El guionista Sebastià Roig i el dibuixant Toni Benages signen ‘El cercle de Loplop’ (Males Herbes), un còmic de misteri i aventures ambientat a la Barcelona dels anys trenta i protagonitzat pel filòsof barceloní Francesc Pujols —a qui ja havien dedicat un recull d’historietes— i d’altres personatges reals.
El novel·lista, guionista i cineasta nord-americà Nicholas Meyer es va fer un nom gràcies a divertits pastitxos com el llibre The Seven-Per-Cent Solution, un cas en què Sigmund Freud sumava el seu talent al de Sherlock Holmes i que va ser convertit en pel·lícula a Elemental, Doctor Freud, o el seu debut com a director de cinema Los pasajeros del tiempo, en què l’escriptor H. G. Welles persegueix Jack l’Esbudellador fins a la Nova York contemporània gràcies a la seva màquina del temps.
Aquesta mena de jocs a partir de personatges històrics no són estranys en la cultura popular anglosaxona, tant pel que fa al cinema, al còmic o a la literatura de gènere; pensem que el mateix Abraham Lincoln es va enfrontar als xucladors de sang en la pel·lícula —oblidable— Abraham Lincoln: Cazador de vampiros. O que Rasputin i Mata Hari consten en la nòmina de malvats de la recent The King’s Man: la primera misión.
La ficció catalana, però, no s’ha atrevit en gaire ocasions a capgirar les seves patums polítiques, literàries i artístiques per convertir-los en herois d’acció, en aventurers, en investigadors. Una joiosa excepció a aquest respecte reverencial va ser la novel·la gràfica Narcís Monturiol i les pedres de l’infern, del guionista Sebastià Roig i el dibuixant Toni Benages, publicat per Males Herbes (una de les joves editorials que estan apostant per la historieta en català) i que convertia l’enginyer figuerenc en protagonista d’una aventura fantàstica amb ecos de Jules Verne.
El tàndem va reincidir amb Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols, un recull d’històries curtes protagonitzades per aquest escriptor i filòsof i situades entre la ciència-ficció i el misteri esotèric. El llibre va tenir tan bona acollida que ara acaba de tenir continuïtat en una aventura llarga editada en el format d’àlbum tan propi dels clàssics del còmic europeu i que, tot i la seva coralitat, té en Francesc Pujols un dels seus personatges més rellevants: El cercle de Loplop.
Els seus responsables admeten el poti-poti d’influències que nodreixen El cercle de Loplop, però en la gènesi hi ha dues bases tan primordials com aparentment allunyades. D’una banda, l’impacte que en Roig va tenir l’etapa del britànic Grant Morrison com a guionista de la sèrie de superherois de DC Comics Doom Patrol, per les seves referències constants a moviments com el surrealisme, el dadaisme i el futurisme. D’altra banda, el gran periodisme català dels anys trenta i, en particular, les cròniques de Jaume Passerell i Ribó per a la revista Mirador sobre el Mag Onofroff —presumpte mentalista i hipnotitzador admirat pel Dalí— i el seu ajudant, el faquir Molist; dos xarlatans que haurien fet les delícies del Guillermo del Toro d’El callejón de las almas perdidas, i dels quals també parla Enric H. March al seu recent llibre Barcelona Freak Show (Viena Editorial).
Explica el guionista d’El cercle de Loplop que “la meva primera idea va ser fer una novel·la a partir d’aquesta troballa, i vaig arribar a pensar una trama. Però quan vam treure Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols algú ens va suggerir que seria una bona idea fer-ne una sèrie, i se’m va acudir que podia combinar els dos projectes”.
El resultat és una trepidant combinació d’intriga fulletonesca, pulp, sèrie negra i picada d’ullet cultista, amb Francesc Pujols ficat a detectiu a la recerca d’una maleta robada a l’escriptor madrileny Ramón Gómez de la Serna, i que ve a ser el hitchcockià McGuffin de la història.
Tot i que els referents historietístics de Sebastià Roig són sobretot nord-americans i britànics, llegint El cercle de Loplop es fa difícil no pensar en el Jacques Tardi de Las extraordinarias aventuras de Adèle Blanc-Sec o Nestor Burma, o en els Blake & Mortimer d’Edgar P. Jacobs. I és que, tal com confessa Toni Benages, “les meves influències com a dibuixant són sobretot europees, així que acabem sent com un rocker i un mod que en lloc de barallar-nos estem ben avinguts. Un autor en qui m’he fixat molt és Vittorio Giardino (especialment el de No passaran!, que transcorre en part a Barcelona), però també en catalans com Madorell. I l’homenatge a Tintín de les guardes del llibre és tan evident que, si el descobreixen els hereus d’Hergé, em demandaran”.
Les fotografies de Gabriel Casas i Galobardes —de qui fins a l’1 de maig es pot veure una retrospectiva a la Fundació Palau— han estat una base fonamental per reconstruir els escenaris i l’atmosfera de la Barcelona dels anys trenta, en una peripècia que inclou ingredients tan irresistibles com sectes, màscares amb poders sobrenaturals, teatres de varietats i parcs d’atraccions, a més dels cameos de personalitats com el crític de teatre Sebastià Gasch, el dibuixant Romà Bonet Bon o el periodista Carles Soldevila.
Desitgem al còctel l’èxit que es mereix, perquè això farà més fàcil la continuïtat de la saga de Francesc Pujols.
