Aparegut l’any 1982, el setmanari ‘Cul-de-Sac’ –basat en el còmic i l’humor gràfic a propòsit de l’actualitat social i política– va reprendre la rica tradició de la premsa satírica en català interrompuda per la dictadura. Autors com Alfons López, Rafel Vaquer, Max, Azagra, Rubén Pellejero, Ja o Gallardo & Mediavilla van ser alguns dels historietistes que van desfilar per les seves pàgines al llarg d’una breu existència que no ha tingut continuïtat.
Algunes setmanes abans de la diada de Sant Jordi de 1982, els carrers de les principals ciutats catalanes van aparèixer esquitxats d’enigmàtics cartells on es podia llegir: “Ben aviat, a prendre pel cul”. Cartells que, per cert, no van ser vistos amb simpatia per les autoritats de capitals com Lleida, que els van confiscar i que van detenir i jutjar els responsables de penjar-los.
Uns dies més tard, aquests cartells es van veure complementats per uns altres que pregonaven: “Ben aviat, a prendre pel sac”.
Es tractava d’una incitació de caràcter sexual o més aviat d’alguna premonició apocalíptica? Un tercer cartell resolia el dubte: “Cul-de-Sac, la revista que et dona a escollir entre dues opcions: a prendre pel cul o a prendre pel sac”.
Efectivament, la setmana del 22 d’abril -ara, doncs, ha fet quaranta anys- els quioscos van acollir l’aparició del primer número de Cul-de-Sac, un setmanari d’humor gràfic polític i costumista d’abast nacional i fet en català; al seu darrere hi havia l’equip Butifarra!, col·lectiu nascut el 1975 arran de la revista del mateix títol que denunciava els problemes dels barris barcelonins des del prisma de la sàtira.
Un dels encàrrecs que va rebre l’equip, el còmic Història de les Balears –fet per a la caixa d’estalvis Sa Nostra, en aquells temps ja llunyans en què aquestes entitats regalaven llibres per Sant Jordi–, els va proveir d’una inusual solvència econòmica. I si la revista Butifarra! s’havia publicat sota el paraigua d’Iniciativas Editoriales –que, en plena esplendor de les revistes en paper, treia també El Viejo Topo o Vibraciones–, en aquell moment van decidir constituir-se en editorial: Ediciones Saco Roto.
Descartada la idea de recuperar Butifarra!, i ateses les circumstàncies polítiques del país –feia un parell d’anys que Jordi Pujol era president de la recuperada Generalitat, el cop d’estat del 23-F encara era fresc, arrencava la campanya de normalització de la llengua–, l’equip va decidir que podia ser una bona idea publicar una revista d’humor gràfic que satiritzés l’actualitat política, social i cultural dels Països Catalans. I, d’aquesta manera, després del paorós buit provocat pel franquisme, Cul-de-Sac es va erigir en hereva de l’esplèndida tradició de premsa satírica en català que, des de la segona meitat del segle XIX i fins a la Guerra Civil, havia donat al món publicacions com Papitu, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Cu-cut! o El Be Negre. De fet, la contraportada de la revista –amb la secció “Sants i estampetes“, en què diferents dibuixants s’alternaven retratant escenes de masses en diversos escenaris dels Països Catalans– era un evident homenatge al gran Opisso.
Segons l’historietista Alfons López, un dels fundadors de Butifarra! i director de Cul-de-Sac, “en tots aquells anys havia sortit alguna revista comarcal d’humor però fonamentada en el text, i evidentment també hi havia còmics infantils com Cavall Fort i Tretzevents. Però es pot considerar que vam ser els primers a recuperar en una revista l’humor gràfic per a adults i en català”.
El format de publicacions franceses com Charlie Hebdo o BD –impreses en paper de diari– va ser el model per a Cul-de-Sac, que va suposar un salt endavant qualitatiu respecte de la professionalització de l’equip Butifarra!. Ara, “el funcionament ja era menys assembleari i el to –diguem-ho clarament– menys pamfletari. Vam obrir un estudi a la Ronda Universitat de Barcelona on treballàvem els quatre membres del consell de redacció: Rafel Vaquer, Joan Aliu, Rafa Gordillo i jo mateix. Des d’allà vam assumir molts projectes –com diversos llibres o la revista de Bruguera Más Madera!– fins al 1987″.
