Exposicions

Comissariats, metàfores i relectures

Dins del marc del Programa de Suport a la Creació Artística de “la Caixa” es pot veure actualment a la Sala 2 de CaixaForum una exposició proposada per un dels guanyadors d’aquesta edició de la convocatòria de comissariat, la del portuguès Joao Laia (Lisboa, 1981).

En caiguda lliure.
CaixaForum Barcelona
Fins al 9 de febrer.

La proposta que presenta Laia porta per títol En caiguda lliure i pretén, a partir d’una selecció de 13 obres d’art contemporani de les col·leccions del MACBA i “la Caixa”, fer una reflexió sobre el vertigen que provoquen les ràpides transformacions en el món actual.

El títol, evidentment, té un sentit metafòric, potser un pel tòpic i dramàtic, que fa referència a aquesta sensació d’estar suspès en el buit, de sentir-se desassossegat, inestable, inconsistent, de manca de referències i de suports, que ens envaeix actualment a tots plegats. Per dir-ho en paraules del propi comissari, “En caiguda lliure fa servir la imatge de caiguda com a metàfora del clima de transformació accelerada en què vivim: la progressiva desmaterialització de les imatges, de les narratives i del objectes que servien de puntal fonamental per a la nostra societat va derivar en un sentiment generalitzat d’abisme.”

Detall de l’interior del Laberint d’ÀNGELS RIBÉ; 1969 (2019), policlorur de vinil, Col·lecció MACBA.

L’exposició abraça obres creades des del 1969 fins a l’actualitat.  L’espai central de la sala està ocupat pel Laberint d’Angels Ribé, una instal·lació de forma circular feta amb plàstic de color groc que permet que ens hi puguem introduir i que puguem circular pel seu interior. Aquest laberint és un objecte que ocupa un gran espai, una mena d’escultura que ens convida a la participació i que ens permet explorar amb el nostre propi cos.

Les parets de plàstic del laberint de Ribé, més que transparents (com han dit alguns comentaristes) són translúcides i/o semiopaques, cosa que les hi atorga connotacions i interpretacions molt més suggeridores que les de la simple transparència. Però tampoc són completament opaques sinó que més aviat s’oposen a l’habitual opacitat dels laberints que ens impedeixen veure o intuir que passa a l’altra banda de les seves parets.

ROSEMARIE TROCKEL; Sense títol, 1985 – 1988, teixit de llana, Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani.

Casualment, Àngels Ribé acaba de guanyar el Premio Nacional de Artes Plásticas 2019 del Ministerio de Cultura espanyol, com si d’aquesta manera l’actualitat més immediata volgués reforçar l’elecció del protagonisme de la seva peça en aquesta exposició.

El Laberint fa la funció de pal de paller de tota la mostra. Al seu voltant s’articulen la resta d’obres que s’escampen de manera més o menys (des)ordenada. Són les peces de Dara Birnbaum i Dan Graham, Runa Islam, Andreas Gursky, Rosemarie Trockel, Iman Issa, The Otolith Group, Georg Baselitz, June Crespo i Pedro Barateiro. A més, el poeta Eduard Escoffet, tot apropiant-se de l’audioguia com a plataforma d’expressió artística, ha creat una obra sonora immaterial, unes Ones gravitacionals que dialoguen amb les peces exposades.

JUNE CRESPO; Instrumentos y fetiches, 2019, bronze i revestiment ceràmic, cortesia de l’artista.

Cadascuna de les obres ens fa pensar en aspectes i característiques de la societat actual i ens interpel·la directament. El vídeo Local TV News Analysis (Anàlisi de les notícies de la televisió local), de Dara Birnbaum i Dan Graham, incideix sobre la retòrica dels informatius televisius i ens interroga sobre les notícies falses i les complexes relacions entre realitats i ficcions.

El díptic Sense títol, de Rosemarie Trockel, teixit amb llana, reuneix i contraposa alhora dues realitats. Són dues superfícies cobertes de logotips comercials —de Pure Wool / Woolmark, per una banda, i de Playboy, per una altra— que fan referència a les imatges imposades tradicionalment a les dones: la de mestressa de casa i la d’objecte de desig sexual.

Les grans fotografies d’Andreas Gursky, Hong Kong Shanghai Bank i  Theben, West (Tebes, Oest) alerten sobre la manipulació del passat i del present mitjançant l’economia, l’arquitectura i/o el turisme de masses.

PEDRO BARATEIRO: The Audience (El públic), 2010, 15 escultures materials diversos, Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani.

The Audience (El públic), de Pedro Besteiro, una instal·lació constituïda per una sèrie de petites “escultures” que al·ludeixen a diferents tipus de producció i recepció del discurs, ens fa pensar, sobretot, en la fragmentació.

El vídeo The Radiant (El radiant), de The Otolith Group, que es pot veure en pantalla gran en una sala a les fosques, pren com a punt de partida el desastre nuclear de Fukushima que va tenir lloc l’11 de març de 2011, i mostra la interdependència entre ciència, ecologia, economia i política.

I escultures com els Instrumentos y fetiches, de June Crespo, se serveixen d’objectes com les sabates de taló alt per presentar i artistitzar les icones de la condició femenina.

La mostra en el seu conjunt vol presentar un panorama del moment present, una visió dels temes i les transformacions que han caracteritzat les darreres dècades en els àmbits de l’ecologia, l’economia, la ciència, la política, el feminisme, la comunicació, etc.

És evident que, relectures i propostes d’aquest tipus n’hi pot haver tantes com espectadors i afeccionats a les arts, tantes com comissaris possibles, cadascú pot fer la seva. Per això és indispensable que aquestes propostes estiguin ben treballades i reflexionades per tal que el discurs i les relectures de les obres siguin el màxim d’enriquidores i profitoses per tots plegats.

Abel Figueres

Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textosa diaris, revistes i catàlegs.
Abel Figueres

Abel Figueres: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca