Música

La dualitat més íntima de Clara Peya

Clara Peya (1986) és una de les pianistes, compositores i activistes més destacades de les darreres fornades d’artistes catalans. A un talent innegable i una posada escènica viscuda, amb l’emoció sempre latent i visible en l’expressivitat fascinant dels seus dits, cal sumar-li el fet de ser la Premi Nacional de Cultura més jove de la història. El guardó va posar la rúbrica a un any d’alta intensitat, a tots nivells. De replantejar, d’aturar-se, de fer un respir. D’aquesta necessitat és d’on surt ‘A A (Analogia de l’A-mort)’, el primer disc a piano sol de l’autora.

Si bé hi ha algunes peces on trobem l’acompanyament d’un toc d’electrònica, ‘A A (Analogia de l’A-mort)’ (Satélite K, 2019) és tota una declaració d’intencions artístiques i, sobretot, vitals. I suposa una alenada d’aire en una carrera que no acostuma a tenir moments de pausa, amb Peya simultaniejant la gira d’Estómac, Les Impuxibles o Índiga, entre molts altres projectes que van sorgint pel camí, integrats en l’ebullició creativa d’un talent musical únic. Tan únic com les noves cançons, que es podran degustar en directe en una sola ocasió, el 6 de desembre a l’espai Utopia 126.

“Aquest disc neix i mor el mateix dia. Per mi, és un disc ritual, de tot un any de moltes contradiccions i vivències, de molts moments difícils, de passar-ho malament i sentir-me sola. De sentir-me molt exposada”, confessa, evidenciant aquesta voluntat de fer una pausa, de passar revista a l’allau dels darrers anys. “Començo a tenir la necessitat d’aturar-me i reposar, el disc surt d’aquesta inquietud. Però l’experiència em diu que ningú no et salvarà, que ho has de fer tu mateixa”. Potser per això, per composar-lo va necessitar aïllar-se. Tota sola, amb un piano, a la natura.

Després d’un any molt difícil i de viure alguns sotracs personals, la seva relació de parella va arribar al punt i final. “Per mi va ser una gota que ho va fer vessar tot –detalla–. Vaig proposar-me fer un canvi de vida i vaig prendre la decisió de deixar les xarxes socials i de no fer més entrevistes. Vaig anar a la muntanya, a la Fundació La Plana: només caminava i tocava el piano“. Tota una descoberta per trobar la pau necessària i tornar més forta. “Vaig fer una residència artística i vaig estar-hi tan bé que ara hi vaig sovint. Em va baixar l’ansietat, vaig baixar a terra, vaig gaudir del contacte amb la natura i amb la gent”.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Música que surt d’una necessitat

‘A A (Analogia de l’A-mort’ és una obra entesa com a acompanyament, com a manera de capbussar-se en un mateix i en les pròpies contradiccions. “No deixa de ser un disc amb la necessitat d’expressar”, cosa que serveix com a inspiració personal, però també per qui l’escolti. “M’agradaria que el disc ensenyés a acceptar les parts fosques que tenim i, així, poder donar més força a la llum. Sense la foscor, la llum no existeix“.

“Per mi, l’amor i la mort són el mateix”, en una dualitat que es veu en tot el treball creatiu del disc, des de la coberta –amb un disseny gràfic en blanc i negre, de manera crua i binària– fins als títols de les cançons, entesos com a contraris que es necessiten els uns als altres per poder existir. Les cançons surten d’aquesta analogia, amb especial rellevància poètica per paraules convenientment dividides per un guionet, fent visibles els diferents sentits que contenen.

‘Cor-responent’, ‘Sobre-viure’, ‘Des-espera’, ‘Ana-lògic’ o ‘Dis-culpa’ són alguns dels títols. “Busco la dualitat. No té res a veure la paraula ‘mental’ amb ‘instrumental’. Un instrument pot ser físic, però també pot ser molt cerebral. Un tracte pot no ser abstracte. Però un tracte entre tu i jo també pot contenir l’abstracció d’aquest propi tracte. Cadascuna de les cançons tenen aquestes dues parts”.

Com també trobem la dualitat al mateix títol del disc, amb la particularitat que “a-mort” és una paraula que no existeix. “Com també ho és ‘desangelar’, que tampoc existeix i a qui jo li he buscat un significat: el d’omplir o buidar un espai de música. La pròpia coberta mostra un àngel”.

Clara Peya, en una imatge promocional del seu darrer disc. Foto: Sílvia Poch

Intimitat, expressió i provocació

El disc és eminentment íntim, però també té algun més moment més intens, com ‘Ana-lògic’. “Primer, vaig decidir que tot seria piano sol i que després ja li posaria algun toc electrònic. Tenia molt clar que el so havia de ser molt cru”. Per això, la majoria de temes estan gravats amb un piano de paret, amb sordina, emfatitzant el so dels pedals, dels martells, de la banqueta, de les percussions. “No és un disc que pretén estar ben tocat, sinó que pretén expressar“.

En aquest àmbit, és tota una mestra. Clara Peya sempre remou mons interns, amb la intensitat de qui juga al tot o res, amb l’emoció com a estendard creatiu. Sense oblidar el compromís: amb una mateixa, amb el món que l’envolta, per no defallir en l’intent de fer un món més just, més lliure i molt millor. No puc estar-me de preguntar-li si li va agradar el ‘Fuck Vox’ de Rosalia. “Molt! Ja és hora que algú es manifestés una mica. Ella ha estat valenta, però pensem-hi una mica: només ha dit ‘Fuck Vox’!”

Una opinió clara i concisa expressada en un tuit. “Sé que hi ha molts artistes que decideixen no exposar-se políticament, perquè és perdre públic i perquè et fan un judici extern. Però, com a persones que tenim un altaveu, aquest hauria de ser el mínim compromís. Els qui ens dediquem a l’art tenim molta responsabilitat. Tenim gent que ens escolta, que ens segueix”.

Una responsabilitat que Clara Peya no ha defugit mai, costi el preu que costi. Com tampoc no ha deixat mai de sacsejar-nos, ja sigui en una conversa de bar o dalt d’un escenari. Sempre transparent, propera, còmplice, il·luminadora. Parli de l’absurditat d’una monarquia o d’una ruptura. “Aquest disc té molt de pensar què dic i qui soc. Sense protegir-me”. Tan valenta i tan única com és la delicadesa que conté ‘A A (Analogia de l’A-mort)’.

Coberta del darrer disc de Clara Peya
Coberta del darrer disc de Clara Peya

Esteve Plantada

Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ha estat coordinador d'"El Temps de les Arts" i col·labora regularment a "El Temps", a "Els Matins" de TV3, a l'"Àrtic" de Betevé i al "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca