Còmic

Còmics que parlen de còmic

‘El dibujado’, de Paco Roca, ‘El futuro que no fue’, de Daniel Torres, ‘El pacto’, de Paco Sordo o ‘Oleg’, de Frederick Peeters, són alguns àlbums o novel·les gràfiques recents que reflexionen sobre les característiques narratives del còmic, que apel·len a la memòria i la complicitat del lector aficionat a la historieta -a través de la picada d’ullet i l’homenatge- o que analitzen la feina del dibuixant.

Quan l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) va proposar el dibuixant Paco Roca que hi fes una exposició -l’any 2019, coincidint amb el 30 aniversari de la institució-, l’autor d’Arrugues es va proposar fugir de l’habitual mostra retrospectiva d’originals. La seva idea -acollida amb entusiasme pels responsables del centre- va ser el·laborar una proposta nova, laberíntica i de gran format que traslladés l’esperit narratiu propi de la historieta a les parets del museu; tal i com ell ha reconegut, la iniciativa té a veure amb un cert retorn a les pintures de l’art rupestre.

Així, l’exposició El dibuixat sumergia el visitant en l’interior d’una història creada per a l’ocasió, el convertia en un personatge secundari i el convidava a seguir-ne el fil per les parets i els passadissos de l’IVAM, convertits temporalment en vinyetes monumentals. D’alguna manera, els assistents al museu es convertien en part activa del desxiframent de l’argument proposat per Paco Roca, ja que -com en aquelles novel·les de Tria la teva aventura- podien anar escollint la bifurcació seguida en cada moment i establint el seu propi ritme en la contemplació i lectura.

Paco Roca porta al còmic la seva exposició ‘El dibuixat’ per a l’IVAM

L’IVAM va complementar l’exposició amb la publicació d’un còmic que es podia descarregar de franc i que era alhora un catàleg, un diari i un making of, en el qual Paco Roca explicava la seva relació personal amb el museu i les interioritats del procés de creació de la seva exposició.

Ara, per afegir una nova capa de multidisciplinarietat a l’univers nascut de la mostra, Paco Roca ha publicat El dibujado (Astiberri) en format de novel·la gràfica: es tracta d’una adaptació al format de paper que, d’alguna manera, ve a tancar un cercle i que l’ha obligat a reconvertir la narració a unes dimensions més tradicionals. Tot i això, l’autor no renuncia a trencar els límits de la pàgina i ofereix un sofisticat format de llibre-objecte que, a més d’una portada troquelada, inclou diverses pàgines desplegables.

La història que presenta El dibujado –sense diàlegs ni onomatopeies- és un experiment lúdic i pirandellià, una reflexió metalingüística sobre la creació visual, la ficció i el poder de l’artista com a demiürg. Amb el pretext d’un pintor que treballa en una de les seves obres, El dibujado desplega diverses dimensions narratives paral·leles que juguen amb el llenguatge del còmic (les fronteres de la vinyeta, els espais en blanc de la pàgina, la bidimensionalitat del dibuix, l’ordre de lectura…) i acaben erigint una poètica paràbola sobre el mateix sentit de l’existència.

Podem considerar El dibujado com un còmic conscient de ser-ho, un còmic que parla de la mateixa naturalesa del còmic. I, de fet, darrerament han aparegut uns quants àlbums o novel·les gràfiques que giren sobre la seva mateixa condició de narració en vinyetes o sobre la feina de l’historietista.

Ja que més amunt parlàvem de l’IVAM, un altre autor que ha estat present en d’altres exposicions que el museu ha dedicat al còmic -com VLC: València Línia Clara o Daniel Torres. La casa- ha estat Daniel Torres, un dels grans representants de la Nova Escola Valenciana al costat d’altres dibuixants com Sento Llobell, Mique Beltrán o Micharmut. I, precisament, la darrera obra publicada per Daniel Torres és El futuro que no fue (Norma Editorial), una història que apel·la a la complicitat del lector coneixedor del mitjà.

Daniel Torres parodia una revista d’historietes a ‘El futuro que no fue’

Amb l’estil gràfic de què va fer gala a la saga protagonitzada per Roco Vargas -hereu a parts iguals de la línia clara d’Hergé i Edgar P. Jacobs i dels clàssics nord-americans con Alex Raymond o Milton Caniff-, El futuro que no fue es presenta com l’apòcrif número extraviat d’una publicació fictícia.

Daniel Torres va ser un dels noms clau de l’esclat de revistes de còmic que van conèixer els quioscos de premsa dels anys vuitanta, i en aquest àlbum ret homenatge a aquelles publicacions a través d’una aventura -entre la ciència-ficció, el pulp i la sèrie negra- d’Archi Cúper, un detectiu privat molt semblant físicament a Robert Mitchum que es mou en un univers retrofuturista suposament creat pel dibuixant Vic Mundo (de qui fins ara no havíem tingut notícia).

El futuro que no fue –i això no és cap novetat en l’autor- és un absolut festival gràfic, una exhibició de virtuosisme carregada de detalls que obliguen el lector a repassar diversos cops cada vinyeta. Daniel Torres li pica l’ullet recreant diferents estils de dibuix i introduint una cascada de paròdies d’anuncis publicitaris, seccions i notícies.

Un altre còmic entre la paròdia i l’homenatge que recorre a la memòria de l’aficionat és El pacto (Nuevo Nueve), el debut en la novel·la gràfica de Paco Sordo. En aquest cas, l’autor fixa la seva mirada en els clàssics tebeos de l’editorial Bruguera; que, per cert, el mateix Paco Roca ja va recordar -des d’una perspectiva molt diferent- a l’excel·lent El invierno del dibujante (Astiberri), que recentment ha estat objecte d’una edició ampliada.

Paco Roca va recordar alguns noms mítics de la historieta a ‘El invierno del dibujante’

A El pacto, Paco Sordo especula sobre l’existència d’un hipotètic aspirant a dibuixant a la Barcelona dels anys cinquanta -Miguel Gorriaga- que segresta el llegendari Manuel Vázquez -l’autor d’Anacleto, agente secreto i Las hermanas Gilda- perquè l’ajudi a triomfar en el món de la historieta. La trama alterna aquesta ficció -dibuixada amb un estil que reconstrueix el d’autors com Cifré, Peñarroya o el mateix Vázquez- amb un registre de fals documental en què diversos especialistes i testimonis -autors, editors, aficionats- evoquen anècdotes relacionades amb el tal Gorriaga.

Un ‘alter ego’ del dibuixant Frederick Peeters protagonitza ‘Oleg’

Si Píldoras azules va convertir el suís Frederick Peeters en un dels grans noms del còmic autobiogràfic europeu, Oleg (Astiberri) es presenta com una mena de seqüela espiritual d’aquella obra ja clàssica. En aquest cas, canvia el seu nom pel de l’alter ego que dóna títol al llibre per permetre’s jugar amb l’autoficció; Peeters parla a Oleg de la relació amb la seva dona i la seva filla però també de les peculiaritats del seu ofici: els mecanismes de la creació, la solitud, la relació amb els editors i amb els lectors, el conflicte entre art i indústria…

Xavier Roca
Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat al diari 'Avui' i a 'El Punt Avui' escrivint sobre cinema, còmic, televisió i cultura en general, en crítiques, entrevistes, reportatges, informacions... És col·laborador dels digitals 'Catorze' i 'La Llança' i també ha publicat guions de còmic i humor gràfic en revistes com 'El Jueves' i diaris com 'Avui, 'El Periódico' i 'La Vanguardia'.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close