Patrimoni

Christian Zervos, homenot!!!

Enguany es compleixen cinquanta anys de la mort de l’editor i crític d’art Christian Zervos (1889-1970), i a França s’han organitzat diversos actes commemoratius d’aquesta efemèride. Malgrat  la seva condició de francès, tindria  tot el sentit que els catalans també féssim nostra aquesta celebració. De ben segur poques personalitats no catalanes han fet tant —i de tanta qualitat— per la projecció de l’art català. Destaquem tan sols la seva aportació en tres camps: En l’art medieval, en l’art d’avantguarda i, més tangencialment, en els anys “catalans” de Picasso. En tots tres terrenys la seva tasca resultà determinant, i tots ells presenten un element en comú, l’editorial Cahiers d’Art, la gran empresa de vida que ocupà Zervos fins al final dels seus dies. Christian Zervos va nèixer a Argostoli (Grècia) i passà la infància a Alexandria (Egipte), si bé als vint-i-dos anys ja vivia a París, on s’acabaria nacionalitzant francès.

Va estudiar filosofia a la Universitat de la Sorbona i la seva tesi, que presentà l’any 1918, la va dedicar al filòsof del segle XI Miquel Psel·los. Després d’algunes feines acabà treballant per al cèlebre editor d’art francès Albert Morancé, on adquirí els fonaments de l’ofici d’editor que li permeteren volar en solitari amb la creació de la revista, que posteriorment es desdoblà en l’editorial homònima, Cahiers d’Art. L’Acompanyà la seva segona dona, Yvonne Marion (1905-1970), una galerista dotada d’un ull molt fi, i que compartí amb Zervos les penalitats per les que transità l’editorial.

Com a revista, Cahiers d’Art s’edità entre els anys 1926 i 1960, amb una única interrupció durant el període 1941-1943. Fou sens dubte la revista de referència del període d’entreguerres que, en bona mesura, contribuí a configurar el canon de l’art d’avantguarda des de la mítica seu del número 14 de la Rue du Dragon de París. Els seus interesos eren d’allò més amplis, des de l’art antic fins a l’art d’avantguarda —amb predomini de l’art francès— i amb un nivell d’exigència gràfica i literària extraordinari. Es van publicar un total de 97 números i el mateix Zervos es multiplicava fent alhora tasques d’editor, de director, de maquetista i, esclar, com a crític d’art, en definitiva tot un home-orquestra.

Com a editorial edità al voltant d’una cinquantena de llibres monogràfics sobre temes molt diversos com l’art grec o el mesopotàmic, o sobre artistes com El Greco, o Matisse, entre tants altres. A grans trets, els seus interessos oscil·laren entre l’art del passat i la contemporaneïtat més estricta, tot sovint establint diàlegs entre els dos terrenys. En aquest sentit, Zervos va esdevenir un agent actiu pel que fa a la relectura de manifestacions artístiques del passat per part de l’avantguarda. En aquest context es podria situar el seu interès per l’art medieval català, que cristal·litzà en un monumental llibre monogràfic: L’Art de la Catalogne, de la seconde moitié du neuvième siècle à la fin du quinzième siècle, més conegut com L’Art de la Catalogne. Aquesta publicació, en certa manera, posava en valor l’art romànic i gòtic català a nivell internacional, il·lustrat amb un total de 223 planxes, d’una gran qualitat fotogràfica. El llibre consta d’un pròleg de Zervos i textos de Ferran Soldevila i Josep Gudiol. El pròleg de Zervos, «Les prétendus vandalismes en Catalogne”, pretenia desmentir la propaganda franquista que acusava els republicans de bàrbars sota l’acusació de destruir el patrimoni artístic. Zervos no es quedà amb l’edició francesa sinó que n’edità també una d’alemanya i una altra d’anglesa, aquesta amb un text afegit del col·leccionista, crític d’art i amic de Zervos, Roland Penrose. De fet, si Zervos no hagués fet res més que aquest llibre, amb això n’hi hauria prou haver entrat amb lletres d’or a la història de l’art català.

Per documentar L’Art de la Catalogne el matrimoni Zervos, acompanyats d’alguns amics com el col·leccionista i crític d’art Roland Penrose i la seva dona, van fer un viatge de treball de camp per Catalunya els darrers mesos de 1936. L’Objectiu era documentar i fotografiar algunes de les obres que havien d’integrar el llibre, que tenia també com a objectiu deixar constància de la tasca de salvament de patrimoni que s’estava duent a terme. Ens han arribat diversos testimonis fotogràfics d’aquella estada, per exemple, de la visita dels Zervos a la Catedral de Girona o al Monestir de Pedralbes, on foren acompanyats pel seu conservador —i amic de joventut de Picasso— Josep Rocarol. El mateix Zervos li comunicà a Picasso la finalització de l’expedició i la imminència de l’edició del llibre, tal com ho documenta una carta dipositada al arxius del Musée Picasso de París. La missiva està datada el 26 de novembre de 1936 a Barcelona: J’ai fini un livre magnifique sur l’art de la Catalogne du X au XV siècle. Je crois qu’il vous plaira beaucoup. Non seulement j’ai les photos mais je suis en train de faire faire les clichés. Ainsi dans 10 jours j’arriverai à Paris pour tirer le livre. En aquesta mateixa carta li detalla a Picasso alguns dels llocs que ha visitat o que té previst visitar en breu: Nous avons été a Lérida, a Tarragona, a Polet, a Girona, a Terrassa, a Sant Cugat. Nous irons demain a Ripoll, puis nous partirons pour Valence.  L’Art de la Catalogne va ser editat en el marc de la cèlebre Exposició d’Art Català, que tingué lloc l’any 1937 a París, organitzada pel Comissariat de Propaganda, i de la qual se n’edità un catàleg —al marge d’altres publicacions que sorgiren en paral·lel a l’exposició. La mostra tingué lloc al Jeu de Paume i, posteriorment, al castell de Maisons-Laffitte.

Carta enviada per Zervos a Picasso des de Barcelona, on l’informa sobre la finalització de la seva visita a Catalunya i la publicació imminent de L’Art de la Catalogne. 26 de novembre de 1936. Archives Muséee Picasso Paris.

En segon lloc ens referirem al paper de Zervos pel que fa a la difusió de l’art català d’avantguarda, en la mesura que Cahiers d’Art fou rellevant en la projecció internacional d’artistes com, per exemple, Joan Miró i Juli González. Tant l’un com l’altre foren defensats reiteradament pel matrimoni Zervos, i n’és testimoni la seva presència regular a les pàgines de la revista Cahiers d’Art. Miró apareix a la revista des de lany 1926 fins al 1960, per tant tota la franja cronològica de la publicació. De tota manera, la seva presència  més intensa tingué lloc durant els anys 30 i 40, si bé la relació amb els Zervos fou sempre en molt bons termes. Entre altres col·laboracions, es poden citar l’icònic pochoir Aidez l’Espagne! de Miró, un encàrrec de Zervos a partir del qual es creà un segell per obtenir suport suport financer per a la República i que, posteriorment, es convertiria en un cartell.

Joan Miró. “Aidez l’Espagne”, 1937 Projecte de pochoir. Gouache sobre paper Musée Zervos – Vézelay. CDY.

O bé la simbòlica presència de Miró a la portada del darrer número de la revista Cahiers d’Art l’any 1960, entre tants altres. Per posar de relleu aquesta vinculació, l’any 2019 el Musée Zervos de Vezelay organitzà una exposició al voltant de la relació entre Miró i el matrimoni Zervos. En el cas de Juli González el creuament de Zervos en la seva vida fou encara més determinant pel que fa a la seva projecció internacional. Per exemple, Cahiers d’Art li dedicà un article amb motiu d’una exitosa exposició de González a la Galeria Percier de París l’any 1934, tot reproduint tres obres seves. Més endavant exposà a la Galeria Cahiers d’Art, gestionada per Yvonne, una mostra que solidificà la seva relació amb els Zervos, moment en què li adquiriren l’obra Cap davant del mirall .

Juli González. Cap davant del mirall, c. 1934 Bronze. Musée Zervos – Vézelay. CDY.

Una data emblemàtica per a Gonzalez fou l’any 1936, quan dues obres seves figuren a la mítica exposició Cubism and Abstract Art, al MoMA de Nova York, aleshores dirigit per Alfred H. Barr. Una d’aquestes dues obres, Gran trompeta, era propietat de Zervos que, gràcies a la seva bona relació amb Barr, sens dubte va ajudar a la recepció de l’obra de González al museu americà. De fet, aquell mateix any el MoMA adquiriria la primera obra d’aquest artista, Cap, que a efectes pràctics seria una mena de canonització com a artista d’avantguarda a nivell mundial. Els Zervos no només projectaren aquests i altres artistes mitjançant la seva editorial, sinó també a través de les dues galeries que gestionaven, la ja citada Galeria Cahiers d’Art i la Galeria Mai, en el que resultà una tasca expositiva fabulosa: Ni més ni menys que entre dues i cinc exposicions anuals de mitjana, entre l’any 1932 i el 1970.

Finalment cal destacar la tasca de Zervos com a antòleg oficial de l’obra de Picasso, una empresa que el va arribar a arruinar degut als estàndards de qualitat i exigència que s’autoimposava. De fet, Picasso el va triar per a la confecció del seu oceànic catàleg raonat precisament per que coneixia l’exigent manera de treballar de Zervos. De fet, els 33 volums d’aquest catàleg s’estenen des de 1932 fins a 1970, si bé es van seguir editant vuit anys més tard de la mort de l’editor. A efectes de la producció artística de Picasso a terres catalanes —quan hi residí i durant les estades puntuals que hi féu—, Zervos va inventariar les estades a Barcelona, Horta, Gósol, Cadaqués i Ceret. Cal atorgar-li un valor especial a la catalogació que realitzà Zervos de l’obra picassiana prèvia al Cubisme, atès que en aquelles dates la producció precubista tenia una consideració més aviat menor dintre de la historiografia picassiana. La majoria de les obres “catalanes de Picasso estan recollides als volums I, VI, XXI i XXII, i subratllem que les dues obres que tenen l’honor d’obrir el catàleg de Zervos formen part d’una col·lecció catalana, concretament del Museu de Montserrat. Es tracta d’El vell pescador (1895) i L’Escolà (1896), que consten al catàleg amb els números d’inventari Zervos I, 1 i Zervos I, 2, respectivament.

El vell pescador de Picasso, del Museu de Montserrat, és la primera obra del catàleg raonat de Picasso realitzat per Chrisitan Zervos i que consta de 33 volums.

Tots els volums anaven precedits de pròlegs del mateix Zervos que, per les raons que sigui, no acostumen a ser massa citats pels experts picassians, o com a mínim no ho són tant com exigiria la seva qualitat –i el fet és que són una de les poques fonts directes de Picasso.

Finalment referim una anècdota que tingué lloc pocs mesos abans de la Guerra Civil Espanyola, i que ja evidencia el respecte de Zervos per la cultura catalana. El mes de gener 1936 el grup ADLAN va inaugurar la cèlebre exposició Picasso a la Sala Esteva de Barcelona. A finals de 1935 Zervos havia tret a la llum un número de Cahiers d’Art dedicat íntegrament a Picasso, on precisament s’anunciava l’exposició d’ADLAN que s’inauguraria poc després. En aquell número feu reproduir uns textos de González, Miró, Dalí, Luis Fernández i Jaume Sabartés a manera de salutació de l’exposició –que amb motiu de la inauguració serien emesos radiofònicament a França i a Barcelona. Es dona la circumstància que els textos de González, Miró i Dalí foren publicats en llengua catalana a una revista francesa com Cahiers d’Art, sens dubte una decisió personal del mateix Zervos. Certament no es pot demostrar però, en l’interès de Zervos per la cultura catalana hi deuria tenir un paper l’amistat d’aquest amb Picasso. És sabut que, gairebé sempre que apareixia un català pel taller de Picasso, com a compliment, l’artista se li dirigia en català davant la perplexitat i sovint l’enuig —dissimulat— de la resta, normalment francesos. Palau i Fabre, que conegué personalment Zervos,  m’explicà com fou testimoni, almenys en un parell d’ocasions, d’una situació com aquesta en presència de Zervos. Palau i Fabre, observador com era, m’explicà com se n’adonà com l’editor i crític d’art era el que més gaudia, i més sincerament, veient tot un mite vivent parlant el seu tronat català —exòtica barreja amb castellà i francès—, quan feia dècades que no trepitjava Catalunya. En  conversa amb Palau i Fabre, Zervos fins i tot li demanà que li traduís al francès algunes paraules i expressions catalanes. Això podria interpretar-se com una simple anècdota si no fos per l’interès tan profund que Zervos mostrà per tot allò vinculat a la cultura catalana. En temps de premis i anys commemoratius, seria de justícia recordar com una personalitat estrangera com Zervos va projectar l’art català probablement més que cap altre editor o crític d’art del nostre país. I compte, per que la seva no fou una projecció qualsevol, sinó que aplegava tres elements rarament coincidents, perque alguns malauradament tendeixen a excloure’s entre ells: Excel·lència científica, virtuosisme gràfic i repercusió planetària, tot plegat al servei de l’art català, i per extensió, de la nostra cultura.

Christian Zervos, Homenot!!!

Eduard Vallès
Eduard Vallès: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca