Música

Contra el paradogma del geni creador

Fa 60 anys, el físic Thomas Kuhn va actualitzar el concepte de progrés i evolució científica. Si apliquem les seves idees al progrés i l’evolució musical, potser podrem acabar d’una vegada per totes amb la vella idealització romàntica de l’artista.

Cap científic espera que la cura del càncer arribi per una inspiració divina, per una musa que aparegui en mig d’un somni, o un viatge d’LSD, i li canti a l’investigador escollit: “oh, bloqueja l’aminoàcid de l’asparagina amb L-asparaginasa!”. Oi que no? En el món de l’art, en canvi, seguim creient en “genis”, en “muses” i en “nens prodigi”: ideal per una seqüela d’Aladdin! Seguim pensant que la inspiració vindrà de cop i de dalt; que Zeus ens tocarà amb un llampec, només a nosaltres, i això ens farà especials, fascinants i únics.

“Yeezus”: El rapper Kanye West retratat com un déu per Ashley Ross

La cura del càncer, o la vacuna contra la Covid-19, arribaran gràcies a la contribució de milers d’investigadores i investigadors que han anat compartint els seus avenços i treballant en xarxa. El progrés científic és un continu de petits progressos compartits, per més que la cobdícia i els egos intentin capitalitzar-los. En el món de l’art occidental, en canvi, seguim anclats en una visió romàntica i individualista, creada al segle XIX: ens fascinem amb el personatge-artista, inevitablement masculí, i l’imaginem baixant del seu propi Sinaí amb noves Taules de la Llei. A Wagner li hauria encantat aquesta imatge de si mateix. I també a Picasso. I també a Kanye West. Com a oients i espectadors, també ens hem deixat seduir per aquesta visió idealitzada, i el consumisme n’ha sabut treure profit.

“Lady Godga”, per Ashley Ross.

La meva intuïcio és que la cultura, la música, la pintura, no avancen a cop de geni. Si intentem entendre com avança la ciència, entendrem millor com ho fa l’art? L’explicació de Thomas Kuhn en el seu llibre Teoria de les Revolucions Científiques (1962) em sembla molt reveladora: segons Kuhn, el coneixement es crea a partir de consensos en les “comunitats científiques”. La ciència no viu en un immutable Món de les Idees, sinó que és el resultat d’una combinació d’història i societat. Els consensos de la comunitat generen paradigmes temporals, en contra dels paradogmes inamovibles. L’única veritat, doncs, és que la veritat canvia, i l’única forma de coneixement és la suma i refutació permanent de coneixements.

Quan em trasllado al meu camp, ho veig molt semblant: la música és un continu que evoluciona amb la seva societat. Les diferents comunitats musicals tenen els seus paradigmes, configurats per l’estil, la instrumentació, la producció i la funció social de la música. Els diferents paradigmes conviuen, es retroalimenten i muten quan ja no generen consens; però aquests canvis no neixen del no-res, sinó que recullen tot el bagatge popular que els ha precedit, encara que sigui per oposició.

M’agrada concebre la música com una tela de patchwork infinita, i no una llista de noms propis com ens han ensenyat a l’escola, i com encara ens retrata el periodisme musical. El músic no crea mai de zero: remescla, sampleja, actualitza el que coneix. Els suposats genis són aquells que han sabut llegir allò existent i reformular-ho en relació a la seva comunitat.

D’adolescent no ho entenia així. Recordo el primer cop que vaig escoltar Tortoise, se’m va quedar la cara com la d’aquell nen que tasta el seu primer Werther’s Original. Com a hardcore kid integrista que era, la música de Tortoise em semblava extraterrestre, única! Quins genis!

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Tortoise interpretant la seva peça Djed, estrenada l’any 1996

Però indagues en el patchwork infinit i descobreixes que els Tortoise han sabut barrejar i actualitzar el krautrock alemany amb l’elegància d’Ennio Morricone i la intensitat rítmica d’Steve Reich.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Six Pianos, peça d’Steve Reich composada l’any 1973

I al seu torn, Steve Reich va saber incorporar patrons del folk d’Uganda a les idees dels seus companys minimalistes de San Francisco, com Pauline Oliveros. I al seu torn, els minimalistes de San Francisco van començar la seva comunitat musical simplificant al màxim el dodecafonisme de Schönberg. I al seu torn, Schönberg no va inventar el dodecafonisme per inspiració divina: va continuar la recerca de Wagner i la va sacsejar, perquè la societat havia col·lapsat amb la Primera Guerra Mundial. Per tant, la comunitat musical havia de canviar de paradigma per continuar sent un reflex d’aquella societat… I podríem estirar el fil del patchwork fins arribar als primers instruments musicals (us recomano la web inflooenz.com, on poses el nom d’un artista i ells et fan una constel·lació de les seves influències i els seus influenciats).

Si tornem a la ciència, Marconi va inventar la ràdio, però tampoc va ser gràcies a un llampec de Zeus, o una nit de tripi: Marconi va saber remesclar, samplejar i actualitzar els descobriments de Maxwell i Hertz. I al seu torn, Maxwell va continuar la recerca d’un físic anterior a ell, i així podríem seguir estirant el fil fins el descobriment del foc, fa 790.000 anys.

Però no em maliterpreteu: amb això no estic traient cap mèrit ni a Marconi, ni a Tortoise, ni a Steve Reich, ni a Schönberg! Només crec que ja és hora d’acabar amb el paradogma del geni creador i cercar un consens en torn a un nou paradigma, el del músic artesà i remesclador, altaveu, reflex o flagell de la seva comunitat.

Un altre divulgador de la ciència, Richard Dawkins, afirmava que només som carcasses d’un codi genètic que es mescla, evoluciona i muta. Wagner s’ofendria moltíssim si el titlléssim de “carcassa de la cultura humana”, però a mi em sembla el major dels elogis: potser la genialitat rau molt més en ser un bon vehicle, que no pas en creure’s destinació final.

Edi Pou
Edi Pou: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca