Tom Gauld, Grant Snider, Matt Maden, Fernando Vicente, Posy Simmonds, Max o el tàndem Carrión-Olivares són alguns dibuixants, il·lustradors i guionistes que en la seva obra recent han caricaturitzat o homenatjat el món de la literatura i els professionals que es mouen al seu entorn.
El guionista i escriptor de culte Neil Gaiman assegura de l’humorista gràfic escocès Tom Gauld que “és sempre divertit, però ho és d’una forma que et fa sentir intel·ligent”.
Una afirmació feta, sobretot, gràcies a les tires publicades per Gauld al suplement literari de The Guardian, on pren com a objecte de la seva sàtira l’univers dels llibres, els escriptors i les ficcions novel·lades. Gauld aconsegueix provocar la hilaritat amb acudits a propòsit de Kafka, Beckett, Louisa May Alcott, Jane Austen o Herman Melville, entre molts d’altres, i aquí és quan pren sentit la cita de Gaiman: quan algú somriu amb una de les seves tires, se sent còmplice d’una broma gairebé privada que no tothom és capaç d’entendre.
Fa unes setmanes, en una visita feta a Barcelona per presentar la darrera recopilació de les seves vinyetes (La venganza de los bibliotecarios, Salamandra Graphic), Tom Gauld va revelar una idea que —en part— explica el seu èxit: “M’agrada jugar no tant amb l’obra dels grans escriptors com amb la imatge estereotipada que se’n té. No cal haver estudiat James Joyce per entendre un acudit meu sobre ell. Per això acostumo a recórrer a autors clàssics: els contemporanis encara no han generat aquest estereotip”.
Com els previs Todos tienen envidia de mi mochila voladora i En la cocina con Kafka, La venganza de los bibliotecarios torna a ser un recull de paròdies, variants, gràfics impossibles, falses portades, jocs de taula imaginaris, anacronismes i desconstruccions de tòpics i llocs comuns. En les seves pàgines hi trobem adaptacions de J.K. Rowling al món dels negocis, novel·les resumides per a lectors amb poc temps (Cent minuts de soledat), combinacions d’ingredients per crear arguments diversos i també mofes al voltant d’autors, lectors, editors, crítics, llibreters i bibliotecaris… Sense carregar les tintes en la crueltat, això sí: Gauld busca “ser irrespectuós de manera respectuosa. La meva funció és la del pallasso”.
Un altre dibuixant que ha convertit el llibre en leitmotiv freqüent de la seva obra és el nord-americà Grant Snider. L’editorial Garbuix Books ja havia publicat La forma de las ideas —un assaig gràfic sobre la inspiració i la creativitat on Snider demostra la seva habilitat per traduir conceptes abstractes en imatges—, i ara ha fet el mateix a Lo que tu biblioteca dice de ti.
És fàcil trobar punts en comú entre Grant Snider i Tom Gauld: la seva opció pel dibuix minimalista i esquemàtic, la manca de personatges fixos, el gust per la metàfora visual, la publicació en premsa abans que en llibre (en el cas de Snider, The New York Times, The New Yorker i The Kansas City Star, entre d’altres), el seu ampli ressò viral en xarxes socials… Però allà on Gauld aplica la ironia, Snider —sense prescindir de l’humor— resulta més tendre i poètic. Lo que tu biblioteca dice de ti retrata l’amor pels llibres, per la lectura i per l’escriptura apel·lant sobretot a la identificació del lector lletraferit, del fetitxista bibliòfil.
I és que els suplements culturals dels diaris en paper —aquesta espècie en vies d’extinció— estan sent un fèrtil terreny per a dibuixants i il·lustradors que, tornant a Gaiman, diverteixen el lector proporcionant-li alhora la sensació de ser culte i llegit. És també el cas, per exemple, del barceloní Max; en les seves tires i historietes per a Babelia (recopilades a Saboteando a Shakespeare) l’autor d’algunes de les sèries més icòniques de l’underground dels setanta i vuitanta deixa anar la seva vena més filosòfica i poètica, compatible —de tota manera— amb la sàtira, l’humor absurd i la desmitificació. El mateix suplement —i en un territori cosí germà del còmic— ha acollit moltíssimes il·lustracions, retrats i caricatures d’inspiració literària de l’artista Fernando Vicente, que va ser un dels estendards gràfics de la movida madrilenya; una àmplia selecció d’aquestes il·lustracions ha estat inclosa ara a El arte de Fernando Vicente, un monumental, espectacular llibre antològic que acaba de publicar Norma Editorial.
Com en el cas de Tom Gauld, també The Guardian ha acollit bona part de l’obra de la britànica Posy Simmonds: allà s’hi van publicar per entregues les seves cèlebres Gemma Bovery i Tamara Drewe, totes dues adaptades al cinema. En elles i en la posterior Cassandra Darke, la influència del món de les lletres és important tant pels referents i homenatges literaris (Flaubert, Thomas Hardy) com per les professions d’alguns dels seus personatges i fins i tot per un particular estil en què sovintegen els llargs textos en off complementant les imatges. El mundillo literario (Salamandra Graphic) és una recopilació d’historietes de Simmonds aparegudes també a The Guardian, però amb una particularitat: es tracta d’històries humorístiques i autoconclusives d’una sola pàgina, en alguns casos fins i tot de gags a plana sencera. Amb un to deliciosament costumista i un elegant i flegmàtic sentit de la ironia, Posy Simmonds satiritza temes com les presentacions de llibres, la vanitat dels escriptors, la crisi de les llibreries de barri, el bloqueig creatiu, els tallers d’escriptura o els premis literaris.
A la seva novel·la gràfica Ex libris, el nord-americà Matt Maden reflecteix la seva fascinació pels llibres i la lectura des d’una altra estratègia, adoptant la forma de sofisticat joc metalingüístic. Maden es reconeix deutor de la tradició fabulista d’escriptors com Julio Cortázar, Jorge Luis Borges o Vladímir Nabókov; ell mateix havia adaptat prèviament al còmic els 99 exercicis d’estil de Raymond Queneau, i aquí pren com a font de lliure inspiració la novel·la d’Italo Calvino Si una nit d’hivern un viatger.
Com en aquest cas, el protagonista és un lector —el mateix lector del llibre, potser— atrapat en un laberint de lectures inconcluses, de narracions que porten a altres narracions. Ex libris és un imaginatiu artecfacte lúdic on l’autor es diverteix parodiant i homenatjant diversos gèneres i estils de còmic —el terror dels anys cinquanta, l’underground, els superherois, el manga— i inventant sèries apòcrifes. En una recent presentació d’Ex libris, Madden ha explicat que “en la lectura d’una historieta, el moviment d’una vinyeta a una altra crea un camí, una ruta. En aquesta novel·la gràfica he volgut reproduir l’experiència d’un lector quan entra en un llibre, i proposar al lector una gimcana que salta d’un volum a un altre”.
Aquest component lúdic —gairebé de repte interactiu amb la persona que llegeix— també és present a la premiada Warburg & Beach, una reivindicació del poder revolucionari dels llibres i la lectura a través de les vides paral·leles de Sylvia Beach (fundadora de la mítica llibreria parisenca Shakespeare & Company) i de l’historiador Aby Warburg (fundador de la biblioteca Warburg d’Hamburg). Warburg & Beach és una doble biografia i alhora un assaig històric i literari que també convoca les figures de Mary Wollstonecraft, Marcel Duchamp, James Joyce, Walter Benjamin… Però el que resulta més sorprenent d’aquest còmic és la seva mateixa concepció com a objecte, el seu format: està editat en forma d’acordió desplegable i reversible, de manera que el tradicional ritme de lectura pàgina a pàgina esdevé aquí un recorregut per una mena de retaule panoràmic. No sorprèn que el giny hagi sorgit de la conjunció entre l’escriptor Jorge Carrión, autor de l’assaig Librerías, i el dibuixant Javier Olivares, que a Las Meninas va desconstruir brillantment l’obra mestra de Velázquez.
Tot plegat són mostres que la relació entre còmic i literatura pot adoptar camins insospitats i estimulants que van molt més enllà de les adaptacions i biografies més canòniques i ortodoxes.
