El creador de la veterana sèrie nascuda a la revista ‘El Jueves’ s’endinsa en la biografia històric a l’ambiciós i espectacular còmic ‘Fouché. El genio tenebroso’, adaptació del llibre d’Stefan Zweig sobre el maquiavèlic polític francès.
Per començar, cal que aquest cronista reconegui un error seu: aquell que, durant anys, l’ha portat a considerar el personatge de Martínez, el facha com un estereotip obsolet, caduc i propi d’un altre temps.
La revista d’humor El Jueves va néixer el 1977 amb la intenció de ser una mena de Pulgarcito per a adults; és a dir, basant el gruix de les seves pàgines en personatges fixes que definissin la seva condició des del mateix títol de la sèrie. I al dibuixant barceloní Joaquim Aubert –Kim- li va tocar el d’aquest loser ultradretà nostàlgic del franquisme (i molt semblant físicament a l’actor José Sazatornil Saza), caricatura d’un perfil humà molt present durant la Transició.
Martínez, el facha ja va debutar en el primer número de l’aleshores setmanari i, amb el temps, acabaria esdevenint la seva sèrie més longeva: encara ara apareix a les pàgines d’El Jueves, reconvertida en mensual a causa de la crisi de les publicacions en paper. I, si durant un temps podia haver semblar que els seus gags responien a un exercici d’una certa arqueologia política, l’evolució parlamentària espanyola ha tornat l’extrema dreta ultramontana a la primera línia de l’actualitat, renovant de pas la vigència del personatge.
La llarga carrera de Kim, per tant, ha estat indissociablement unida a Martínez, el facha. Però es va produir un cert canvi de viratge -o, més aviat, una ampliació de les seves possibilitats com a creador- quan el guionista Antonio Altarriba va recordar algunes velles historietes disperses de Kim publicades en revistes com la musical Vibraciones -on, de fet, va debutar-, El Víbora o Rambla, i en les quals desplegava un traç barroc, minuciós i detallista influït per l’underground nord-americà d’autors com Robert Crumb o Gilbert Shelton. I li va proposar dibuixar L’art de volar, el còmic en què Altarriba narrava la història del seu pare -que es va suïcidar llençant-se de la finestra de la residència- com a homenatge a una generació que va viure els fets cabdals del segle XX des del bàndol dels derrotats.
En la tradició biogràfica i familiar de Maus, d’Art Spiegelman, Persèpolis, de Marjane Satrapi i Un largo silencio, de Miguel Gallardo, L’art de volar –guanyadora del Premio Nacional de Còmic del 2010- es va convertir en un clàssic instantani i, alhora, en el debut de Kim en la novel·la gràfica, acostant-lo a nous perfils de públic; ell mateix confessa que “em diverteix que hi hagi lectors que no tinguin clar si aquest Kim que publica novel·les gràfiques és el mateix Kim d’El Jueves”.
Després de L’art de volar, Antonio Altarriba i Kim es van seguir endinsant en la memòria familiar del primer amb L’ala trencada, que Norma Editorial acaba de publicar en català i que -aquest cop- pren com a protagonista la mare del guionista. El resultat és una altra immersió en els temps que van des de la caiguda de la monarquia borbònica a la Transició passant per la Segona República, la guerra civil i la dictadura.
Amb guió propi, el mateix Kim va emprendre l’autobiogràfica Nieve en los bolsillos, una evocació dels anys de joventut -a començaments dels seixanta- en què va deixar els estudis de Belles Arts i va marxar a treballar a Alemanya, i on conjuga la peripècia particular amb el retrat col·lectiu de tantes persones que es van veure obligades a emigrar.
I, ara, l’historietista torna a sorprendre amb una altra obra en solitari que proposa un nou canvi de registre: Fouché. El genio tenebroso (Norma Editorial). Publicada en el clàssic format d’àlbum francobelga, es tracta d’una ambiciosa i elaborada reconstrucció històrica que porta el lector a la França de la Revolució Francesa, l’imperi napoleònic i la Restauració borbònica de la mà del maquiavèlic Joseph Fouché, polític a qui es considera el pare de l’espionatge modern per l’habilitat amb què va recórrer a l’ús de la conspiració i la informació privilegiada per aconseguir els seus objectius.
La base del còmic és el llibre que l’austriac Stefan Zweig va dedicar a Fouché, i que està publicat en català per Quaderns Crema; entre la novel·la històrica i la biografia, Zweig va retratar el seu antiheroi com a paradigma del polític tèrbol, amoral i manipulador, disposat a canviar de jaqueta i de vendre’s al millor postor per tal de conservar els seus privilegis.
Kim -que confessa no ser lector habitual de biografies- va descobrir el llibre de Zweig en una biblioteca, i es va trobar amb una figura que desconeixia però que estava proveïda d’unes característiques universals: “avui en dia també existeixen molts personatges com ell, que sempre cauen dempeus i que, malgrat ser foscos i mancats d’escrúpols, desperten certa empatia per la seva intel·ligència”.
El confinament va agafar Kim sense cap nou projecte entre mans. “Em feia gràcia la idea de fer un western, gènere que mai havia tocat. Però finalment, per fer alguna cosa, em vaig posar a adaptar el llibre de Zweig a veure si me’n sortia. Jo mai acostumo a fer un guió tancat abans de dibuixar, sinó que vaig fent un capítol rere altre, sobre la marxa, a veure si funciona. I em vaig adonar que em sortia amb molta facilitat”.
Un dels reptes amb què es va enfrontar Kim va ser el d’evitar la feixugesa en un guió d’arrels literàries i tan ple de noms i dades. La intenció de l’autor era “ser fidel a l’esperit de l’escriptor, però lògicament no podia ser literal perquè hauria estat il·legible. Però, en realitat, hi ha molt poques aportacions meves al text; d’alguna manera, considero que Zweig ha estat el guionista d’aquest còmic. A més, una cosa que m’agrada d’ell és que té molt sentit de l’humor”.
Finalment, “vaig presentar quaranta pàgines completament acabades a Norma sense saber si els interessaria”. A l’editorial, però, van quedar enlluernats per l’espectacular treball gràfic de Fouché, fins el punt que l’àlbum és una de les seves apostes per a la propera edició de la Fira de Frankfurt.
Coneixíem de sobres el virtuosisme de Kim a les aquarel·les gràcies a multitud de portades (de revistes, llibres i discos), d’il·lustracions, de pòsters, de cartells de pel·lícules. I a Fouché en fa una nova demostració al llarg de més de cent pàgines, cada una d’elles tractada com una veritable filigrana artesanal dibuixada i acolorida a mà; el mateix Kim confessa que “hi ha vinyetes que m’han portat tres o quatre hores de feina. Sovint em sento com aquells frares il·luminadors de l’Edat Mitjana, que treballaven enclaustrats”.
Cada quadre fa gala d’una exhaustiva documentació en el retrat de paisatges, interiors i vestuaris; una tasca que Internet “ha facilitat molt. Però, a més, els francesos ho tenen tot perfectament documentat a través de gravats, retrats, ìntires… Una cosa de la qual m’he adonat fent aquest còmic, per exemple, és que Napoleó vestia sempre igual, la qual cosa ha fet que els passatges on surt em resultessin una mica avorrits”.
Als seus 82 anys, Kim segueix explorant vies per les quals mai no havia transitat abans; i ara, mentre afronta la promoció de Fouché, ja va donant voltes a quin pot ser el seu pròxim repte.
