Arts visuals

Creació i territori: el cas Empordà

El govern català acaba d’emetre el nou Pla Director Urbanístic de la Costa Brava. Si bé frena desmesures que haguessin permès construir en alguns dels reductes verges que s’han salvat de les successives febrades del totxo, és insuficient, com ja defensa SOS Costa Brava. L’argumentari d’aquesta plataforma territorial –feia temps que no es creava una plataforma que articulés una zona geogràfica tan àmplia– obre de nou la caixa dels trons sobre quin ha de ser el model de creixement d’aquells a qui, per dir-ho ras i curt, vivim allà on porta l’AP-7.

Fa uns dies es va celebrar a Figueres el segon Repensem l’Empordà. El primer, l’any passat, va aportar dades bàsiques per saber que alguns dels municipis del país de les segones residències –si se’m permet dir-ho així– tenen les rendes familiars més baixes del país. Hi vàrem entendre coses. Es varen donar dades sobre aquest model de creixement que va formigonar el paisatge a canvi de sous mileuristes durant tres mesos l’any i nou d’atur, i de models familiars associats a perfils amb qualificació professional mínima. Tanta riquesa que havia de portar el turisme de masses!

Accions de la plataforma Sos Costa Brava Cedides per Sos Costa Brava.

En la seva segona edició, aquesta jornada de taules de treball organitzada per l’Institut d’Estudis Empordanesos, ha repensat el territori a través de la cultura. Gestors patrimonials de la Generalitat i de la Diputació han dialogat amb propietaris de castells –sí, encara en queden–, petites i grans empreses dedicades a la cultura han posat en comú virtuts i mancances d’estar lluny de la metròpoli, i creadors de cantó i cantó dels Pirineus han aportat les seves experiències pedagògiques que demostren, d’una manera irrefutable, el valor de la cultura per cohesionar col·lectius. Com hauria de ser un model de riquesa que passés per la cultura, enlloc del turisme de sol i platja? És possible un altre perfil de creixement territorial, i fins i tot turístic, vinculat a la cultura? Ni que sigui a manera de mosaic, algunes de les aportacions que s’hi van sentir reflexionen en aquesta línia.

Pràctica de Contrakant, 2019. Societat Doctor Alonso.

Tomàs Aragay, coresponsable de la Societat Doctor Alonso, que des del municipi de Pontós porta els seus projectes escènics arreu d’Europa. “Crec que la creació s’ha de pensar des d’un lloc i el turisme des d’un altre. Aquesta associació que es va fer als anys vuitanta i noranta i que s’ha acabat imposant, conté un error conceptual. La indústria vol generar productes per vendre, i l’art i la cultura són una altra cosa. Com a artista, em sento obligat a generar disrupcions i problemes a la societat, però no penso mai en termes de negoci. No tot el rendiment és numèric. Hi ha rendiment en el sentit de coneixement, cohesió, i tot això passa per un art complex. Si només penses en un art de massa, converteixes a la gent en massa. Si tens un art punyent, incòmode i divers; tens persones crítiques i amb una mirada complexa. Les paraules indústria i turisme aixafen qualsevol reflexió una mica més complexa.”

Music Lan Studios.

Jordi Soler, responsable de l’estudi de gravació Music Lan, situat a Avinyonet de Puigventós i per on han passat músics com Macaco, Jarabe de Palo, Albert Pla, Shakira i tants d’altres. “El sector de la música ha canviat totalment en els darrers anys. Ara ja no és la discogràfica qui paga l’enregistrament que es fa en dos o tres mesos; ara són els músics qui reuneixen els diners per pagar l’enregistrament reduint al màxim el temps d’estudi. Al principi, ens vàrem fixar en els grans estudis anglesos com Real World, aquests estudis residencials, i avui dia ja no mirem enlloc. Som a l’Empordà i els músics que venen al nostre estudi de gravació valoren molt l’entorn. El territori a nosaltres només ens aporta valor.”

Ciro Llueca, figuerenc, Director de la Biblioteca i Recursos d’Aprenentatge de la UOC i ex-regidor de Cultura de Figueres. “A l’Empordà tenim empreses que treballen en cultura i que ho fan molt bé: Doctor Alonso, Cube, Visual13, Promo Arts… Avui el factor territorial no és tan important com era fa anys. La tecnologia ha vingut a flexibilitzar els accessos a la cultura i el coneixement. Ara podem treballar i viure en una zona com l’Empordà però produint per a nuclis de poder que es troben a km de distància. Quan parlem de cultura des de l’administració pública, parlem només de turisme cultural: que vingui molta gent i que gasti. Però hi ha una altra mirada, la que combina creació, art o ciència, i el fet que aquests acabin produint certa riquesa en el territori. I aquí és on hi hauria un punt interessant a debatre.”

Visitants al Museu Dalí de Figueres. Imatge cedida per cortesia de la Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2019.

Imma Parada, cap de comunicació de la Fundació Gala-Salvador Dalí, el buc insigne de la cultura a l’Empordà i un dels museus del país que rep més visitants anuals –el primer de Catalunya i el tercer de l’Estat–. ”Per a mi el poder es troba a la mà de la gent. Pots mirar models concretes, com Holanda, que aposta molt per la cultura perquè se la creu, o grans equipaments… però jo estic per a la gent. Un dels poders que té la cultura és generar sentiment de pertinença i això és bàsic: la capacitat que té la cultura de fer-te sentir part d’un col·lectiu. I això és el que cal potenciar.”

Guy Bertrand, músic, etnomusicòleg i coordinador del projecte transfronterer Cartrografia gitana. “Conec l’Empordà, entre d’altres coses, pels gitanos. El col·lectiu gitano de Perpinyà et diu “parlem gitano” i t’ho diuen en català, tot i que barrejat amb occità. Ells fan rumba i estem treballant amb ells en la línia d’altres esdeveniments musicals que hem creat com la gran batucada de Lyon, que va aplegar professionals i no professionals de la música, fins a 1.500 persones. Quan vàrem crear la Casa Musical de Perpinyà, la idea era que la música arribés a cohesionar. I ha acabat sent un lloc on passen moltes més coses a més de la música, és un lloc d’enllaç entre la gent i les comunitats. Ara estem treballant amb gitanos de Perpinyà i de Figueres. En música compta l’anima, no el coneixement.”

Cristina Masanés Casaponsa

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close