En els darrers temps han coincidit a les prestatgeries de les llibreries una sèrie de còmics que aborden els conflictes mediambientals, la crisi climàtica i l’esgotament dels recursos del planeta des de registres que van de l’assaig divulgatiu a la ficció especulativa passant pel reportatge d’investigació.
Havent entrat ja en un estiu amb restriccions d’aigua a causa de la sequera, enmig de discussions municipals a propòsit del transport públic i els carrils bici i amb una societat que presenta extrems tan polaritzats com les víctimes d’ecoansietat i els negacionistes climàtics, aquest pot ser un bon moment per repassar alguns dels còmics que -des de diferents gèneres i perspectives- han abordat en els darrers temps la preocupació per la crisi del canvi climàtic i per les catàstrofes mediambientals.
No hi ha dubte que un dels còmics més transcendents en aquest sentit és el monumental El món sense fi (Finestres), un ambiciós i prolix assaig gràfic creat a quatre mans pel dibuixant i guionista Christophe Blain (autor de la sèrie Isaac el pirata i membre del brillant moviment generacional que va renovar la historieta francesa format també per Lewis Trondheim, David B. o Joann Sfar entre d’altres) i pel climatòleg i enginyer Jean-Marc Jancovici. Sense renunciar a cert esperit provocatiu, El món sense fi posa damunt la taula una reflexió sobre l’esgotament dels recursos de la Terra i el nostre model econòmic i de producció, i planteja la necessitat d’emprendre accions col·lectives de manera urgent.
Convertits en personatges, Blain i Jancovici protagonitzen una llarga conversa que guia el lector per un recorregut d’esperit evidentment pedagògic però mancat de vocació pamfletària i farcit de sentit de l’humor (hi ajuda molt el característic traç àgil i expressiu de Blain i la seva gràcia per a la metàfora visual). El món sense fi aconsegueix la quadratura del cercle: és una obra documentadíssima i rigorosa, repleta de dades, xifres i estadístiques, i alhora entretinguda, divertida i apassionant. A França s’ha convertit en un veritable best seller amb més de mig milió d’exemplars venuts durant l’any passat; un fenomen que també ha estat acompanyat de polèmica a causa de la postura de Jancovici respecte l’energia nuclear, defensant la seguretat del parc francès de centrals nuclears és segur i oposant-se al seu desmantellament. En qualsevol cas, el llibre és un model de còmic de no-ficció adreçat a grans públics i obert a la reflexió i la discussió.
També l’humorista gràfic Darío Adanti es dibuixa a si mateix com a narrador d’El meteorito somos nosotros (Astiberri), un altre assaig gràfic que es remunta al mateix origen del planeta per repassar de manera didàctica les extincions massives d’espècies, la història de les investigacions sobre el canvi climàtic i l’escalfament global, els motius que ens han portat a l’actual situació d’alerta, les perspectives de futur i les possibles solucions. Tot i la gravetat d’allò que explica, Adanti aplica a El meteorito somos nosotros un humor amable, apte per a totes les edats, amb què fa fàcil d’empassar el seu rigor històric i científic. Curiosament, el to d’aquests dos còmics té un precedent que se’ls va avançar en uns quants anys: Cambio climático y sostenibilidad (Panini Cómics), que Alfons López -sempre atent a les possibilitats de les vinyetes com a eina d’agitació- va publicar el 2008 conciliant l’anàlisi, la denúncia i l’humor gràfic.
Sense sortir de la no ficció, Algas verdes (Astiberri), escrit per la periodista Inès Léraud -especialitzada en qüestions ecològiques- i dibuixat per Pierre Van Hove, adopta les formes del documental d’investigació per abordar els riscos que -per a la salut humana i el medi ambient- suposen l’agricultura intensiva i els sistemes de producció de les macrogranges. El guió -que Léraud basa en els seus propis estudis i entrevistes- adopta una estructura gairebé detectivesca que arrenca amb la mort de tres persones i diversos animals a la Bretanya i va a parar a la invasió d’algues verdes tòxiques -generades per les empreses químiques fabricants d’abonament- a les platges d’aquesta regió. Algas verdes recull de manera exhaustiva els testimonis i punts de vista d’activistes, pagesos, ramaders, científics i polítics per qüestionar les pràctiques de la indústria agroalimentària.
Més ingredients de ficció -tot i que també està basada en una catàstrofe ecològica de dramàtic record- inclou A conta atrás, escrit per Carlos Portela i il·lustrat per Sergi San Julián a partir del desastre del petroler Prestige al 2002, i que ECC publica en gallec i en castellà. De protagonisme coral, es tracta d’un thriller periodístic que avança en sentit cronològic invers: arrenca quan ha passat un any del naufragi i va cap enrere fins mostrar la vida prèvia a la tragèdia de diversos personatges: polítics locals, periodistes, pescadors, mariners, ecologistes… La història conjuga la dimensió col·lectiva amb la més íntima i personal, defugint el maniqueisme i plantejant dilemes ètics i morals.
La ficció absoluta -la ciència-ficció, de fet- és el territori de Noceà, de Ricard Efa; una distopia de protagonisme adolescent que transcorre en un futur en què, a causa del canvi climàtic i l’escalfament global, Europa està anegada per uns oceans contaminats dels quals ha desaparegut qualsevol forma de vida marina.
Les joves òrfenes Atari i Tika són les protagonistes d’una aventura en la qual es projecten algunes de les preocupacions d’ara mateix -la crisi climàtica, l’auge dels totalitarismes, les migracions, els refugiats, el poder de les grans corporacions-, i que beu de la millor historieta fantàstica europea, la d’autors com Jean-Claude Mezières o Moebius. Mai Més ha publicat en català la primera entrega de la sèrie (Atari & Tika) i ja n’anuncia una segona, Hola, avatar!
