‘Nocturn berlinès’, dibuixada per Rubén Pellejero i escrita per Juan Díaz Canales, és la nova aventura del llegendari mariner creat per Hugo Pratt; es tracta d’una intriga ambientada a la República de Weimar que mostra una visió més crepuscular del personatge.
Un Corto Maltès més nocturn urbà, i també més vulnerable i crepuscular: això és el que ens podem trobar a Nocturn berlinès, la nova aventura del llegendari personatge creat fa 55 anys pel desaparegut dibuixant italià Hugo Pratt. Es tracta del quart àlbum dibuixat per Rubén Pellejero i escrit per Juan Díaz Canales, que van reprendre les històries de l’icònic mariner amb Sota el sol de mitjanit i les van prosseguir amb Equatòria i El dia de Tarowean.
Hugo Pratt va crear Corto Maltès sota la influència d’escriptors com Robert Louis Stevenson i Jack London, i -per tant- les seves peripècies s’acostumen a ambientar en escenaris -des d’una mirada occidental- exòtics. Nocturn berlinès, però, presenta la novetat de situar el nostre heroi en decorats exclusivament urbans: el Berlín dels anys vint -tan efervescent des del punt de vista cultural i artístic com convuls des del polític- i, en part, Praga. Això ha comportat un cert canvi de gènere: ara no estem tant en el terreny de l’aventura clàssica com en el del noir i la intriga detectivesca, en la qual -per cert- Juan Díaz Canales tant ha brillat gràcies a la saga Blacksad.
Explica el guionista que un factor que els dóna arguments per fer viatjar Corto Maltès a un o altre lloc és que no hi hagi estat en cap aventura prèvia, sempre i quan es respecti la cronologia del conjunt dels relats. En aquest cas, “la República de Weimar és una etapa tan apassionant i poc coneguda que donava peu a un munt de possibilitats que s’apartaven de tot el que havíem fet abans. M’engrescava molt la fase d’ investigació i documentació, en la qual vaig descobrir que l’Alemanya d’aquella època guarda molts paral·lelismes amb la Segona República espanyola”.
Es pot pensar que, en l’elecció d’una trama situada en l’interior de l’ou de la serp nazi -la primera pàgina, amb ecos del Cabaret de Bob Fosse, mostra la representació d’un tableaux vivent d’exaltació de Hitler-, hi pot pesar la possibilitat d’establir similituds amb l’actual situació política a Europa i d’altres parts del planeta. Però Díaz Canales assegura que aquesta no és una intenció premeditada: “no crec que la història es repeteixi, però sí que ens deixa lliçons molt interessants sobre l’auge dels populismes. A Nocturn berlinès no hem pretès denunciar, per exemple, Donald Trump; però, inevitablement, una obra és filla del seu temps. Amb Equatòria ens van dir que havíem fet una història ecologista; i no era aquesta la nostra intenció, però no deixen de ser preocupacions que un té al cap”.
Com algunes de les aventures clàssiques de Corto Maltès, a Nocturn berlinès també fa acte de presència -a través del tarot- el món esotèric. I, si en anteriors ocasions el protagonista s’ha creuat amb personatges històrics com l’esmentat Jack London o Butch Cassidy, aquí hi intervenen -en cameos o com a secundaris- l’actriu Marlene Dietrich, el boxejador Max Schmeling i, sobretot, l’escriptor Joseph Roth, “un apàtrida com el mateix Corto Maltès, un jueu que enlloc va sentir realment que era a casa seva. Roth és un personatge apassionant, un d’aquests intel·lectuals -com Stefan Zweig- a cavall entre un món que desapareixia i un de nou; molts detalls del guió estan extrets directament dels seus articles periodístic”.
A diferència d’altres coneguts herois del còmic -com Tintín o Astèrix- que es mantenen inalterables al llarg de les dècades, Corto Maltès evoluciona i envelleix; aquí és a prop dels quaranta anys, ja ha vist morir molts amics i tot el que li ha passat li ha deixat marques i cicatrius. A les pàgines de Nocturn berlinès el podem veure caminant amb bastó, borratxo, intentant lligar amb noies a les quals dobla l’edat i amb menys agilitat mental per a la rèplica enginyosa.
Tot això resultava especialment atractiu per a Rubén Pellejero, a qui seduïa la idea de mostrar “un Corto més humà, amb un comportament més realista i menys heroic”. D’altres estímuls que Nocturn berlinès oferia al dibuixant eren “el seu embolcall de thriller, que satisfeia un cert desig de canvi”. A més, el fet que la trama transcorrés en una ciutat tan rica culturalment era “alhora un al·licient i una dificultat”.
Però Pellejero adverteix que, “de la mateixa manera que Hugo Pratt tampoc no feia una gran ostentació gràfica dels indrets on succeien les seves històries, en aquest cas he creat el meu propi Berlín. Evidentment disposo de referències fotogràfiques, però no els dóno gaire importància perquè vull que els plans tinguin el seu propi joc. El cabaret que hi surt és una barreja de diversos cabarets, de la mateixa manera que el Pont de Carles de Praga només el suggereixo a través de línies”.
I és que a Nocturn berlinès destaca l’agilitat i elasticitat d’un traç respectuós amb el llegat de Pratt alhora que es percep que Pellejero se sent cada cop més lliure per portar els personatges al seu terreny. Tal i com explica, “un cop Díaz Canales em passa el guió -que escriu pràcticament d’una tirada- faig l’storyboard, que per mi és la feina més important: aquí composo les pàgines i m’introdueixo en la història. I un cop acabat això ja em toca resoldre aspectes de dibuix més tècnics. Parteixo d’un dibuix a llapis molt senzill que no m’obliga a entintar de forma gaire estricta; això comporta un cert nivell de risc, però també és molt important per conservar l’espontaneïtat que busco”.
Igual que els llibres precedents del tàndem, Nocturn berlinès es publica simultàniament en color i en blanc i negre. Recordem que l’acció transcorre de manera coetània a l’Expressionisme cinematogràfic i pictòric; així que, mentre l’edició en blanc i negre posa en relleu el joc de clarobscurs, l’edició en color adopta uns tons sovint onírics i irreals: “de manera natural sempre es produeix una evolució gràfica, però en aquest llibre és més evident gràcies sobretot al color. M’he apartat de l’aquarela habitual i hi he aplicat uns colors plans que s’adapten millor al joc entre llums i ombres”.
I la següent parada de Corto Maltès, ¿on serà? Segons Díaz Canales, “encara no ho hem decidit al 100 %; sempre que promocionem un àlbum nou hem de viatjar molt i conviure plegats, així que aprofitem aquests mesos per intercanviar idees i parlar a fons sobre el que farem a continuació”.
