Secció: Crítica

Conviure amb Picasso des de l’art actual

La figura de Pablo Picasso ha estat controvertida a ulls de la història de l’art del segle XX. Admirat, odiat, criticat, imitat i citat pels seus contemporanis i per les generacions d’artistes que l’han succeït, és un artista que ha creat una tensió entre art i ideologia.

Onze creadors contemporanis han estat convocats per Rosa Martínez per analitzar la complexitat de l’herència estètica i posició ideològicament compromesa de Picasso en el marc del Museu Picasso de Barcelona en una exposició que s’interelaciona amb els espais de la col·lecció permanent i que porta per títol: “En el nom del pare”. Hi participen Aurora Carbonell, Cristina Lucas, Daniel G. Andújar, Elo Vega i Rogelio López Cuenca, Eulàlia Valldosera, Família Morente, Miquel Barceló, Pilar Albarracín, Santiago Sierra i Tania Berta Judith.

En el nom del pare
Comissària: Rosa Martínez
Museu Picasso de Barcelona
Montcada, 15-23. Barcelona
Fins al 24 de setembre

La psicoanàlisi ens ensenya que el culte a l’artista porta implícit el culte al pare com a heroi i el culte al jo. Matar el pare: això és el que fa cada generació respecte de l’anterior. Començar de nou, refusar l’herència i emancipar-se. Matar Picasso com a figura artística és missió impossible, s’hi ha de conviure sense renunciar a una posició crítica. Picasso és admirat per la seva valentia política, adhesió al comunisme i per haver despertat animadversió a partir de la mirada falocràtica, els rituals mitològics del Minotaure i ancestrals la tauromàquia, pel cant a la prostitució i a la dona com a objecte de desig i per l’explotació del seu nom com a global brand.

Eulalia Valdosera, Studio Trisorio 2012
Eulalia Valdosera, Studio Trisorio 2012

Des de la perspectiva de la contemporaneïtat del segle XXI els artistes s’encaren a la figura gegantina de Picasso i enfilen una reflexió crítica o empren la poètica rasa del document com a pura constatació. La tauromàquia pren protagonisme amb Miquel Barceló, que pintà el cartell de la darrera cursa de braus de la Monumental de Barcelona que tingué lloc el 25 de setembre de 2011, abans que les curses fossin prohibides per llei. Al costat del cartell, la pintura de Barceló celebrant l’última”fiesta”, amb Juan Mora, José Tomàs i Serafín Marín. La plaça de braus és un tema molt arrelat a la Barcelona del 1900, amb curses pintades per Ramon Casas a la plaça de les Arenes i que un Picasso jove intenta imitar, fins que en farà un tema propi i inconfusible de la seva iconografia. Des del ritual del Minotaure, Tania Berta Judith dibuixa un Minotaure replegat en sí mateix, un híbrid amb el bisó de les coves d’ Altamira, gairebé en posició fetal, amb l’esperança que un nou mil·lenni despertarà les dones, que teixiran, com noves Ariadnes, el seu propi destí.

Miquel Barceló, Cartell corrida
Miquel Barceló, Cartell corrida

Aurora Carbonell pinta els ulls de Picasso a l’esquena de la jaqueta que el seu marit Enrique Morente lluirà en el concert del Liceu del 24 de setembre de 2010. Al davant, hi pinta Bust de dona o mariner (1907), un quadre cubista de Picasso. Els ulls a l’esquena creen la inquietud de sentir-se escrutat per la força de la mirada d’un artista que s’ho menjava tot pels ulls.

Moltes d’aquestes obres presentades ja existien, com la coneguda Línia de 160 cm. tatuada sobre quatre persones de Santiago Sierra, feta a Salamanca el 2010. Quatre prostitutes addictes a l’heroïna es prestaren a deixar-se tatuar una ratlla horitzontal a l’esquena a canvi de rebre uns diners equivalents al preu d’una dosi (o de quatre serveis sexuals). Acabat el servei, l’obra desaparegué i restà només el document visual de l’acció. La prostitució, un tema picassià per excel·lència era tenyit d’humanitat a la seva època si ho comparem amb l’explotació dels cossos avui.

Picasso, 'En el nom del apre'
Picasso, ‘En el nom del apre’

Eulàlia Valldosera, en canvi, ha creat amb Els altres invisibles II, una relació mediúmnica amb un retrat de Jacqueline fet per Picasso el 1957. Entre la performance i el monòleg teatral, revestit d’autohipnosi i amb els ulls tancats, intenta “llegir” el personatge, posar-se en la seva pell i respondre’s un munt de preguntes que s’amaguen en aquest enigmàtic retrat de l’última dona de Picasso, que tancà definitivament els ulls tirant-se un tret de pistola al cap. Valldosera completa la seva presència en aquesta relectura de Picasso amb la instal·lació Som un sol cos, a la sala de les ceràmiques del museu, que protagonitzen dues àmfores connectades per cables, imatges i sons. Agafades d’internet, les imatges i sons transmeten la violència de la repressió policial a les manifestacions pel deute a Grècia i la placidesa dels ensenyaments de la hipnoterapeuta americana Dolores Cannon. De l’àmfora més petita es projecta al sostre una figura geomètrica en animació 3D, a la manera d’un mandala virtual.

El nom de Picasso ha servit per a perfums, marques de cotxe, establiments comercials, convertint-se en una marca d’explotació de productes, el que contrasta amb la seva posició ideològica. Per això, Elo Vega i Rogelio López Cuenca han reflexionat sobre el “corn de l’abundància” que significa l’explotació comercial de la figura de Picasso en clau local, ja que una primera foto de Picasso amb barretina de 1954 feta per Raymond Fabre, ha donat peu a incorporar-lo a la immensa llista de caganers. Un treball que titulen El fill pròdig (2019), que torna a la ciutat de Barcelona amb part del seu llegat el 1963, quan obre el museu.

Santiago Sierra, "Línea de 160 cm. tatuada"
Santiago Sierra, “Línea de 160 cm. tatuada”

L’admiració per la seva valentia política en adherir-se al Partit Comunista el 1944, per fer una obra de denúncia de la violència del feixisme amb el Guernica, pintura prohibida durant el franquisme i símbol de la llibertat en la nova democràcia espanyola, ha inspirat alguns artistes que constaten uns fets. Cristina Lucas documenta la memòria històrica i investiga els bombardeigs aeris sobre la població civil. Un treball que ve fent des del 2015 i que en l’obra Espanya i el Rif 1939 broda a màquina sobre un llenç prim de roba de gavardina els punts dels atacs aeris a la pell de brau. Daniel G. Andújar imprimeix els documents desclassificats del FBI que vigilaren i perseguiren Picasso des del 1944 que s’apuntà al Partit Comunista, fins a la seva mort el 1973. Són 196 papers que constitueixen l’obra Guernica. Picasso comunista (2012) en què es perceben els tatxots que el mateix FBI hi va fer per ocultar el que vol que romangui ocult. En aquesta mateixa línia, Pilar Albarracín crea l’obra Colom de guerra (2018), que al·ludeix al dibuix del colom que Picasso va donar al Congrés de Partidaris de la Pau celebrat a París el 1949. El colom de Picasso s’ha associat sempre més a la pau. El colom d’ Albarracín porta una bala al bec i treu sang. Al vídeo L’origen del no-res (2017-2018) els coloms blancs atrapats en una xarxa ens recorden les morts dels civils i les matances del Guernica, tot i que la imatge és extrapolable a les guerres contínues que ens envolten.

Per últim, la família Morente canta i balla a la sala de Las Meninas del Museu Picasso una performance de flamenco titulada Compassos, silencis i llibertat. L’any 1963 van ser donades al museu de Barcelona. Picasso fa una reflexió sobre Velázquez però també sobre el poder.

En el nom del pare és una proposta que segueix l’obertura vers l’art contemporani que el Museu Picasso va iniciar el 2014 amb Post-Picasso. Reaccions contemporànies i amb la contribució paral·lela de Ferran Adrià a l’exposició La cuina de Picasso (2018). Però no podem deixar de pensar en Josep Palau i Fabre, el primer que revelà per primer cop la catalanitat de Picasso a partir de la foto de l’artista amb barretina i autor de l’assaig Pare Picasso (1977) que ens ha fet pensar, sens dubte, al títol d’aquesta exposició.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )