Patrimoni

Claustres de la Catalunya Nord

Cruixies o galeries, capitells, fus, base, mènsula, clau de volta, arc de mig punt, arc apuntat o de diafragma, templet, font, vola, nervi, pou… una llista interminable de components, parts i fragments d’un claustre.
Un claustre, de catedral, col·legiata, monestir o dins de qualsevol altre conjunt, esdevé una de les millors mostres d’arquitectura religiosa -i segons en quins casos civil-, especialment dins l’Edat Mitjana. Un recorregut per les comarques Vallespir, Conflent i Rosselló i la seva arquitectura aixecada abans del Tractat dels Pirieneus al 1659.

Elna, primer, i més tard Perpinyà són les dues poblacions amb catedral i claustre dins del seu conjunt. El més antic, el d’Elna, és una bona representació de l’art romànic i gòtic.  La construcció del claustre es va fer en diverses etapes: la galeria sud es va dur a terme a finals del segle XII; la galeria est és de principis del XIII, la galeria nord de finals d’aquell mateix segle i la galeria oest de començament del segle XIV.

Campo Santo de Perpinyà. Wikicommons.

Un claustre que destaca per la seva dimensió humana, com la catedral i la població que l’envolta. Però, on per sobre de tot, destaca la qualitat i quantitat d’elements escultòrics presents: capitells, làpides, sarcòfags i relleus variats de tota mena.

L’altre claustre catedralici, el de St. Joan de Perpinyà, és un dels conjunts més espectaculars en la seva categoria. Vinculat al món funerari -conegut com el Campo Santo, a la manera italiana- combinava les quatre galeries d’un claustre amb els diferents espais d’enterrament.

Aixecat en les primeres dècades del segle XIV, les seves galeries compten amb 54 metres de llarg. Les diferents, i atzaroses, aventures i desventures del complex episcopal de Perpinyà, han fet perdre les seves cobertes i galeries. Acompanyat, el claustre, per la capella de Sant Joan Evangelista, o la Funerària com és més coneguda. 

També a la capital del Rosselló hi trobem les restes del claustre de Sant Francesc. Diversos fragmentes -capitells, columnes i d’altres elements escultòrics- formen una recreació annexa al convent franciscà.  Millor fortuna ha tingut el claustre del convent de Sant Domènec. Conservat, en claustre i el cenobi, gairebé en la seva totalitat -gràcies a la presència de l’exercit que aprofita l’espai- actualment acull els arxius municipals de Perpinyà.

Els monestirs del Camp i el de Sant Genís de Fontanes són dos dels altres grans cenobis amb claustres conservats a la rodalia de Perpinyà. El primer, amagat dins d’un gran casal, conserva un claustre de principis del segle XIV. A més d’una capella i d’altres construccions d’aire medieval.

Claustre de Sant Genís de Fontanes. Wikicommons.

El de Sant Genís, un dels monestirs més antics de la seva zona, compta amb un dels claustres més viatgers. Aixecat, segurament, al segle XIII servia als monjos benedictins de l’abadia. Comunitat que fou exclaustrada amb la desamortització resultant de la Revolució Francesa. És al llarg del segle XX, especialment la dècada dels anys vint, en què el claustre comença a fragmentar-se en diverses parts. Algunes són venudes a particulars i d’altres a museus com el Louvre o el museu d’art de Filadèlfia -el de les escales de Rocky-. L’any 1981 l’Estat Francès adquireix, recompon i restaura el claustre que actualment pot visitar-se al costat de l’església conventual convertida en parroquial.

Claustre de Santa Maria d’Arlés. Turisme d’Arles.

Un dels claustres monàstics més ben conservats de la Catalunya Nord és el de Santa Maria d’Arles. Una obra irregular, annexa al conjunt cenobític -amb poques restes conservades- caracteritzada per les dobles columnes i els seus arcs apuntats. Una construcció datada a finals del segle XIII.

Als peus del Canigó resten els dos últims claustres: Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí de Canigó. Rodejats per una mística mitològica, les abadies pirenaiques són dels millors exemples, en la seva tipòloga, de construccions preromàniques i romàniques. 

Per desgràcia, amb les desamortitzacions i exclaustracions de finals del segle XVIII els dos monestirs perderen gran part del seu patrimoni. Afectacions greus, que especialment, patiren els dos claustres. El de Sant Miquel de Cuixà, presentat de forma fragmentària, resta repartit entre la Catalunya Nord i el museu dels Clositers de Nova York -on també reposen d’altres peces procedents de casa nostra-. Un espai que no deixa a ningú indiferent, on, podem entendre perfectament, la devastació que suposa la pèrdua del nostre patrimoni cultural.

Sant Martí del Canigó, com també Cuixà, fou restaurat al llarg dels segles XIX i XX. Les restes conservades del claustre, que també fou desmembrat a partir del segle XVIII, s’han intentat recuperar i instal·lar en un espai adequat. La seva concepció primitiva resta llunyana a l’actual disposició. Tot i això, Sant Martí és dels pocs monestirs de la zona que conserva activitat comunitària.

Guerres, accidents meteorològics, incendis, desgràcies de tota mena, epidèmies i pestes… els claustres, no només de la Catalunya Nord, han estat testimonies de la història.  Aquest només ha estat un breu repàs per aquells claustres més destacats, ben conservats o significatius del Vallespir, Rosselló i Conflent.

Qui tingui oportunitat, no només en els esmentats sinó en tots els claustres que pugi, que hi entri i passi una estona gaudint de la calma, repòs i tranquil·litat que aquests conjunts arquitectònics, siguin on siguin, sempre proporcionen.

Damià Amorós Albareda
Damià Amorós Albareda: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close