Altres gèneres

Cinc (més un) grups que hauries d’escoltar aquest estiu

Uns nanos de l’Empordà que s’han après de memòria el ‘Blonde on blonde’, la cantant mallorquina del futur o uns punks que dibuixen còmic ‘underground’. En un estiu de mascaretes i distància social potser no podràs anar al ball de festa major, però sí descobrir cinc grups que potser no coneixies i escoltar, sense parar, el nou disc d’uns veterans que tot just han fet trenta anys. Aquestes són les novetats estivals que no t’hauries de perdre.

La Ludwig Band. 'Al límit de la tonalitat' (Indian Runners, 2020). © Camille Andreys i Maria Tarruella.
La Ludwig Band. ‘Al límit de la tonalitat’ (Indian Runners, 2020). © Camille Andreys i Maria Tarruella.
Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Si existís el títol a la cançó de l’estiu fora dels mitjans, ‘Te’n recordes’ de la Ludwig Band guanyaria per golejada. Naturals de l’Alt Empordà -diuen ser el “segon millor grup d’Espolla’- la seva aparició és una de les més fulminants que es recorden en l’escena independent. Recolzats en aquesta imbatible cançó d’harmonies, nostàlgia i llocs comuns, han ensenyat un primer elapé -‘Al límit de la tonalitat’- que mira amb lupa l’obra de Dylan, però que també demostra orelles fines pels Byrds, Sisa i Riba, tocs de rock setanta i fins i tot els Manel, dels que segur que s’han empatxat d’escoltar el primer disc. Si aquest fos un estiu normal, la Ludwig Band s’haguessin fet un fart de tocar en revetlles de pobre, però no és un estiu normal i s’han hagut de conformar facturant un dels himnes de la temporada, que no és poca cosa. Per a properes referències podríem demanar-los anar una mica més enllà de seguir fil per randa el cànon ‘dylanià’. Per a la resta, són un dels grups més prometedors del país.

Anna Andreu. ‘Els mals costums’ (Hidden Track, 2020). © Sílvia Poch
Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Per a Anna Andreu el pas a anar en solitari semblava un fet natural. Almenys era la impressió que t’enduies quan comandava les veus de Calido Home, grup en què va militar durant quasi una dècada. No és l´única zona de confort que ha estripat la cantant de Sant Quirzé, que s’ha decidit obertament a escollir el català com a única llengua vehicular de la seva obra. ‘Els mals costums’ passa com una exhalació de vint minuts i vuit cançons que saben navegar entre la cruesa d’Ainara Legardon, l’intimisme d’Aldous Harding i certa manera de cantar que per instants recorda a Maria del Mar Bonet. Si la mallorquina ara tingués 30 i pocs anys, segurament faria cançons com ‘El crit al cel’ o ‘Els mals costums’. Un disc d’arranjaments sinuosos i instrumentació justa que busca l’esperit més primitiu de cada tema. Una mostra de versatilitat en la producció de Jordi Matas (El Petit de Cal Eril, Ferran Palau), que torna a trobar el punt exacte què demana cada disc que toca.

Maria Jaume. © Noemí Elies
Maria Jaume. ‘Autonomia per principiants’ (Bankrobber, 2020) © Noemí Elias
Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

No seria aquest ni el lloc ni el moment per discutir la idoneïtat de concursos que mesurin el grau de qualitat artística, sobretot en qüestions tan emocionals com la música. El cas és que és gràcies a un d’aquests certàmens que hem descobert la Maria Jaume, guanyadora de l’última edició del Sona9. Mallorquina i desconeguda fins a la seva rutilant victòria, Jaume és el nom més il·lusionant d’entre tota la pedrera de joves que encara decideixen fer música analògica: una guitarra i instruments de la vella escola. Només ha ensenyat una cançó del que serà el seu primer disc, però ‘Autonomia per principiants’ és una bona mostra del que podem esperar d’un debut que ha produït Pau Vallvé i que apareixerà al setembre amb el segell Bankrobber. La cantant insular, d’accent tancat i melodies preciosistes, mira a Julia Jacklin, Faye Webster i Miquel Serra movent-se entre la cançó d’autor i el pop més juganer. Prometia tenir un estiu, ben mogut però l’epidèmia l’ha deixat sense la majoria de concerts aparaulats i un disc preparat per veure la llum. Així i tot, l’espera fins setembre haurà valgut la pena si fem cas a les memorables incursions que hem fet en els seus directes.

Chicos Raros (Autoeditat, 2020). © Dani Cantó
Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

En sortir d’un concert de Chicos Raros t’haurien d’obsequiar amb un diploma: “enhorabona, acabes de veure a la banda més divertida de Barcelona”. El més semblant que mai ha tingut la ciutat de tenir un supergrup de l’escena del còmic ‘underground’ és aquest, un conglomerat de pop ràpid i punk irònic de lletres divertidíssimes i esperit fes-t’ho tu mateix. El quartet no s’està per històries, el seu són les bateries electròniques repetitives, guitarres nervioses, teclat somiador i ‘frontman’ carismàtic que crida sense vergonya. Amb aquests ingredients, el mix resultant potser no és apte per totes les orelles, però aquest no és punk de digestió fàcil. Entre les seves files trobem un clàssic de l’escena indie de Barcelona, Sergi Puyol, dibuixant de còmic i guitarrista i compositor de l’enyorat combo Le Pianc.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Eva Valero és un dels grans talents sorgits l’últim lustre del sempre prolífic Baix Llobregat. El seu debut, en 2017, va sorprendre a tothom amb un EP de dotze cançons que semblava imitar una marciana agenda telefònica (‘Letizia’, ‘Gemma Pell’, ‘Tomás Cruise Cruz’, ‘Glenn coco’). Baixa fidelitat que balla entre el pop dels vuitanta i l’Italo fet amb bases de teclat midi i absoluta autosuficiència. Des de llavors el seu geni no ha minvat, al contrari, ha crescut a cada cançó publicada. A falta de disc, ha anunciat el seu fitxatge per El Volcan (segell de Joe Crepúsculo) amb una cançó nova cançó que torna a mesclar imaginari mil·lenial amb sintetitzador, emparentant-se amb Hidrogenesse o Javiera Mena. El futur, i el ball, són seus.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Els mallorquins tenen tants quilòmetres de carretera (quatre discos i dos EP’s) que estan més que consagrats en l’ecosistema pop català. La seva inclusió com a bola extra d’aquestes recomanacions respon a la seva joventut (es mouen tots ells en els trenta anys recent complerts) i la capacitat per pujar el nivell a cada disc que publiquen. Si en 2016 van tirar d’ironia, amb el maoista títol de ‘Gran salt endavant’, quatre anys i dos discos més després, s’ha complert el seu pla: ‘Salsa agredolça’, el seu últim disc, és un exercici excel·lent de cançons delicades, somiadores i màgiques que els consagra com un grup preparat per accedir a nivells de popularitats més grans. Han arribat a un punt que saben moure’s bé per tot arreu: trobant ganxo radiable (‘Metre per segon’, ‘Pedres i pals’), narratives emocionants (‘Agents de l’ordre universal’) i balades dissonants (‘He sortit de casa’). Extrema punteria melòdica i brillantor cada cop més insultant en els textos per un grup que no para de donar-nos alegries.

Jordi Garrigós
Jordi Garrigós: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca