Còmic

El salt dels Panteres Negres a la novel·la gràfica

El Partit dels Panteres Negres va ser, segurament per la defensa explícita de la violència, el moviment més controvertit dels sorgits als anys seixanta i setanta per defensar els drets de la minoria afroamericana. Però la seua curta història no es pot despatxar lleugerament, té ombres i llums i un llegat poderós que David F. Walker i Marcus H. Anderson aborden en una interessant novel·la gràfica, ‘El Partit dels Panteres Negres’, que ens arriba en català a través de l’editorial Tigre de Paper amb traducció d’Octavi Gil Pujol.

Com a poc, es tracta d’un fragment de la història dels Estats Units que encara projecta en el present. En aquest sentit, és molt revelador l’epíleg de l’autor del text, l’escriptor de còmics, cineasta i periodista David F. Walker. “Mentre escric aquestes línies, la ciutat de Minneapolis està en flames. Som a 27 de maig de 2020 i, per pura ràbia i frustració, a les ciutats de tots els Estats Units han esclatat protestes i avalots. La causa és la mort d’un home negre, George Floyd, a mans de la policia de Minneapolis. El brutal assassinat de Floyd va quedar enregistrat en un vídeo en què se’l veu estirat de bocaterrosa al carrer, desarmat, suplicant per la vida mentre un agent li oprimeix el coll amb el genoll”.

Walker recorda unes altres salvatjades policials d’aquells dies, que acabaren derivant en el moviment “Blak Lives Matter”. I aporta una dada: entre 2013 i 2019 la policia va matar 1.949 negres als Estats Units. “D’aquestes gairebé 2.000 persones, es va poder confirmar que 331 estaven desarmades. I el terme confirmar és fonamental, perquè la història ens ha ensenyat alguna cosa és que “semblava que duia una arma” o “vaig témer per la meva vida” es consideraven justificacions vàlides per l’assassinat sancionat per l’Estat, d’una persona negra, tant si va armada com si no”.

Els primers moments de tensió amb la policia, quan els panteres decideixen agafar les armes.

L’escriptor reconeix a continuació que l’exercici d’immersió en la història dels Panteres Negres va ser “devastador per a mi” perquè, des d’aleshores, “no ha canviat res”. Després tornarem a aquest epíleg, però l’exercici de contextualització que fan Walker i Anderson és important per entendre el partit, “una organització complicada”, amb un llegat “complex”, que desperta sensacions contradictòries. Walker fins i tot reconeix que, després de la investigació, ha canviat la imatge que tenia d’alguns Panteres negres, “i no sempre per millorar”. En acabant, parlem d’un moviment marcat per la violència, però que també és responsable de fructífers programes nutricionals i educatius per a nens i nenes pobres. I que va patir un setge en tota regla per part de l’FBI, que no va escatimar recursos per rebentar l’organització des de dintre, de vegades amb procediments decididament menyspreables.

Tots els processos històrics, en tot cas, són complexos i polièdrics. I la novel·la gràfica El Partit dels Panteres Negres, és capaç de sintetitzar la trajectòria del col·lectiu, amb les seues llums i ombres, amb un llenguatge visual auster —hi ha una primacia de la història, del missatge— tot i alguns passatges més expressius en què el dibuixant pot desplegar el seu talent gràfic i narratiu.

Racisme i solidaritat

La novel·la evita els bassals hagiogràfics i les mitificacions, com s’ha suggerit adés, però és un tribut a una lluita, amb totes les seues contradiccions. Resulta significatiu, per exemple, que comence amb una cita gens bel·ligerant de Fred Hampton, un dels referents del Partit: “Hi ha gent que afirma que la millor manera de combatre el foc és amb més foc. Nosaltres defensem que el foc s’apaga amb aigua. Defensem que el racisme no és combat amb més racisme. El racisme es combat amb solidaritat”. Cita acompanyada a una dedicatòria a les bases del moviment, als “germans i germanes que cuinaven per al programa d’esmorzar gratuït per a nens, que repartien diaris, que van viure i van morir pel poble”.

El Partit Pantera Negra naix a Oakland, Califòrnia, el 1966, impulsada per dues figures fundadores, Huey P. Newton i Bobby Seale, com una opció d’autodefensa contrària amb la filosofia majoritària no violenta del moviment pels drets civils. Per això els autors tracten de contextualitzar, sense justificar-lo, el recurs a la violència d’una comunitat que havia patit l’esclavitud i que, una vegada abolida el 1863 després d’una guerra sanguinària, va topar amb el mur de la desigualtat i la violència del supremacisme blanc, amb episodis tan sagnants com la destrucció salvatge el 1921 de la pròspera comunitat negra de Greenwood —per ací plorava la criatura: la sèrie Lovecraft Country ho explica— o els linxaments sistemàtics i absolutament impunes de milers de negres al llarg del segle XX, plasmat per Billie Holiday en una cançó emblemàtica, “Strange fruit”.

Els tirotejos i incidents amb la policia van ser constants.

Cal entendre també que en paral·lel al naixement de les Panteres Negres es dona la lluita contra la segregació i pels drets civils, que va costar cara a molta gent. Els assassinats de Martin Luther King o Malcom X en són el símbol, però entre 1955 i 1968, més d’una quarantena d’activistes foren assassinats, noms anònims per a nosaltres com els de Roman Ducksworth o Johnnie Mae Chapell, entre molts altres, que són retratats, un a un, pel dibuixant Marcus Kwame Anderson. Un tribut bonic. En aquest context de violència unilateral, s’ha d’entendre que Malcom X marcara un camí alternatiu quan va dir que tothom vol aconseguir els seus objectius amb mitjans pacífics. “Però soc realista. En aquest país només es demana la no-violència als negres”, va sentenciar.

Són els anys (no conclosos) d’un Ku Kus Klan crescut, dels abusos policials. Newton i Seal (els perfils els trobareu al llibre) decideixen crear el Partit dels Panteres Negres, ideològicament influenciat pel marxisme i el maoisme, inspirat per l’aura revolucionària de Che Guevara i el discurs de dos referents afroamericans, el mateix Malcom X i Frantz Fanon. Els fundadors del moviment, a més, descobreixen les escletxes en la Constitució que els permeten passejar armats. A això, afegeixen un programa de deu punts amb demandes igualitàries i de justícia social totalment raonables. Ha nascut el mite.

Les accions desestabilitzadores de Hoover.

El següent segment de la novel·la és el més narratiu, recollint amb bon traç episodis significatius dels inicis del moviment, les primeres trobades amb la policia o la incorporació successiva de nous dirigents com Emory Douglas, Bunchy Carter, Ericka i John Huggins, Elaine Brown i, per descomptat, Angela Davis. Els Panteres Negres van esdevenir un col·lectiu cada vegada més incòmode, fins al punt que el director de l’FBI, Edgar Hoover, els va posar en el punt de mira. Un programa de contraintel·ligència per a grups “d’odi-nacionalistes negres”, el COINTELPRO, va resultar devastador per anar desacreditant i provocant la divisió del partit.

En pocs anys, malgrat la bona acollida d’iniciatives com l’escoles d’alliberament -alternatives a l’ensenyament públic i en les quals s’ensenyava història de la comunitat negra-, el Partit de les Panteres Negres hagué de bregar amb les infiltracions de l’FBI i els intents de desestabilització, amb baralles internes, de vegades atiades des de fora (en altres no: les porgues internes van ser una constant), i amb processos judicials i empresonaments. Un dels episodis més tèrbols va ser l’assassinat de Fred Hampton a càrrec d’uns agents armats amb metralletes que no es van arribar a identificar. Al·legaven que tenien informació sobre armes en el seu pis. La companya embarassada de Hampton es va salvar de les bales. Tan sols Mark Clark, mort d’un tir letal en el pit, va respondre al foc.

Angela Davis, un dels referents del moviment.

Una de les figures més emblemàtiques del col·lectiu, Angela Davis, professora adjunta d’UCLA i membre del Partit Comunista abans d’acostar-se a les Panteres Negres, va ser processada per l’assassinat d’un jutge. L’arma del crim havia estat seua, però finalment va ser absolta. Abans del judici, havia passat a la clandestinitat i posada en la llista dels 10 fugitius més buscats, fins que va ser detinguda. Altres líders del partit acabaren en l’exili.

Sobreviure abans de la revolució

Un altre episodi significatiu va ser l’empresonament d’un dels fundadors, Huey P. Newton, per un cas d’assassinat. La condemna va ser revocada després de passar tres anys empresonat. Era el 29 de maig del 1970. Fora del jutjat, 10.000 persones l’esperaven per celebrar-ho. Havia esdevingut una llegenda. Amb l’ascendent suficient per plantejar un gir de guió, un aparcament de les armes per potenciar els programes socials nutricionals, sanitaris, educatius i d’atenció als presos i les seues famílies. Un replegament després “d’una anàlisi realista de la situació”. Un treball de conscienciació abans de saltar al següent nivell.

En paral·lel, tanmateix, Newton va esdevenir un personatge paranoic, que abusava de substàncies. I que va començar a purgar de l’organització tots els partidaris de cridar a la revolució armada. La del període entre 1971 i 1988 és la crònica d’una llarga decadència, d’empresonaments continus i d’una relació cada vegada més explícita amb la delinqüència pura i dura. El 1974, Newton es va exiliar a Cuba, després de presentar-se greus càrrecs contra ell per agressió i l’assassinat de Katheleenh Smith. Quan es va fer el judici, dos pistolers van tractar d’assassinar un testimoni clau en Richmond. És la fi del moviment.

El 1989, Newton, addicte aleshores al crack, és assassinat per un narcotraficant. Un final tèrbol, tètric. “La revolució no serà televisada (…) serà en viu”, havia cantat Gil-Scott Heron uns anys abans. És l’era de les plataformes i la revolució continua pendent.

Tornant al principi, en aquest cas a l’epíleg de David F. Walker, hi ha tot per fer perquè “cada desigualtat, injustícia o forma d’opressió que afectava la comunitat negra el 1966 segueix fortament arrelada “. “El que volien els Panteres el 1966 encara ho volem avui. El que crien llavors encara és cert avui”, diu com a sentència. I llança una reflexió amb moltes implicacions: “Després de tot, potser resulta que el llegat de les Panteres negres no es tracta del que van poder fer bé i el que no. Potser es tracta de la patologia d’un país tan corromput per la desigualtat i l’opressió que va donar lloc als Panteres tan sols per destruir-los tot seguit”.

Coberta del llibre.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close