Còmic

L’arca perduda de Rutu Modan

La dibuixant i guionista israeliana furga en la identitat del seu país i en el conflicte amb Palestina a ‘Túnels’, que Editorial Finestres publica en català: una novel·la gràfica deutora de la línia clara i que adopta la forma d’una aventura carregada d’ironia.

Diu la dibuixant i guionista israeliana Rutu Modan que, tenint en compte que treballa de manera molt lenta i minuciosa i que fer un còmic li suposa uns quants anys de feina, cada cop que tria una història nova ha de ser alguna que li formuli un interrogant prou gran per dedicar-li tant temps.

“On acaba la història i comença la llegenda?”: aquesta pregunta va ser el motor de Túnels, la seva nova novel·la gràfica, que publica la nova Editorial Finestres -una de les que estan revolucionant el panorama del còmic per a adults en català- i que també ha aparegut en castellà de la mà de Salamandra Graphic.

Si ens expliquen que la història de Túnels tracta sobre uns arqueòlegs que busquen l’Arca de l’Aliança en la qual -segons la tradició jueva- es van guardar les taules amb els deu manaments, pensarem -de manera òbvia- en A la recerca de l’arca perduda, la primera aventura d’Indiana Jones. Però, de manera simplificada, aquesta és també la sinopsi de Túnels, tot i que es tracti en un registre bastant diferent.

Dos cops guanyadora del prestigiós premi Eisner -que les etiquetes titllen de “l’Oscar del còmic”-, aquesta historietista nascuda a Tel-Aviv i que viu a Jerusalem és autora d’obres com Metralla, Jamilti i La propiedad, en les quals -inevitablement- estan presents temes com la memòria, la família i el conflicte entre israelians i palestins, des d’una òptica que conjuga la història íntima amb la identitat col·lectiva.

Pàgina interior de ‘Túnels’, de Rutu Modan

Tot això es pot aplicar a Túnels, protagonitzada per una dona que vol reivindicar el llegat del seu pare arqueòleg i acabar una excavació que aquell va començar anys enrere; quan descobreix que l’objecte de la seva recerca és al subsol de la zona reclamada per Palestina s’embarca en una excavació il·legal, envoltada per un assortit d’excèntrics personatges.

Diu Rutu Modan -que fa unes setmanes va ser a Barcelona presentant la seva darrera obra- que “mai saps on pot aparèixer una nova història”, i que un amic seu li havia explicat temps enrere la peripècia d’un pare i un fill que van dedicar anys a construir un llarg túnel -que va quedar interromput per falta de finançament- per trobar la mítica arca; es tractava d'”una veritable aventura, però basada en fets reals”, que va decidir combinar amb alguna experiència del seu propi pare per trobar un lligam emocional que la impulsés a escriure el guió.

El resultat és un llibre carregat alhora d’ironia i intriga, que amaga una reflexió sobre la Història i la identitat del seu país rere un embolcall que pren elements de la comèdia de costums, el drama familiar, el thriller polític i la mitologia. Segons la historietista “jo soc producte del sistema educatiu sionista, vaig estudiar en una escola laica, però la Bíblia hi era molt present. Allà ens parlaven de l’Èxode, de la conquesta d’Israel… i mai acabes de tenir clar quins fets són històrics i quins són fabulacions”.

L’única eina per mirar de destriar-ho és, segons Modan, “l’arqueologia, tot i que no és una ciència exacta: saps què trobes, però desconeixes tot allò que no trobes”. Així que va decidir documentar-se a través de converses amb molts arqueòlegs, “gent molt divertida amb moltes històries per explicar; va arribar un moment en què vaig assumir que aquestes eren tan potents que el fet que fossin o no certes no tenia gens d’importància”.

Túnels presenta una trama molt coral, amb personatges plens de matisos, contradiccions  i clarobscurs: “jo soc moltes persones alhora, i aquest és un problema del meu caràcter; però també pot ser un avantatge perquè em dona diferents perspectives, em puc identificar amb molts punts de vista sempre que siguin honestos. En un llibre puc expressar fins i tot allò de mi mateixa que vull amagar: per exemple, si em sorprenc tenint un pensament racista el puc incorporar a un personatge i la racista ja no soc jo, sinó ell”.

Aquesta coralitat ha estat una de les dificultats a les quals s’ha enfrontat amb Túnels: “a l’anterior La propiedad hi havia pocs personatges, i eren molt semblants a mi, però aquí hi ha com 18 personatges importants, cada un d’ells amb el seu propi arc dramàtic. Un parell de cops vaig estar a punt de llençar a la paperera tota la feina que portava feta, perquè em semblava que no estava anant enlloc”. Per fer-nos una idea de la complexitat del procés de Túnels cal tenir en compte que, cada cop que fa una novel·la gràfica, Modan -que beu tant del còmic com del cinema i la literatura- convoca un càsting per dibuixar a cada un dels personatges, i que fotografia els models vinyeta per vinyeta per tal de reproduir els seus moviments de manera versemblant.

Pel que fa a l’aspecte visual, una influència evident en les darreres novel·les gràfiques de Rutu Modan i que esclata plenament a Túnels és la de la línia clara d’Hergé i els seus deixebles com Edgar P. Jacobs o Bob de Moor. L’autora recorda que “els còmics que vaig començar a llegir als anys vuitanta tenien un estil molt punk; obres com Maus van ser per a mi un gran referent, no tant pels dibuixos com perquè em van ajudar a descobrir que el còmic oferia la possibilitat d’explicar aquesta mena d’històries tan profundes”. Però el seu estil ha evolucionat, “abans era més fosc perquè explicava històries molt extremes, i l’estil havia de ser coherent amb això. Fins que vaig descobrir que es podia afrontar la realitat d’una manera  més subtil, i això em va portar a un traç més lluminós i lleuger”.

La línia clara, per tant, “es va anar imposant a mesura que les mateixes històries es van fer també més clares. Sempre he admirat aquesta forma de narrar que té el creador de Tintin, tan llegible i transparent. I, en aquest llibre, la seva ombra és més deliberada: volia donar-li una aparença de conte infantil mentre parlava de temes adults i complexos”.

 

Xavier Roca
Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat al diari 'Avui' i a 'El Punt Avui' escrivint sobre cinema, còmic, televisió i cultura en general, en crítiques, entrevistes, reportatges, informacions... És col·laborador dels digitals 'Catorze' i 'La Llança' i també ha publicat guions de còmic i humor gràfic en revistes com 'El Jueves' i diaris com 'Avui, 'El Periódico' i 'La Vanguardia'.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close