Arts visuals

Cossos sense òrgans. Noves materialitats en l’art contemporani

Va encertar Michel Foucault al pronosticar que algun dia el món es materialitzaria tal com l’havia imaginat Gilles Deleuze. Plecs, rizomes, viscositats, amalgames, morfologies, fluxes… Totes les metàfores tan corpòries que poblen els assaigs deleuzians sembla que descriguin la pell dominant de l’escultura contemporània. La matèria ha recuperat una centralitat en el nostre context com no es veia des de finals dels vuitanta, desplaçant els principis desmateritalitzadors dels noranta (les ‘àurees fredes’, ‘el grau zero de l’art’). Avui, artistes de diferents generacions es proposen una reterritorialització de l’escultura contemporània, palpant el gènere des dels fonaments i sense renunciar a la mirada subversiva. Amb radicalitat, però des de la soca. Un fenomen que neix entre les dues crisis -la del 10 i la del 20-, a partir de la precarització contextual, que empeny a una indagació més íntima, tàctil i introspectiva de l’entorn material; I la reacció davant l’imperialisme digital, contra el qual s’hi han prodigat en els últims anys pensadors i literats, advogant per un retorn a “l’eròtica del coneixement del món” (Han), o a la comprensió de la realitat com “una amalgama d’escuma” (Sloterdijk).

El primer símptoma el vam detectar en l’obra de David Bestué. Era el 2012, quan l’artista comença a treballar en solitari, declarant-se obertament com a escultor. Era una declaració honesta, inusual i en cap cas retrògrada; es tractava, al contrari, de tornar a la matèria sacsejant-ne les bases i fent-la transitar per nous horitzons inexplorats. Molta de la inventiva objectual que li coneixíem en peces audiovisuals com Acciones en Casa (2006), la veiem de cop traslladada en matèria escultòrica, des d’un prisma obert, expandit i transversal (Piedras y poetas, Estrany de la Motta, 2012). Així, la matèria resultant neix d’una fuga cap a la ceràmica, l’enginyeria, la joieria o l’arquitectura (Miralles o Jujol); l’estructura escultòrica, de l’estudi de les posicions performatives humanes; la idea, de la poesia. Bestué crea una nova cosmogonia artística capgirant l’escultura, oxigenant-la.

David Bestué: Motor de sangre sobre banco de arena y vasos de hueso y mármol, 2017.

Una transformació semblant la vam detectar en l’art de Jordi Mitjà. Li recordava uns primers treballs en format audiovisual (Concèntric, de 2006), de forta presència objectual, basats en la recuperació d’arxius familiars. També vídeos sobre materials pirates a Mèxic, amb cd’s de contraban. Però quan canvia la dècada, el retrobem reivindicant-se com escultor, demostrant una sensibilitat cap a la matèria alhora desbordant i expressiva. Va ser decisiva l’exposició a l’Espai 13 de la Miró (2012), amb una mirada centrifugadora cap a l’escultura, i més endavant al Bòlit o Fabra i Coats, treballant l’espai i l’objecte com un magma volcànic.

Jordi Mitjà: Dispersió de la primera pedra, 2010.

Aquest interès en la reterritorialització de la matèria també el trobem en l’obra recent de Patrícia Dauder. Fa uns anys va venir a l’Hospitalet a dur a terme un projecte en un descampat industrial. El que perseguia era iniciar un procés de descomposició de materials sota terra, de tal manera que fos la natura i el temps que descodifiquessin i modelessin les formes iniciades per l’artista. És, efectivament, aquest estadi d’indeterminació de la imatge, com en les seves fotografies, pel·lícules o dibuixos, el que persegueix l’artista en el seu treball, alhora refinat i complex, ambigu i punxant. Les obres resultants van formar d’exposicions importants com Recinto (Marco, Vigo, 2015).

Patricia Dauder: Balls, 2015.

En aquell mateix moment ens va il·luminar a tots la irrupció de l’obra escultòrica de Lucia C. Pino. Era una artista ja molt seguida en determinats cercles, ja durant la seva residència a Hangar, però no ha sigut fins fa uns pocs anys que no hem pogut veure les seves intervencions a sala, en espais com el Santa Mònica (Torrent Echidna Attractor, de 2017), l’Espai13 (La possibilitat d’una illa, 2017) o EtHall. Pino anhela l’amalgama matèrica, establint encaixos a contranatura: guixos amb metalls, ferros amb bioplàstics. Està interessada a fugir de l’autonomia dels materials, que altera i descodifica perseguint una finalitat política: contribuir a la gestació d’un món nou sense compartiments ni fronteres de gènere o de classe. Es tracta d’una escultura entesa com a potència i no com a gènere tancat. Un cos sense òrgans, en tota regla.

Imatge d’una obra de Lucia CPino a l’exosició “Las consecuencias” a l’espai etHall, 2020.

Bestué, Mitjà, Pino, Dauder han obert el camí d’una nova generació d’artistes, nascuda als vuitanta i noranta, que reviuen l’interès per la matèria, l’escultura, d’una manera heterogènia i calidoscòpica; en què tan aviat i pot tenir lloc el ready made, com el gest primitiu, l’objecte artificial, la molècula o la pastositat. Així, Eva Fàbregas treballa sobre la creació de les morfologies del desig, a partir de l’obertura de l’escultura a les formes presents en els fenòmens culturals i psicològics contemporanis com els manuals d’autoajuda o les noves sexualitats, o subcultures terapèutiques de xarxes socials. Penso també amb en Martin Llavaneras, qui en la seva darrera exposició a Bombon Projects, plasmava sobre motlles plasticosos amalagmes caòtiques de natura col·lapsada, com si es tractessin de rastres i petjades deixades pel pas d’un huracà. O Mercedes Pimiento, qui treballa recercant nous materials prenent com a referència entorns industrials; com en l’obra més recent de Mònica Planes, treballant el ciment d’una manera simbòlica i emocional. Aquesta llista la podríem ampliar amb escultors com Pablo del Pozo o German Consetti, els quals s’interessen en la revisió de l’esperit primitiu i simbòlic dels materials.

Guillermo Santomà: Instal·lació per ‘La Plaça,districte cultural L’Hospitalet, 2019.

Aquesta deriva material la trobem expandida en el si de la cultura contemporània. Penso en els treballs sísmics sonors de Roc Jiménez de Cisneros o Oscar Martín; en l’arquitectura i dissenys de Guillermo Santomà o Goig. Fins i tot en l’obra Maria Pratts, que introdueix viscositats en una obra pictòrica oberta, propera i porosa de vida. Expressions enceses d’una cultura artística, que busca, insistentment, renovar la seva pell.

Martin Llavaneras: Installació de l’exposició “Medicane”. Cortesia galeria Bombon, 2019.
Albert Mercadé

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close