Arts escèniques

Collar el teatre públic

Fa anys que les polítiques culturals del país estan afeblint les infraestructures teatrals públiques i ara mateix, amb la pandèmia, corren el risc d’estar amb l’aigua fins al coll. Què farà el proper conseller de Cultura?

Els teatres públics d’aquest país es troben, ras i curt, contra l’espasa i la paret. Estan mantenint l’activitat com si no hi hagués cap pandèmia, com si les sales poguessin acollir més del 50% de l’aforament, cosa que suposa una reducció dràstica dels ingressos propis, allò que els gurus neoliberals de la política van exigir-los que fessin créixer per sobreviure.

Haurien d’haver pensat programacions ‘realistes’ davant d’aquest escenari amb l’objectiu de reduir la despesa? La resposta és òbvia: no podien, ja que això hauria suposat precaritzar encara més uns professionals que van estar molts mesos sense poder treballar i que si no pugen a l’escenari, no mengen. Tot això ha provocat que, ara mateix, tots comencin a entreveure uns comptes de resultats, a finals d’any, infernals, amb uns dèficits mai vistos que algú haurà de pagar. Al Lliure, per exemple, la caiguda d’ingressos supera el milió d’euros. Al Nacional, deu ser superior.

Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent 'El mètode Grönholm' al Poliorama. Foto: Daniel Escalé
Marc Rodríguez, David Verdaguer, Enric Cambray i Mar Ulldemolins fent ‘El mètode Grönholm’ al Poliorama. Foto: Daniel Escalé

Què han fet les institucions al respecte? L’Ajuntament de Barcelona ha reduït les seves aportacions als teatres on participa un 3% (Lliure, Sala Beckett, Mercat de les Flors, Tantarantana, Antic Teatre, etc.). La Generalitat s’ha mantingut on era sense anunciar què farà amb els dèficits generats pels equipaments. Els públics, hauran de comptabilitzar el dèficit d’aquests mesos en el proper pressupost? Si és així, serà una catàstrofe, ja que ens esperen anys durs i si anem restant diners als pocs que gestionen els equipaments, s’aniran aprimant encara més.

La resposta cap al sector ‘privat’, per part del govern, ha estat força diferent. Les companyies, en general, estan satisfetes, ja que se’ls va reintegrar part de les cancel·lacions produïdes arran del confinament total de la primavera de l’any passat i, amb els teatres oberts a mitges, les sales reben un ajut per funció que suposa el que implicaria poder vendre el 65% de la platea en lloc del 50%. Els públics, no sé per què, no disposen d’aquesta ajuda.

‘Escape Room’ porta tota la temporada al Teatre Goya.

No cal dir que, avui dia, mantenir un teatre privat obert sabent que només pots omplir la meitat de les butaques és una heroïcitat. I que, si no fos pel cop de mà del govern, seria totalment inviable, sobretot si vols oferir alguna cosa més que monòlegs.

Fa una dècada que les institucions d’aquest país ofeguen el sector públic. Amb la pandèmia, hem vist on havia quedat “la millor sanitat del món”, què havia passat als hospitals en aquests deu anys de retallades i desinversions. En el món de la cultura ha succeït el mateix. Només cal veure com el pressupost del Lliure és avui igual que el de 2004, o que el del Nacional és inferior. Tots dos per sota de qualsevol teatre de províncies francès… Una altra cosa és opinar sobre què fan amb els diners que tenen. Però avui no va d’això.

Nora Navas, Marta Ossó i Fèlix Pons durant l'espectacle.
Nora Navas, Marta Ossó i Fèlix Pons fent ‘El quadern daurat’ al Lliure. Foto: Sílvia Poch

Mentrestant, hi ha companyies ‘històriques’ que s’han passat els últims sis anys rebent la mateixa quantitat de diners, euro per euro, tant si feien un gran espectacle com si en tiraven endavant un de petit. Com és possible que la Sala Flyhard tingui una subvenció que és quatre vegades inferior a la de Dagoll Dagom, per exemple?

Fer un cop d’ull a les subvencions concedides per l’Institut Català de les Empreses Culturals és comprovar com funcionen els grups de poder en aquest país. Com els joves llepen i els consagrats s’enduen les partides grosses. No hauria de ser a l’inrevés? Les polítiques públiques no haurien de buscar igualar, oferir oportunitats als que en tenen menys?

Queda clar que els teatres públics no tenen poder o, almenys, no estan gestionats per personatges poderosos. I que als polítics catalans tants els fa què hi facin. El proper conseller de Cultura té mala peça al teler, ja que haurà d’oferir moltes respostes i, sobretot, traçar un pla per gestionar un present ben magre i marcar com serà el futur, amb les cartes sobre la taula. Portem molts anys sense política cultural. Tanmateix, sense una pujada substancial del pressupost, no hi ha res a fer: administrar la misèria, res més.

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close