Còmic

Odissea de violència i misèria

El guionista Antonio Altarriba i els il·lustradors Sergio García i Lola Moral relaten a ‘El cel al cap’ -publicat per Norma Editorial- el tràgic viatge d’un jove congolès que travessa el continent africà fugint de la violència, amb l’esperança d’arribar a Europa.

La relació entre el guionista Antonio Altarriba i el dibuixant Sergio García va començar quan tots dos van coincidir com a membres d’un tribunal universitari; tant un com l’altre són docents i autors de diversos estudis i investigacions al voltant de la historieta, i van decidir plasmar una certa visió comuna del mitjà en una primera col·laboració professional, el còmic Cuerpos del delito (2017).

El resultat, però, no va tenir el ressò esperat i els dos autors es van quedar amb un agredolç regust de frustració, que els va deixar amb ganes d’emprendre més endavant algun nou projecte conjunt que aconseguís certa transcendència. Després de tres anys de feina -incloent-hi una exhaustiva tasca de documentació-, aquesta voluntat s’ha traduit en El cel al cap (Norma Editorial), una obra magnífica i rellevant que reuneix el magisteri com a escriptor d’Altarriba amb l’esclatant talent gràfic de García.

El cel al cap narra la odissea d’una persona que podria ser qualsevol de les que veiem cada dia -sense fixar-nos-hi gaire- en el top manta dels carrers de les nostres ciutats. Es tracta de Nivek, un noi del Congo que comença la seva història treballant a les mines de Coltan -de les quals emergeix en les primeres pàgines en una mena de part simbòlic-, que es converteix després en un nen de la guerra i que acaba protagonitzant un viatge geogràfic i vital que té com a objectiu arribar a una idealitzada Europa: el cel al qual fa referència el títol.

D’extensa trajectòria com a estudiós i assagista, Antonio Altarriba es va consagrar com a guionista amb la guardonada novel·la gràfica L’art de volar, dibuixada per Kim i en la qual Altarriba reconstruia la vida del seu pare. El guionista admet sentir un interès íntim i personal pel tema de l’emigració pel fet que el seu pare va conèixer l’exili i “sempre parlava del trauma que suposa haver de deixar casa teva i emprendre el camí cap a un lloc desconegut on no saps quins perills t’esperen”. En la seva opinió, la immigració que arriba cada dia a occident procedent d’Àfrica és “una conseqüència del nostre funcionament polític i econòmic com a societat. A mi em posa molt nerviós quan es diu que l’arribada dimmigrants sense papers és culpa de les màfies; la veritat és que venen a causa de circumstàncies terribles en la seva vida quotidiana, són persones que fugen de la mort o de l’absència de futur. És una realitat que truca cada dia a la nostra porta però que no volem veure”.

”El cel al cap’, obra que descriu les causes que porten molts africans a emigrar

El cel al cap adopta una clàssica estructura de viatge iniciàtic; una llarga marxa des del sud cap al nord travessant paisatges mutants com la selva, la sabana, el desert i la mar, en episodis cada cop més curts que acceleren el ritme del relat. La narració d’Altarriba evita instal·lar-se en el benintencionat discurs de denúncia anticolonialista i abraça en alguns passatges un realisme màgic propi de la literatura popular africana.

La notable dimensió poètica d’El cel al cap és també responsabilitat del traç de Sergio García, que opta per rebaixar la duresa d’algunes situacions per la via de l’estilització amb la intenció de “mantenir la intensitat del que expliquem però preservant la dignitat dels personatges”: així, per exemple, la sang que es vessa a les vinyetes no és vermella sinó negre, i alguns actes d’extrema violència -violacions, massacres- es mostren a través de siluetes a contrallum.

”El cel al cap’, obra que descriu les causes que porten molts africans a emigrar

En els darrers temps, Sergio García s’ha llaurat una considerable reputació internacional com a il·ustrador i autor de diversos projectes expositius: algunes de les seves portades per a revistes com The New Yorker han estat extensament analitzades i viralitzades a les xarxes socials, per exemple. El seu estil, de línies netes i formes geomètriques, està influenciat per l’escultura primitiva -que magnificava determinades parts del cos- i per l’art europeu previ al Renaixement: “acostumo a treballar amb imatges jerarquitzades, com ja feien els retaules medievals”.

Aplicada a la historieta, la seva visió del dibuix esdevé un meticulós exercici de planificació que trenca els límits de la pàgina al servei de la narrativa. Admet García que “m’agrada jugar amb les composicions, i el fet de ser portadista m’ha ajudat a concebre formes metafòriques i a buscar l’equilibri entre l’artifici visual i la legibilitat”.

”El cel al cap’, obra que descriu les causes que porten molts africans a emigrar

García fa gala d’una llibertat gràfica que tan aviat el porta a fragmentar una pàgina en 24 vinyetes com a dedicar dues pàgines a una única il·lustració, o a mostrar diversos moviments del mateix personatge en un sol requadre per potenciar la sensació de velocitat. Antonio Altarriba reconeix que “quan treballo amb altres dibuixants sóc més rígid, però a Sergio li dono molta llibertat perquè reinterpreti les seqüències. Quan m’arriben les pàgines dibuixades sempre resulten una sorpresa, tot i que sempre respecten el sentit del que he escrit”.

El treball gràfic d’El cel al cap també deu molt al cromatisme de Lola Moral, còmplice habitual de Sergio García -amb qui no només treballa com a colorista sino per al qual també ha escrit contes i historietes infantils-, i que en cada capítol destaca uns colors determinats en funció del paisatge on transcorre l’acció. Moral assegura que ha rebutjat encàrrecs perquè “hi ha alguns còmics que ja funcionen bé en blanc i negre i no els cal res més. Però els tons d’Àfrica són molt peculiars, i en aquest cas el color era molt important; al mateix temps, tampoc volia que prengués protagonisme, sinó que permetés que la història fluís”.

La seva feina arrodoneix una obra majúscula, un clàssic instantani que enlluerna i commou.

Xavier Roca
Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat al diari 'Avui' i a 'El Punt Avui' escrivint sobre cinema, còmic, televisió i cultura en general, en crítiques, entrevistes, reportatges, informacions... És col·laborador dels digitals 'Catorze' i 'La Llança' i també ha publicat guions de còmic i humor gràfic en revistes com 'El Jueves' i diaris com 'Avui, 'El Periódico' i 'La Vanguardia'.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close