Cul-de-Sac va comptar amb el gruix d’autors del col·lectiu, però també es va obrir a molts autors externs; entre la seva nòmina de col·laboradors –prou extensa tenint en compte la seva curta vida– hi ha el mateix López, Rafel Vaquer, Max, Carlos Azagra, Montse Clavé, Joan Aliu, F. P. Navarro, Sempere, Tha & T. P. Bigart, Paco Mir, Sirvent, Rubén Pellejero, El Cubri, Ja, Vallès, Sento Llobell, Gallardo & Mediavilla… Alguns d’ells procedien de la línia satírica d’El Papus i El Jueves; d’altres, de la contracultura de Star i El Víbora. Tots ells van acabar coincidint “de manera lògica i natural, formàvem part de la generació dels setanta. Els nostres germans grans eren autors com Carlos Giménez o Alfonso Font, i a nosaltres ens tocava crear coses que fins aleshores no existien”.
Entre els columnistes hi havia el periodista Ramon Barnils o el polifacètic Carles Flavià, i ideològicament “hi convivíem independentistes –en un moment en què poca gent s’hi declarava– amb persones procedents de l’anarquisme o del comunisme. Érem una mena de república on regnava la tolerància política, perquè prioritzàvem la qualitat gràfica i literària. Més enllà d’això, teníem poques manies: ens unia la defensa aferrissada de la llibertat d’expressió i les ganes de riure’ns de nosaltres mateixos”.
Repassant els temes caricaturitzats per Cul-de-Sac en la seva breu existència hi podem trobar la llengua, el Barça, la brutalitat policial, el conflicte amb Espanya, la defensa del medi ambient… Poques diferències amb tot allò de què parlem quaranta anys després, “cosa que amb l’humor passa sovint: molts acudits de Jaume Perich són perfectament vigents avui dia. Els comportaments es repeteixen i no evolucionem, la qual cosa et fa pensar en l’estupidesa de la nostra espècie. La diferència és que en aquell moment encara teníem una certa esperança que moltes coses s’arreglessin, però jo ara ja no en tinc cap”.
Estructurada en bona mesura a partir de seccions i personatges fixes, Cul-de-Sac va apostar per l’autoironia, la irreverència, el trencament dels tabús i l’exposició de les contradiccions del país en sèries com “La Barretina Escarlata”, protagonitzada per un justicier emmascarat que lluita per la finalització de les obres de la Sagrada Família.
Especialment càustica era la tira “La SubNORMAL”, que parodiava la cèlebre campanya “El català, cosa de tots” protagonitzada pel personatge de la Norma, i que va rebre reaccions diverses per part de membres del govern: “Aina Moll –directora general de Política Lingüística– l’odiava, pensava que no era un tema del qual poguéssim fer mofa. Però ens consta que a d’altres els encantava, perquè entenien que poder-nos riure de tot era un senyal de normalitat”. Curiosament, quan es va fer el concurs per a la campanya “Digui, digui” el van guanyar l’equip Butifarra!, juntament amb un equip de pedagogs, “la qual cosa demostra que la defensa de la normalització era compatible amb l’humor. Crec que als catalans ens costa riure de nosaltres mateixos, tot i que l’existència d’un programa com Polònia demostra que hem millorat una mica”.
Però, malgrat la contrastada qualitat de tots els implicats, l’experiment de Cul-de-Sac es va saldar amb un sonor fracàs econòmic, i en el número quinze van haver d’abaixar la persiana: “La normalització lingüística tot just començava, encara no havia començat la immersió… Un cop em va dir Manuel Vázquez Montalbán que havíem sortit massa d’hora… i després va afegir que en aquest país segurament sempre és massa d’hora.”.
El cas és que, tal com confessa López, “ens vam polir tots els diners. Vam picar a les portes de diversos grups editorials perquè la revista pogués sobreviure, i en més d’un lloc ens van dir que en aquell moment la crítica política ja no era necessària. Fins i tot ho vaig proposar a El Jueves, però no els va interessar, potser per no fer-se la competència a ells mateixos”. A El Jueves, precisament, van acabar algunes sèries nascudes a Cul-de-Sac, com “Johnny Roqueta” o “Orgasmes quotidians”.
Al marge d’algun suplement de diari, la idea de Cul-de-Sac tampoc ha tingut cap mena de continuïtat posterior: “Avui en dia l’humor es fa a través de les xarxes socials i de la televisió. Es pot entendre que amb la crisi del paper no surti una revista així: també a França n’han desaparegut, tot i que es continuen publicant algunes com Charlie Hebdo i Fluide Glacial. Però em resulta bastant sorprenent que als anys vuitanta o noranta no interessés un projecte com aquest a cap grup”.
Amb la perspectiva dels anys, l’historietista conclou que van ser “com un bolet que va aparèixer de sobte, i no per iniciativa de cap editorial sinó dels mateixos autors”.
