Altres gèneres

Concerts-Covid: el cos i la cadira

La pandèmia fomenta el sentit únic, la unidireccionalitat. Ho veiem en com es dicten les lleis, ho complim als passadissos del metro, i ho sentim als concerts. Hackejar aquesta unidireccionalitat en la música passa per reivindicar el paper essencial del públic. Recordar-nos que malgrat la cadira tenim cos, i malgrat la mascareta tenim veu.

Començo a escriure aquest article sortint de l’aeroport, després de fer el meu primer i únic viatge aeri post-pandèmia. En veure el hall d’arribades totalment buit, no he pogut evitar pensar en Arrivals Gate d’Ani Difranco.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Gonna go out to the arrivals gate at the airport
And sit there all day
Watch people reuniting
Public affection so exciting
It even makes airports OK

Tot això ara està prohibit, ningú pot venir a rebre ningú, el hall és buit. L’aeroport és ara un absolut no-lloc, una cinta transportadora gegant de la que només vols marxar.

Els concerts tampoc són el que eren. No sabem quan durarà aquesta excepcionalitat, o si l’excepcionalitat es convertirà en normalitat, però ja portem prou mesos per començar a reflexionar i compartir com ens hem sentit, com a públic i com a músics. Reflexionar i compartir, en lloc d’adaptar-nos acríticament, o donar-nos per vençuts, o desfogar-nos per Facebook, o assistir a recitals d’orquestres del Titanic.

És evident que, tret d’excepcions com Jeff Bezos, estem vivint una versió més trista de la vida que vivíem. Som una societat que es lleva cada dia pendent d’una xifra de morts i d’una altra xifra de malalts, com una macabra Liga Fantástica de Marca. Les cròniques de les festes de la Mercè de Xavi Cervantes i Luís Hidalgo compartien el mateix diagnòstic: ho hem tirat endavant, però sense alegria. I crec que si les expectatives que tenim són intentar recrear els rituals de la Vella Normalitat dins la presó de la Nova, continuarem decepció rera decepció.

Escena abans d’un concert d’Enric Montefusco, fotografiada pel seu tècnic de so Marco Morgione.

Deia Maria Arnal, entre cançons durant el seu concert al Mercat de Música Viva de Vic, que és difícil ser públic avui en dia. Estar assegut i emmascarat, sense poder fer res més, potser t’aboca a una escolta més activa, però accentua el rol passiu d’espectador i dificulta enormement la interacció emocional, visual, sonora amb allò que passa a l’escenari. La distància afavoreix la unidireccionalitat, de l’escenari cap a la platea, mai a l’inrevés. Les arts en viu porten dècades empescant-se idees per trencar la famosa quarta paret, però de sobte hem hagut de reconstruir-la i folrar-la amb teixit d’FFP2.

També des de l’escenari molts ho senten així: Artur Estrada, de Nueva Vulcano, em comentava que mai li havia donat tantes voltes, precisament, a què dir entre cançons! “Els grups que tenim la sort de poder tocar hem d’assumir aquest extra de pressió, saber trobar el to, estructurar el concert…” Quin to agafes, des de l’escenari, en aquest nou entorn? L’Artur estava acostumat a agafar al vol alguna actitud del públic, un gest, interactuar amb ell, portar-ho al seu terreny líric i musical. Però si el ritual ha canviat del tot, podem seguir amb la mateixa litúrgia?

Tampoc vull caure en el #NOensensortirem: durant aquests mesos, molta gent ha assistit a concerts memorables, terapèutics, intensos, emotius, íntims… I en general, han sigut concerts que no encaixaven en els principals tres formats pre-Covid: els festivals, els festivalets i els macrofestivalots. El vell Ritual de lo Habitual. Les propostes menys festivaleres, les que pitjor hi encaixaven, de sobte han crescut en oportunitats i visibilitat. Parlo de propostes més contemplatives, delicades, exigents, lentes o amb formats que escapen als 45 minuts d’escenari alt, volum alt, públic dispers i anunci de cervesa. El festival no pot ser l’únic monocultiu dels concerts en directe: si sortim d’això amb aquesta lliçó apresa, ja haurem avançat en alguna cosa.

Escena abans d’un concert a les Nits del Primavera, fotografiada pel tècnic de so Marco Morgione.

Ara bé, el major drama és pel ball. La DJ i productora Ikram Bouloum afirma que la nova escena de música electrònica barcelonina ha passat de la plena efervescència creativa pre-Covid, a l’estat de shock post-Covid. També Nando Cruz assenyalava que altres escenes locals ballables, com la de la salsa, agonitzen, i prediu que ens costarà “aixecar-nos de la cadira” i tornar a ballar com ballàvem. Tant de bo no tingui raó, però sí és cert que dins la cadira emmascarada oblidem que tenim un cos present. Recomano un exercici pel proper concert: pensem què faríem amb el nostre cos si estiguéssim de peu, i provem de reproduir-ho des del nostre lloc. De sobte, potser recordem que podem moure el cap, acompassar el tors, coreografiar els braços… sabem el que ja no podem fer, però no oblidem el que sí podem fer encara!

Caminem maldestres entre cadires equidistants, i també entre pantalles de streaming, una eina de la que haurem d’aprendre a treure’n profit. Victor Jiménez, músic i membre de la cooperativa d’innovació cultural Bitlab, situa el repte en humanitzar la tecnologia i proposa interfícies participatives: que l’espectador pugui canviar de càmera, formular preguntes, interactuar per combatre la fatiga de pantalles i el consum passiu. Però independentment de les virtuts de la tecnologia, Jiménez creu fermament que un concert en streaming hauria de comptar amb l’assistència, sempre, d’un mínim de públic presencial. Hi estic d’acord, i em recorda a Ian MacKaye explicant que ell, quan grava les veus dels discos de Fugazi en un estudi de gravació, sempre necessita algú present a qui cantar-li: per mirar-lo als ulls, per complir satisfactòriament l’acte de comunicar.

La pandèmia fomenta el sentit únic, la unidireccionalitat. Ho veiem en com es dicten les lleis, ho complim als passadissos del metro, i ho sentim als concerts. Hackejar aquesta unidireccionalitat en la música passa per reivindicar el paper essencial del públic. Recordar-nos que malgrat la cadira tenim cos, i malgrat la mascareta tenim veu.

Edi Pou

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close