L’any 1847, l’escriptor Pitre-Chevalier comença a publicar el relat del seu viatge per la Bretanya. L’acompanya el seu amic Robert, a qui manté en l’anonimat, un comte i turista empedreït que, vet-ho aquí, no coneix la Bretanya. Quan trepitgen la peninsular localitat de Quiberon van a trobar Jean de Dieu, vell soldat republicà, veterà d’un bon grapat de guerres europees que els fa reviure apassionadament la batalla de Quiberon de 1795.
Els emigrats, aristòcrates i clergues que havien fugit de la Revolució cap a la monàrquica Anglaterra, havien desembarcat a Quiberon amb una flota de trenta-tres naus, disposats a plantar cara als revolucionaris. El poble els va fer costat i així es va constituir el bàndol dels reialistes. No era la primera vegada que els chouans i els vilatans de la Vendée, pagesos descontents amb l’administració republicana, col·laboraven amb els antics senyors. La seva feblesa va ser, a parer de Jean de Dieu, la cohesió de grup.
Un cop la desfeta dels reialistes va ser evident, només els va quedar una sortida: la retirada per mar. El vell soldat republicà pinta llavors un naufragi romàntic als dos viatgers: vent, onades, ofegaments, cops de puny entre emigrats i chouans per pujar a les embarcacions; i també rescats heroics. El testimoni del soldat no deixa lloc a dubte: el general republicà Hoche és un heroi, i el general reialista Sombreuil també ho és. El general Hoche és noble de cor i sap veure la noblesa en un altre cor, però hi ha quatre mil presoners reialistes que seran afusellats. Qui n’és el culpable? La Convenció Nacional, el govern revolucionari de França, que va ordenar els afusellaments.
L’endemà, Pitre-Chevalier i Robert tenen un altre guia, un jove seminarista de peus lleugers. Vora la veïna vila d’Auray hi passa el riu Loc’h, que travessa la petita vall de Kerzo. En un vessant de la vall hi ha un promontori aterrassat: és l’indret que els vilatans han batejat amb el nom de Champ des Martyrs, perquè allà es va produir l’hecatombe de reialistes afusellats. En sentir els botxins que els condemnats pregaven per la felicitat de França, no s’atrevien a disparar, fins que uns quants dels propis condemnats, acceptant el seu destí van cridar: foc! D’aquells dies de sang se n’expliquen tota mena de llegendes d’heroïcitat, de perdó i de sacrifici.
El seminarista recorda com, de noiet, la mare el duia a aquell camp de màrtirs a pregar quan es trobava malalt. Llavors era només un clot, reblert i enherbat, on la terra havia cedit i es distingia clarament la traça de la fossa cavada. Els viatgers ja no hi van trobar el fossar, sinó un petit edifici commemoratiu al cim del promontori, a tall de temple grec. El seminarista el va assenyalar: vet-ho aquí la capella expiatòria de Champ des Martyrs; un edifici austeríssim, un frontó llis, quatre columnes dòriques de granit; es va acabar de construir el 1824 seguint el projecte d’Auguste Caristie; el van pagar per subscripció popular els testimonis de l’època i els seus fills -també els botxins- per expiar el crim que s’havia esdevingut en aquell lloc.
L’any 1792, en la primera legislatura de la Convenció Nacional, quan el rei Lluís XVI era pres a la medieval Torre del Temple, el diari Le Logographe recollia les paraules davant l’assemblea de l’home de lleis occità Claude-Emmanuel de Pastoret: us toca a vosaltres, senyors, de venjar tants ultratges fets a la raó i a la justícia, oferint, al terreny mateix de la Bastilla, un homenatge expiatori al gènere i a l’humanitat. Vet-ho aquí el llenguatge cristià de l’expiació, en certa mesura laïcitzat, al cor mateix de la Revolució Francesa. Set mesos després, el rei Lluís XVI, el ciutadà Capet, era ajusticiat per la Convenció Nacional. El regicidi esdevindria l’ultratge més gran fet a Déu i als homes.
Vint-i-tres anys més tard, al començament de la Restauració, el vescomte Sosthène de La Rochefoucauld s’adreçava així a la Cambra dels Diputats: Monsieurs… El crim ha estat comès, i pesarà sobre el poble francès fins que no l’hagi condemnat. Els assassins de Lluís XVI viuen enmig nostre, no han estat jutjats: aquell Rei massa bo havia perdonat. Però, almenys, que a través de la nostra condemna, només ells carreguin el fardell de la iniquitat! La Rochefoucauld, com a ultrareialista que era, desestimava la política del perdó establerta pel rei Lluís XVIII i, cercant la complicitat del poble, defensava com a punt de partida la corresponsabilitat de tota la nació francesa en el regicidi.
Al cap d’un mes, a començaments de 1816, el diari Gazette de France feia saber que a la sessió a porta tancada que havia celebrat la Cambra de Diputats, el mateix vescomte de La Rochefoucauld havia fet una proposta: la construcció d’un monument nacional a la memòria de Lluís XVI, el Rei Màrtir, pagat per subscripció popular. Era un monument que, malgrat no dur encara el nom d’expiatori, formaria part del programa ultrareialista per manifestar la condemna al regicidi a través d’una purificació mediada per l’Església. A més de la construcció del monument, cada 21 de gener, aniversari de la mort de Lluís XVI, totes les esglésies del país haurien de celebrar un ofici solemne i aquell dia seria decretat dia de dol general. Així doncs, en aquell context de reestructuració de les forces conservadores del país, els ultrareialistes i l’Església van fomentar la retòrica expiatòria a dins i a fora dels temples.
El poble de seguida es va referir al monument a Lluís XVI amb el nom de chapelle expiatoire. Per altra banda, va esdevenir una de les grans obres del neoclàssic francès. Va ser dissenyada per Pierre Fontaine, que ja havia estat arquitecte imperial de Napoleó, i el seu deixeble Hyppolite Le Bas, que es va fer càrrec de la direcció d’obra. Es van decidir per una planta central, com a reminiscència dels martyrium de l’Església paleocristiana. La capella, elevada sobre un pòdium, té una pronaos de columnes dòriques que sostenen un frontó que, al seu torn, emmarca un relleu esculpit. Les altres façanes es tanquen amb absis coberts amb cúpules de quart d’esfera. Una cúpula principal centra el conjunt i il·lumina la sala central amb una llanterna. La capella, voltada per un peristil, quedava tancada dins un recinte. Els escultors François Joseph Bosio i Jean-Pierre Cortot van completar el conjunt amb magnífiques escultures neoclàssiques del rei i de la reina que al·ludien simbòlicament al martiri. La construcció de la capella va finalitzar el 1826, de tal manera que és contemporània dels monuments -igual de sòlids però més austers-, de Champ des Martyrs.
L’any 1871 va esclatar, com una flor primaveral, la Comuna de París, aquell govern autònom de l’ajuntament de París que es va convertir en un mite revolucionari. La Comuna no va destruir premeditadament cap edifici de la ciutat, però sí que en va destruir desesperadament durant el setge de l’exèrcit republicà. Els edificis que van patir la ràbia dels comuners, mentre el somni col·lectiu s’ensorrava, van ser aquells que representaven la reialesa. Malgrat tot, sí que hi havia hagut una planificació, però no va ser executada: El Comitè de Salut Pública, considerant que l’immoble conegut amb el nom de Capella expiatòria de Lluís XVI, és un insult permanent a la primera Revolució, i una protesta perpètua de la reacció contra la justícia del Poble. Decideix: Article 1r. La capella, dita expiatòria de Lluís XVI, serà destruïda.
La Comuna de París no es pot entendre sense la Guerra Francoprussiana, que va desestabilitzar França i humiliar un bon gruix dels francesos. Segons La Semaine religieuse du diocèse de Nantes de 10 de setembre de 1870, després d’una victòria crucial de Prússia, Félix Fournier, tot just nomenat bisbe, va pronunciar una homilia a la gran nau de la catedral gòtica de Sant Pere: França ha rebut una sacsejada; i això només pot ser perquè som culpables… El pecat ha atret la sacsejada terrible de la justícia divina. Fournier no només lligava la decadència moral de França al present, sinó també a tot un segle que havia començat amb la Revolució. Les paraules de La Rochefoucauld hi ressonen.
Alexandre Legentil i Hubert Rohault de Fleury, dos parisencs refugiats a Poitiers, promouen un oferiment nacional al Sagrat Cor de Jesús i conceben un santuari dedicat a aquesta advocació. Els dos il·lustres promotors pensaven en el setge prussià sobre la seva ciutat natal. Poc abans de la proclamació de la Comuna de París, el 19 de març de 1871, els dos parisencs publiquen un fulletó propagandístic que explícitament participa de la idea de càstig diví del bisbe Fournier: París ha estat reduït a cendres; voldríem, a més, sobre les seves ruïnes, admetre les nostres faltes nacionals i proclamar la justícia de Déu.
Un cop acabada la guerra, vençuda la Comuna de París, retornats els refugiats, i ja en marxa els tràmits administratius per aixecar el temple del Sagrat Cor, un article editorial del diari Le Siècle de 2 de juliol de 1873 expressava allò que era vox populi: hom ens parla seriosament d’elevar, sobre les altures de Montmartre una església dedicada al Sagrat Cor; ho sentiu bé, a Montmartre, al bell mig d’aquelles barriades on fermenta la passió revolucionària i on han tingut lloc una part dels crims que es tracta d’expiar. Vet-ho aquí com la Comuna de París va ser afegida també a la llista dels darrers pecats de la nació que la Basílica del Sagrat Cor, edificada per subscripció popular, hauria d’expiar.
La Basílica del Sagrat Cor de Montmartre va ser construida a partir d’un concurs públic en què es van presentar setanta-vuit projectes, entre els quals el de Paul Abadie, que va resultar guanyador. L’estil que va proposar va ser el neobizantí. Tal com el precedent neobizantí de Notre Dame de la Garde (1864), a Marsella, la Basilique du Sacré-Coeur també es va aixecar, monumental, al cim d’un turó. Probablement hi ha també la influència de les obres romàniques que Abadie havia restaurat com a arquitecte diocesà, com ara la Catedral de Sant Pere d’Angulema. La ferida de la guerra Francoprussiana va ser un impuls importantíssim per a la pelegrinació moderna, i el Santuari de Lourdes, un model paradigmàtic. Des dels anys seixanta d’aquell segle, el neobizantí estava en voga i es considerava adequat per a les esglésies modernes de pelegrinació, juntament amb el neogòtic, que ja havia estat cultivat des dels anys quaranta.
Si los franceses van a levantar con sus donativos un Templo expiatorio dedicado al Sagrado Corazón de Jesús, ¿por qué nosotros, los españoles, no hacemos lo mismo? Aquestes són les paraules de Josep Maria Rodríguez i Bori l’any 1874 quan, per primera vegada, plantejava públicament la idea d’aixecar a Barcelona l’església que ha esdevingut amb els anys el temple expiatori de la Sagrada Família. Aquest anunci va tenir lloc durant els mesos de la breu Primera República Espanyola, que va tancar una etapa que havia començat revolucionària, amb La Gloriosa de 1868. Eren temps en què un catòlic espanyol fàcilment utilitzava les obres expiatòries com un escut contra els projectes polítics progressistes d’aquell Sexenni Democràtic, perquè es consideraven un atac a l’Església, a la moralitat i a la pàtria.
L’octubre de 1873, el diari carlista El Pensamiento Español publicava un text provinent de la diòcesi de Tarragona: …en muchos puntos de la Península perseguidos Sacerdotes del Altísimo, y en todas partes serios temores de que arrecie la guerra declarada á Cristo y á sus adoradores (…) Eso reclama imperiosamente una reparación pública y ¡ay de la España si por esta vía no sale al encuentro de la justicia de Dios para aplacarla y hacérsela propicia! Al cap i a la fi, són de 1868 aquelles paraules publicades anònimament a Barcelona, atribuïdes a Sant Antoni Maria Claret: Español y católico siempre fueron sinónimos, y el que no es buen católico en España, tampoco es ni puede ser buen español. Més tard, en època de Gaudí, el temple rebria la influència del catalanisme de Torras i Bages, però això ja seria una altra epopeia.
*Les il·lustracions d’aquest article han estat realitzades per Gerard Hernández Corvera (Santa Coloma de Farners, 1982). Format en Multimèdia a la UOC i en Còmic a l’Escola de Còmic Joso. El seu treball se centra en la il·lustració, el còmic, el guió i, en menor mesura, l’storyboard i el disseny gràfic. Actualment treballa en l’adaptació al còmic de la novel·la El Legado de Montsalvat, de l’escriptor Horatio Robles.
