels dotze museus nacionals. La seva “màquina” –tal com ell s’hi refereix– també compta a París amb el Musée du Luxembourg. A més, la màquina presta serveis a altres museus, gestiona reproduccions d’obres d’art i botigues de museus.

El Grand Palais en si va ser inaugurat el 1900 amb motiu de l’exposició universal. A les ales laterals hi tenien –i hi tenen– lloc no únicament exposicions d’art o sobre història cultural; actualment, per exemple, n’hi ha una sobre l’avantguarda russa i una altra sobre la Lluna. A la gran nau central, amb els seus 13.500 metres quadrats, s’hi organitzen fires d’art, mostres de moda i fins i tot, com ja es feia en els inicis, tornejos d’equitació.

Chris Dercon
Chris Dercon. Foto: Der Spiegel

A final de l’any vinent comença la remodelació d’aquest palau d’estil Belle Époque, que durarà entre tres i quatre anys i costarà 466 milions d’euros. Es preveu reestructurar tota la zona, que serà més majestuosa, més verda i més paradisíaca. El Grand Palais es convertirà en un barri dins el nou barri, en un element emblemàtic.

A Berlín les institucions polítiques possiblement tenien unes esperances semblants, també volien que Dercon els donés alguna cosa emblemàtica; però al final van fer-se enrere. La cosa va començar amb menys ambició i menys espectacularitat que a París. No el va nomenar un cap d’Estat sinó l’alcalde Michael Müller; i després no se’n cuidar més. L’experiment va fracassar, i a la capital alemanya molts encara volen creure que només va ser culpa de Dercon.

Quin va ser el primer moment en què es va penedir d’haver anat a Berlín? Doncs mira, diu Dercon, ja havia pensat abandonar abans de començar la feina, per l’agost del 2017. No només pels activistes, sinó també pels polítics, per les terribles converses amb ells. A Dercon els polítics van començar a fer-li fàstic. “Alguna cosa em deia que me n’havia d’anar”. Però, tot i així, va començar. I encara ara se’n penedeix.

Fins fa dues setmanes no es va saber que el seu successor a Berlín seria el dramaturg, director (i enemic de Dercon) René Pollesch. Dercon participava en un programa en directe de la ràdio belga quan se’n va assabentar. Va aprofitar l’ocasió per felicitar el seu successor, si bé troba que el que Pollesch explica en públic sobre ell no sempre és veritat. Per exemple, l’anècdota que circula per la ciutat que ell va intentar atreure el director amb una promesa arrogant: “Et faré famós mundialment”. La frase es va fer cèlebre, i va deixar Dercon com un fantasma.

A Berlín encara malparlen d’ell. Ara a París Dercon es venja a la seva manera. Diu que avui dia als museus s’hi pot fer de tot, que la gent realment espera que els museus facin possible qualsevol cosa i que no exhibeixin només art. I que al Nouveau Grand Palais, el futur Grand Palais renovat, també hi tindran un paper rellevant el teatre i la dansa. Sona gairebé com si hagués guanyat la partida.

Els crítics de Dercon, però, potser senten confirmades les seves afirmacions veient les activitats actuals del director. Li retreien que volgués convertir la Volksbühne en un “espai per a espectacles variats”. A París efectivament dirigirà un espai per a espectacles variats, i el farà avançar cap al futur.

El Grand Palais, diu Dercon, sempre ha estat un lloc d’aquesta mena, un espai on s’ha exposat art d’avantguarda i on s’ha escrit la història.

A Berlín els seus enemics el criticaven, entre altres coses, perquè tenia la intenció de recaptar fons de patrocinadors. En aquell teatre això no està ben vist, i els patrocinadors es consideren “males persones”. Els activistes, que es comportaven com un consell d’administració de la Volksbühne, li retreien fins i tot que estava al servei d’un “sistema malalt d’esclavatge mundial”.

Dercon diu –i ara el seu riure sona una mica maliciós– que al seu successor li desitja molta sort en la relació amb aquella gent.

A Berlín ell es va sentir incomprès. De la Tate Modern de Londres se’n va anar precisament perquè volia abandonar tota aquella “bombolla museística” en què els “mecenes superrics” ocupen molt d’espai. A Londres va tractar amb oligarques russos i altres multimilionaris davant els quals no estava segur “d’on sortien realment els diners” i “encara havies d’estar-los agraït”.

A París també hi ha mecenes influents, els quals, segons Dercon, volien que se’ls elogiés per haver fet un donatiu de cent milions d’euros per a la reconstrucció de Notre-Dame quan aquesta quantitat és el que es gasten en un dia a la fira d’art de Basilea.

I, malgrat tot, està entusiasmat de ser a París, on les institucions estatals se senten compromeses amb el públic i l’oferta d’exposicions és molt àmplia; molt millor, per cert, que a Berlín. Pertot arreu els edificis estan plens, i la gent fa cua per contemplar obres d’art.

Quan parla de París, Berlín sembla una ciutat provinciana. Tot el drama –en certa manera molt alemany– que els seus enemics li van muntar sembla una obra de teatre que va funcionar bé durant una temporada, però que en el record cada cop té menys ganxo.

Dercon continua sent un fenomen, però també una figura que costa de copsar: a Berlín se’l considerava un neoliberal, mentre que ell diu que és crític amb el capitalisme. De tota manera, diu que està agraït que l’empresa Chanel estigui tan lligada al Grand Palais.

Si Dercon hagués passat de Londres a París, potser el canvi no s’hauria vist forçosament com un ascens, però ara es veu com una salvació. Ara bé: qui salvarà Berlín?

Article d’Ulrike Knöfel publicat a Der Spiegel.