Art

Feminismes: cos i política

L’eclosió del discurs feminista dels anys 60 i 70 es presenta en una exposició al CCCB. Feminismes!’ aplega més de 200 obres de 73 artistes d’Europa, Amèrica del Nord i del Sud i Àsia, nascudes entre el 1929 i el 1958. Està comissariada per Gabriele Shorr, fundadora i directora de la Verbund Collection de Viena, creada el 2004 per la companyia productora d’energia hidroelèctrica d’Àustria.

L’exposició cau en un moment d’una major consciència de la desigualtat de gènere i en plena eclosió de casos de violència masclista. Per això, l’exposició es desdobla en el que va ser l’ inici dels feminismes trencadors de les idees del post Maig del 68 i l’evolució cap a altres consideracions a l’entorn del gènere avui. Aquest desdoblament conté una part històrica: L’avantguarda feminista dels anys 70. Obres de la Verbund Collection i Coreografies del gènere, una visió actual i de proximitat de la revisió del feminisme, comissariada per Marta Sagarra.

Feminismes! L’avantguarda feminista dels anys 70. Obres de la Verbund Collection, Viena.
Comissària: Gabriele Schor
Coreografies del gènere.
Comissària: Marta Segarra
CCCB
Fins a l’1 de desembre de 2019

Fina Miralles. "Espanya", sèrie Matances
Fina Miralles. “Espanya”, sèrie Matances

Lucy R. Lippard, una de les més clarividents estudioses de l’art feminista, ha argumentat que l'”art feminista no és ni un estil ni un moviment, sinó més aviat un sistema de valors, una estratègia revolucionària, un camí de vida”. L’any1949 Simone de Beauvoir llançava el seu manifest El sexe doble publicat el 1953 en el qual afirmava que la dona no neix, sinó que es fa. El text iniciava un debat sobre la separació entre el feminisme naturalista, basat en la naturalesa i l’especificitat de la procreació, i el feminisme cultural, fonamentat en la divisió social dels sexes. Es posaven les bases del que seria l’art feminista que irromp a partir dels anys 60 del segle XX, amb el qual s’enceta un nou model de representació, del que arrenquen la major part d’innovacions en la pràctica i la teoria de l’art posteriors.

Una de les primeres manifestacions feministes, amb l'eslògan "Jo també soc adúltera”. Foto: Pilar Aymerich
Una de les primeres manifestacions feministes, amb l’eslògan “Jo també soc adúltera”. Foto: Pilar Aymerich

La irrupció del discurs feminista en l’art contemporani trenca moltes barreres politiques i ideològiques, entre elles la separació entre espai públic i privat, entre objecte i subjecte artístic. Tanmateix, els nous llenguatges com la performance també han ajudat a obrir nous camins d’exploració del feminisme en art, a reflexionar sobre la sexualitat, el propi cos o el voyeurisme. Les artistes feministes han revisat les possibilitats de l’art com a pràctica política i estètica i s’ha iniciat un nou camí d’activisme artístic que troba en el gènere una plataforma oberta a altres reivindicacions com el racisme, el sexisme, el món cyborg, en el marc del multiculturalisme, la desfeta postcolonial i les noves tecnologies.

Eulàlia Valldosera, "Madonna dil fuoco"
Eulàlia Valldosera, “Madonna dil fuoco”

L’embranzida del feminisme té el suport de la redescoberta del cos, mitjançant nous llenguatges com la performance i el body art, i usa essencialment la fotografia i el vídeo com a mitjans. Propostes estètiques com el happening, les accions fluxus o el body art que representen artistes com Valie Export, Carole Schneemann, Charlotte Moorman, Hannah Wilke, Gina Pane, Linda Benglys o Orlan, entre altres, repten els corrents psicoanalítics que vinculen el gènere al desig sexual. Les seves propostes esdevenen activistes i reclamen el propi cos com a espai de llibertat, més enllà de l’exhibicionisme o narcisisme del body art, camp en el que el cos femení encara podria ser llegit com un factor de bellesa, una reminiscència de les antroprometries d’ Yves Klein, en que el cos femení és usat com a pinzell i empremta de pintura sobre el llenç. La connexió ritual del cos amb la natura pren altres dimensions.com la de considerar la natura una matriu, una mare capaç d’infantar, un corrent ecofeminista que pot trobar ressò en Ana Mendieta, per exemple, o en la catalana Fina Miralles.

Mireia Sallarés, "Las muertes chiquitas"
Mireia Sallarés, “Las muertes chiquitas”

La Col·lecció Verbund no podia deixar de banda el moviment d’alliberament de la dona que s’esdevé a la costa californiana, de la mà de Judy Chicago, present a la mostra. La instal·lació que la va fer famosa és The Dinner Party (1974-1979) que mostra la història de trenta-nou dones en una taula parada en forma de vulva feta només per dones, avui al Brooklyn Museum de Nova York.

Tampoc podem oblidar la importància de la descoberta de la pastilla anticonceptiva ni el llibre revolucionari d’Anne Koedt publicat el 1970: The Myth of Vaginal Orgasm, que valora el clítoris com a espai de plaer propi del cos femení enfront de la vagina, el que generarà performances en pro del propi plaer femení, como en l’acció Man & Woman & Animal (1970-1973), de Valie Export, l’accionista per excel·lència a la Viena dels anys 60 i 70.

Orgia, "Daga para petitmorte"
Orgia, “Daga para petitmorte”

Contra les convencions de la societat patriarcal

L’exposició s’organitza en diversos àmbits que qüestionen el rol de la dona fins als anys 60. La dona se sent atrapada en la família, amb el marit, a la cuina, en la seva capacitat reproductiva, en ser objecte de desig, en el rol que li atorga la societat patriarcal. Per això, la majoria d’aquests treballs iniciàtics comencen pel cos, per la descoberta i l’ alliberament del cos. La majoria d’artistes aborden la temàtica per allà on poden: el seu cos, els seus sentiments de confinament a casa, amb les feines de la llar i apartades de la societat. Fotografies en blanc i negre documenten accions senzilles, fetes a casa, a la cuina, en una habitació buida, sense escenografia o amb molt mínims objectes o referents. Rostres lligats, empresonats, el cos prenyat, relats a la cuina, documents de jornades col·lectives en reivindicació del feminisme, mostren la disconformitat amb la lectura patriarcal del paper de la dona. Però cal dir que en cap moment inclou “l’altre”. El discurs és totalment femení, excloent del tot l’altre sexe. És un monòleg a la contra, sense diàleg.

Maria Ruido, "Mater Amatísima"
Maria Ruido, “Mater Amatísima”

Altres àmbits ens parlen de la dona com a model de bellesa, però les artistes miren el cos no des de la forma sinó des de la funció, des de la forma pròpia de sentir-lo i reivindiquen la lletgesa, en un desafiament continu a l’establishment ideològic imperant. I de la bellesa a la sexualitat reconsiderada, reivindicada i posant per endavant la protesta pública per la violència sexual contra les dones. No hi falten les relectures a la història de la pintura i de com se la veu representada. També en l’ actualitat d’aquests anys, les artistes recreen els rols socials de la dona.

La major part d’artistes són reconegudes en l’àmbit internacional, no només per la seva contribució al feminisme sinó també pel valor de la seva proposta enmig dels corrents d’avantguarda internacional. És el cas de la vienesa Valie Export, que desenvolupa un treball paral·lel a l’ accionisme vienès i desafia al pànic genital de la societat vienesa, amb una acció d’aquest títol en que mostra el seu pubis des d’un tall triangular d’uns pantalons texans, asseguda i apuntant amb una metralleta. L’accionista vienès Günter Brus escriu al seu pòster contra el pànic genital de la societat vienesa: “Befreit euch von der Genital Panik”!, una expressió de Freud que acaba sent el títol d’una de les accions més famoses del feminisme del segle XX.

Anna Irina Russell i Txe Roimeser, "Susi"
Anna Irina Russell i Txe Roimeser, “Susi”

L’elenc d’artistes és gairebé inabastable. La majoria d’artistes són troncals en el feminisme i en l’art del segle XX: Helena Almeida, Ulrike Rosenbach, Martha Rosler, Valie Export, Eleanor Antin, Ana Mendieta, Gina Pane, Frederike Pezold, Carole Schneeeman, Judy Chicago, Lynda Benglis, Suzanne Lacy, Orlan, Dara Birnbaum, Cindy Scherman, Sanja Ivekovič, una llista que s’ha completat amb la presència catalana i espanyola de Marisa González, Esther Ferrer, Àngels Ribé, Fina Miralles, Pilar Aymerich, Mari Chordà, Eulàlia, Eugènia Balcells i la francesa Dorothée Selz, present en el panorama dels 70 a Catalunya.

Artistes menys conegudes en el nostre àmbit han captat el nostre interès, com per exemple Annegret Soltau, amb els seu rostre lligat, Birgit Jürgenssen, vestida amb la seva faldilla-fogons o la Suzy Lake amb les imitacions d’ ella mateixa, partint de la representació del seu rostre emmascarat.

Del feminisme al concepte de gènere

“Coreografies del gènere” posa el focus en el rol cultural del sexe i imposa el terme “gènere”, associat també a diverses formes de dominació: el racisme, l’homofòbia, la transfòbia, l’especisme, el menyspreu cap als més necessitats, i abasta el territori de Catalunya i de l’estat espanyol en el moment actual. Sexe i violència, destrucció del binarisme “home”/”dona”, una visió del sexe fora de la convenció i la norma que pluralitza i actualitza constantment el concepte de gènere. Aquí hi trobem les propostes de Cabello/Carceller, Jesús Martínez Oliva, ORGIA i Toxic Lesbian.

Cabello Carceller, "Ballar el génere". Foto: Olar Zapata
Cabello Carceller, “Ballar el génere”. Foto: Olar Zapata

Un altre dels arguments en la lluita pel gènere va unit al fenomen de la descolonització, i constitueix un apartat que demana descolonitzar els valors hegemònics a Occident. Julia Montilla, Linda Porn i Daniela Ortiz, amb el seu habitual to de denúncia, il·lustren aquest apartat. El sexe vinculat a la violència segueix tenint una peça estrella: Las muertes chiquitas (2006-2016), de Mireia Sallarés, feta a Mèxic. Un recull d’ entrevistes a dones mexicanes, fotografiades i filmades, un estudi social que relaciona el plaer, la violència, el dolor i la mort en què l’artista utilitza l’orgasme femení com a fil conductor. Núria Güell abona aquesta via de denúncia amb temes d’immigració, mentre l ‘ecofeminisme i les màquines és un altre punt de reflexió, amb Lua Coderch, Maria Ruido i Eulàlia Valldosera.

Per últim, entre una i altra exposició, hi ha un petit espai per al còmic i documentació històrica, comissariat per MarikaVila, amb obres de Núria Pompeia, Montse Clavé, Mariel Soria, Laura Pérez Vernetti-Blina i la mateixa MarikaVila.

Natalia LL. Consumer Art, 1972-1975. Pel·lícula 16mm transferida a DVD 16:01 min © Natalia LL / Courtesy of Lokal_30, Warsaw / The VERBUND COLLECTION, Vienna
Natalia LL. Consumer Art, 1972-1975. Pel·lícula 16mm transferida a DVD 16:01 min © Natalia LL / Courtesy of Lokal_30, Warsaw / The VERBUND COLLECTION, Vienna

El conjunt d’obra a veure i assumir és excessiva. Es cert que la Verbund Collection, tot i la seva amplitud no cobreix totes les posicions feministes internacionals dels 60 i 70 ni tampoc totes les opcions locals a Viena i al país austríac. Si s’hagués fet sola, potser hauria quedat una exposició històrica i de col·lecció, més pròpia d’un museu. En afegir-hi una actualització del discurs amb “Coreografies del gènere” s’ha ampliat el concepte, el que és més proper a la forma de fer del CCCB, però queda a un nivell local i fa del conjunt de les dues exposicions un tot excessiu que no acaba de cobrir les mancances i que alhora el visitant no pot assumir, per l’excés d’obra i d’informació. Confiem que la temàtica de gènere pugui ser ampliada en un altre moment a nivell d’un món global, ja que mereix un gran desplegament en una exposició monogràfica.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )