Còmic

Francisco Ibáñez, art al quiosc

El periodista Jordi Canyissà reivindica el valor artístic del creador de Mortadel·lo i Filemó al llibre ‘Ibáñez. El mestre de la historieta’, en el qual analitza els trets distintius del seu estil gràfic i narratiu mentre transmet al lector la sensació de trobar-se davant les pàgines originals del dibuixant.

Des del passat 21 d’octubre, un semàfor de Barcelona guia el trànsit dels vianants amb les siluetes lluminoses de Mortadel·lo i Filemó -els maldestres i inmortals agents secrets creats per Francisco Ibáñez– en una cruïlla propera al que era el domicili del dibuixant i també a la biblioteca pública Gabriel García Márquez, distingida aquest any com la millor del món.  Aquest semàfor és el primer de quatre més que han de venir, i dona la mesura de la colossal petja impresa pel ninotaire en la cultura popular de casa nostra al llarg de més de seixanta anys.

Malauradament, Ibáñez va morir abans de veure publicat el llibre Ibáñez. El mestre de la historieta (Bruguera), del periodista i crític de còmic Jordi Canyissà, tot i que encara va tenir temps de col·laborar-hi activament buscant i cedint molts dels seus originals perquè poguessin ser reproduits amb una extrema qualitat d’imatge.

Portada del llibre de Jordi Canyissà

Paradoxalment, tot i haver format part de l’educació sentimental de tantes generacions, la bibliografia teòrica i historiogràfica sobre l’editorial Bruguera era molt escassa fins que, a inicis d’aquest segle, l’especialista Antoni Guiral va publicar dos monumentals llibres de referència –Cuando los cómics se llamaban tebeos i Los tebeos de nuestra infancia- que per a Canyissà “segueixen sent la Bíblia”. El mateix Guiral és autor també de llibres com 100 años de Pulgarcito o El universo de Ibáñez, on es repassen de manera cronològica totes les seves sèries.

Per la seva banda, Canyissà havia escrit els textos d’un volum sobre el 75è aniversari de Carpanta, de Josep Escobar, i és també autor d’una rigorosa biografia d’un altre dels grans autors del tebeo clàssic espanyol, Raf. El gentleman de Bruguera. En aquest cas, quan li van proposar fer un nou llibre sobre l’autor de 13, Rue del Percebe, tant ell com l’editorial van decidir donar un enfocament diferent al que s’hi havia publicat fins el moment.

Reproducció d’un original de la coral ’13, Rue del Percebe’

Una de les grans passions del periodista és l’excelsa tradició del còmic francobelga, a la qual dedicarà un pròxim assaig que gairebé té enllestit. Així que -segons explica a El Temps de les Arts en una entrevistael que va voler per a Ibáñez. El mestre de la historieta va ser “un format de llibre d’art que és poc freqüent en els autors de còmic hispà però molt extès en el cómic francòfon. A França i a Bèlgica pots trobar piles de llibres sobre autors com Hergé, Edgar P. Jacobs, Uderzo, Maurice Tillieux, Peyo, Franquin, Goscinny… que inclouen multitud de dibuixos inèdits, esbossos, il·lustracions, reproduccions de guions mecanografiats…”.

Partint de l’excel·lent qualitat de reproducció que permet avui la tecnologia, Canyissà -gran aficionat als catàlegs d’exposicions- reconeix que la seva principal obsessió va ser mostrar els dibuixos d’Ibáñez d’una manera el més semblant possible a estar davant dels originals, i poder endinsar-se en els seus detalls d’una forma inèdita.

