En la seva darrera novel·la gràfica, ‘Una tarde con Himmler’, el dibuixant i guionista Alfons López satiritza les connexions entre el nazisme i la dictadura de Franco alhora que ret homenatge a les historietes d’autors de l’editorial Bruguera com Vázquez, Jorge, Cifré o Conti.
Amb el seu àlbum del 2007 Estraperlo y tranvía —títol extret d’un vers del Temps era temps de Joan Manuel Serrat—, el dibuixant i guionista Alfons López va emprendre una operació considerablement insòlita en el context de la nostra historieta: recuperar els emblemàtics personatges de La familia Ulises del TBO en una història llarga que retratés en to costumista la grisa Barcelona franquista.
Així, en lloc de les peripècies autoconclusives d’una o dues pàgines dibuixades per Marino Benejam i escrites per Joaquim Buïgas —creadors de la sèrie—, Alfons López bastia una tragicòmica trama de vides creuades amb el Congrés Eucarístic com a teló de fons, que prenia com a referent no tant les vinyetes originals com el cinema espanyol coetani de directors com Luis G. Berlanga, Marco Ferreri o Fernando Fernán Gómez. En certa manera, si Todd Haynes va concebre Lluny del cel com el que hauria estat un melodrama de Douglas Sirk si a Hollywood no hagués existit el Codi Hayes, Estraperlo y tranvía permetia especular amb una hipotètica aventura de la família Ulises en uns anys cinquanta sense censura.
El que d’entrada estava plantejat com un experiment aïllat va acabar tenint una continuïtat espiritual nou anys després a El solar, on el format d’àlbum donava pas al de novel·la gràfica i que homenatjava antiherois de les revistes Bruguera com Carpanta (de qui s’acaba de celebrar el 75è aniversari) o la criada para todo Petra, tots dos d’Escobar.
Ara, la publicació d’Una tarde con Himmler (La Cúpula) ve a completar una improvisada trilogia; el seu autor corrobora que no s’havia plantejat d’entrada fer diversos llibres de característiques similars perquè “no són un encàrrec, no estic obligat a fer-los. Si els he fet ha estat perquè en cada cas se m’han anat acudint idees que podien donar joc i que encaixaven en aquesta línia de memòria històrica i homenatge als nostres tebeos clàssics”.
I quina ha estat aquesta idea motriu, en el cas que ens ocupa? Àvid interessat per la Història, Alfons López explica que les seves lectures el van portar a descobrir que “acabada la Guerra Civil Espanyola, hi va haver una època en què Barcelona estava repleta de nazis i d’espies internacionals. La gran majoria de la gent no ho sap això; tots hem vist pel·lícules sobre la França ocupada, però no tenim la imatge de la creu gammada onejant al Palau de la Música Catalana”. L’autor va pensar que aquesta circumstància mereixia una història i, a mesura que es va anar documentant, va anar assabentant-se d’una sèrie intrigues polítiques a l’Espanya del 1940, l’any en què el líder nazi Heinrich Himmler va fer una visita oficial que va incloure el seu pas per Montserrat: “El procés de documentació m’ha portat dos anys, més temps del que mai hi havia dedicat. És tota una investigació en què un fet real et porta a un altre”. López defineix el resultat com un “thriller històric d’humor, amb diàlegs que són ficticis, però que podrien haver tingut lloc”.
Com a comèdia, això sí, no fa presoners: “Si fas humor no pots tenir pietat, t’has d’alliberar”. Així, Una tarde con Himmler multiplica les picades d’ullet a l’univers Bruguera, i molts dels protagonistes i secundaris són transsumptes de les germanes Gilda, Doña Urraca, les famílies Cebolleta i Churumbel, el boig Carioco o Tribulete: “aquestes sèries es publicaven en la mateixa època en què transcorre l’acció, i representen estereotips que poden tenir fàcilment la seva equivalència en el guió. Faig una mena de càsting en funció del que em demana el personatge”. I, de manera coherent amb el sentit de l’humor de dibuixants com Vázquez, Escobar, Jorge, Cifré o Conti —molt més absurd i delirant que el de Benejam—, Una tarde con Himmler ha anat evolucionant del costumisme a la caricatura esbojarrada, alhora que el dibuix adopta traços més expressionistes i distorsionats.
En un sofisticat joc referencial, Alfons López no limita el seu ventall d’homenatges a la historieta sinó que l’amplia al cinema; al cap i a la fi, “a l’hora de narrar una història llarga els meus models són sobretot cineastes com Ernst Lubitsch o Billy Wilder”. D’aquesta manera —i el títol Una tarde con Himmler ja dóna una pista—, fan la seva aparició estel·lar tres germans virtualment idèntics a Groucho, Harpo i Chico Marx. Tot acaba encaixant, ja que “eren jueus, encara que no em baso tant en ells com en les seves representacions cinematogràfiques, i a començaments dels quaranta molts jueus —com Walter Benjamin— travessaven la frontera entre França i Espanya per anar a l’exili. Els germans Marx participen d’un sentit de l’humor que no estava allunyat de la Bruguera de l’època; Sopa de ganso és potser la millor comèdia que he vist mai, i de manera natural m’acaben sortint diàlegs escrits a la seva manera”.
Per acabar de reblar el clau —i afegint més capes a la seva ceba dramàtica—, el guió d’Una tarde con Himmler convoca també més personatges històrics que en els seus precedents, i amb un grau superior de protagonisme: Winston Churchill, Josep Pla, Josep Cambó, el banquer Juan March, Rudolf Hess, el creador de James Bond Ian Fleming i —lògicament— el mateix Himmler tenen el seu paper en una trepidant trama coral que bascula entre l’espionatge, la intriga política i la farsa. Memòria històrica, sentimental, estètica i cultural pel mateix preu.