El miop Rompetechos va ser sempre el personatge favorit d’Ibáñez

Canyissà no dubta a considerar l’obra del creador de Rompetechos com a part del nostre patrimoni artístic; en la conversa, afirma que “el seu grafisme és espectacular, moltes de les seves vinyetes i portades són impecables pel que fa al dibuix, a l’entintat, a la composició. En el llibre es reprodueixen recents -i mai vistos- dibuixos a llapis que resulten impressionants, si es té en compte que els va fer amb 86 o 87 anys”. Però, en una època en què la consideració social de les historietes era d’entreteniment menor, ell mateix no creia ser un gran il·lustrador. Dibuixar li resultava molt fàcil i, com els seus col·legues, va aprendre de manera totalment autodidacta. Eren professionals que no es veien a si mateixos com a artistes: simplement formaven part d’una indústria, treballaven per a qui pagués millor i ni se’ls acudia reclamar els originals”.

Precisament, el fet que aquests quedessin en mans de l’editorial -la seva propietat sempre ha estat envoltada de polèmiques encara obertes- ha suposat un dels principals condicionants per a la realització del llibre. La majoria d’originals que s’hi han reproduit -en resplendent blanc i negre- són posteriors a l’any 1986, quan va tancar la Bruguera original: el mateix Ibáñez va buscar i localitzar en el seu arxiu les pàgines concretes que li va demanar Canyissà per poder il·lustrar determinats aspectes de la seva obra -el dinamisme, l’humor negre, la perspectiva, la gestualitat…-, i va tenir la generositat d’afegir alguna propina inesperada. Pel que fa a les pàgines pertanyents a la Bruguera clàssica, s’han aconseguit alguns originals que formen part de col·leccions particulars i, sobretot, s’han reproduit les primeres edicions de les revistes a fi de conservar la textura -molt pop art, vista ara- de la quatricomia de l’època; tot i que en posteriors edicions les històries s’han tornat a acolorir, “vaig pensar que seria interessant mantenir aquell detall una mica kitsch dels primers temps”.

Encara que Ibáñez. El mestre de la historieta no s’estructura de manera cronològica sino a partir de conceptes relacionats amb l’estil gràfic, humorístic i narratiu del pare de Sacarino, el llibre permet veure la seva camaleònica evolució al llarg dels anys: si a mitjans dels cinquanta les seves pàgines encara estaven molt influenciades pels autors de l’etapa daurada de Pulgarcito –com Escobar, Cifré o Peñarroya-, quan aquests van fundar Tío Vivo Vázquez va quedar com a gran referent de Bruguera, “i Ibáñez va adoptar el seu estil, caracteritzat per la distorsió expressionista”.

A finals dels seixanta, l’èxit europeu de personatges com Astèrix o Espirú va esdevenir el model d’àlbums com El sulfato atómico, Contra el ‘gang’ del Chicharrón o Valor y… ¡al toro!. Però el barroquisme de les seves vinyetes era incompatible amb l’estakhanovista ritme de producció que exigia l’editorial per poder farcir setmanalment els quioscs, així que “als anys setanta va fer de la necessitat virtut i va trobar una síntesi entre la simplicitat de Vázquez i el detallisme del còmic francòfon. Aquesta etapa va marcar totalment l’estil definitiu d’Ibáñez, que ja va canviar molt poc. I ja ben entrats els anys 2000 mantenia una gran capacitat de composició; portava tantes dècades dibuixant que li sortia de manera natural”.

A més de desglossar les virtuds plàstiques del barceloní, Jordi Canyissà analitza de manera gairebé semiòtica les claus de la seva capacitat narrativa i els engranatges de la seva eficàcia humorística. Segons el crític, “si Ibáñez agrada tant és perquè fa riure, i això no només s’aconsegueix tenint bones idees sinó sobretot sabent-les explicar bé. Ell aconseguia fer-ho en qualsevol extensió: en una portada sense diàlegs, en una historieta d’una pàgina, en una aventura de 44 pàgines publicada per entregues setmanals… La seva mecànica del gag és espectacular, i mai no el va frenar la dificultad d’il·lustrar idees esbojarrades i impossibles”.

En una època en què els còmics d’altres països no arribaven aquí amb regularitat, les influències d’Ibáñez no procedien tant d’aquest mitjà com d’altres arts: “el cinema era aleshores el gran entreteniment popular, i ell va voler traslladar al paper el dinamisme i el sentit de l’slapstick dels grans còmics del Hollywood clàssic com Charles Chaplin, Buster Keaton i Laurel i Hardy, i també dels dibuixos animats de Tex Avery o de la Warner. Això era complicadíssim, perquè encara que el còmic i el cinema siguin mitjans eminentment visuals tenen llenguatges molt diferents”.

Però Ibáñez sí que ha influit en totes les generacions posteriors, i el llibre ho vol corroborar amb l’homenatge final que li reten dibuixants d’edats molt diverses, de Pilarín Bayés a Nadia Hafid passant per Jan, Jaume Rovira, Paco Roca, Juanjo Sáez, Bartolomé Seguí, Cera, Pep Brocal, Ramis, Fermín Solís o Raquel Gu. La seva obra “és un pòsit que tots tenim com a lectors, així que he volgut buscar connexions entre ell i d’altres autors: per exemple, Rompetechos prefigura els personatges de Lorenzo Montatore. En alguns dels ninotaires que he triat, com Kim o José Luis Martín, la influència és més òbvia; però Ana Penyas, que en principi sembla no tenir-hi res a veure, em confessava que quan dibuixa parteix d’Ibáñez sense ser-ne gaire conscient”.

Imatge d’una de les portades mudes per als àlbums de Mortadel·lo i Filemó

El seu mestratge ha estat, doncs, potentíssim; però seria just i urgent que la reivindicació de la seva obra es fes extensiva a la resta d’autors -en alguns casos injustament oblidats- de la factoria Bruguera, “tant amb llibres teòrics com amb noves edicions. El que van fer dibuixants com Cifré, Peñarroya, Jorge o Nadal quan la censura encara no es fixava tant en la seva feina, i més endavant  Vázquez, Martz-Schmidt o Segura és d’una enorme qualitat i modernitat. Un personatge com Carpanta és totalment underground, i Conti va ser un ninotaire fascinant. Cal redescobrir-los i analitzar-los; però no es publiquen, o estan descatalogats. Quan vaig publicar la biografia de Raf, molta gent em preguntava on podien comprar llibres seus. No es pot, no existeixen!”.

Una de les pàgines de Mortadel·lo i Filemó, reproduïda de l’original

És inevitable acabar parlant amb Canyissà sobre la possible continuïtat de Mortadel·lo i Filemó, un cop traspassat el seu creador. El mateix Ibáñez havia manifestat en diverses ocasions que pensava seguir al peu del canó mentre els agents de la TIA tinguessin lectors, i que veia amb bons ulls la idea de que algú heretés les seves criatures quan ja no hi fos. Per tant, “si ell ho va autoritzar es pot fer, no hi ha debat possible. Això sí: si hi ha algun dibuixant que entomi el repte, aquest no serà gens fàcil”. I, ¿quina seria la línia a seguir, en aquest cas? El mimetisme o la posta al dia del traç i dels guions? Com sempre, el còmic francobelga dóna una possible pauta a seguir: “personatges com Astèrix, Espirú, Lucky Luke o Blake & Mortimer han continuat amb noves aventures més o menys fidels a l’original i, paral·lelament, amb versions i homenatges d’autor. És un model molt interessant que allà està funcionant molt bé i en el qual ens podriem fixar”.

Xavier Roca
Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat al diari 'Avui' i a 'El Punt Avui' escrivint sobre cinema, còmic, televisió i cultura en general, en crítiques, entrevistes, reportatges, informacions... És col·laborador dels digitals 'Catorze' i 'La Llança' i també ha publicat guions de còmic i humor gràfic en revistes com 'El Jueves' i diaris com 'Avui, 'El Periódico' i 'La Vanguardia'.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close