Clàssica

Creació musical en quarantena

Tot i que la situació de confinament derivada de la lluita contra la COVID-19 no es distancia gaire de les rutines de treball dels compositors, els sentiments derivats de la reclusió forçosa posen a prova la creativitat dels artistes.

Fa 200 anys, l’estiu de 1816, Europa va viure una situació climatològica excepcional derivada de la llunyana erupció d’un volcà a la Polinèsia que havia tingut lloc l’any anterior.  Aquell fet va assolir la condició de veritable cataclisme; la pols volcànica va viatjar milers de kilòmetres amb conseqüències insospitades per al clima de l’hemisferi nord, que es va tornar dràsticament més fred, provocant la pèrdua de collites i estenent la fam i les malalties, inclosa una epidèmia de tifus que va afectar el surest d’Europa.  Per aquesta raó, aquell va ser anomenat l’any sense estiu, un temps inestable que va comportar gelades i fins i tot neu en ple juliol.

Una d’aquelles tempestes va obligar a un grup d’amics, entre els quals es trobava el poeta George Gordon Byron, a romandre reclosos durant uns quants dies a la residència on estiuejaven, a la vora del llac Leman, a Suïssa. Per combatre el tedi van escriure històries de terror. El resultat d’aquell joc d’entreteniment van ser dos relats pioners del gènere fantàstic, Frankestein, de Mary Shelley, i El vampir, de John Polidori.

Una imatge de l’òpera Lord Byron, un estiu sense estiu, d’Agustí Charles.

Dos segles després, el compositor català Agustí Charles i el dramaturg Marc Rosich van recrear aquesta reclusió creativa en la seva òpera de cambra Lord Byron, un estiu sense estiu, estrenada a Darmstadt el març de 2011 —curiosament, coincidint amb altra gran tragèdia, el terratrèmol i posterior tsunami del Japó que van deixar gairebé 16.000 morts— i presentada al Gran Teatre del Liceu el juny del mateix any. Ara, en el marc d’una situació de confinament obligat que li toca viure en primera persona, Agustí Charles reflexiona sobre la creativitat en temps d’aïllament social.

El compositor i catedràtic del Conservatori Superior de Música d’Aragó, Agustí Charles.

“En realitat per a nosaltres, els compositors, aquesta situació no resulta gens estranya. Quan treballo per a coses grosses vaig a la muntanya i estic quinze dies enclaustrat, sense sortir ni fer-ne res més. De totes maneres, la gran diferència està en l’obligatorietat del confinament, el no poder sortir no perquè no vols sinó perquè no pots. Però a mi m’agrada mirar el costat positiu de les coses i penso que tinc tot aquest temps per treballar i tancar feines pendents”, explica Agustí Charles. “Concretament, estic treballant en tres projectes d’òpera. Un és una tetralogia al voltant d’Històries d’una reina embogida, un monodrama que vaig estrenar desembre passat. Ara la idea és fer-ne tres petites òperes més, amb una durada de tres quarts d’hora. A part, estic ultimant els detalls i deixant a punt un parell de projectes lírics més. Una és una creació mitjana-gran i l’altra, una òpera petita amb molta electrònica. I també he fet unes peces per a piano. Realment aquestes setmanes estan sent un no parar”.

El compositor català Hèctor Parra, radicat a París.

De fet, la sensació que experimenta Agustí Charles no és pas aliena a la que poden tenir la immensa majoria dels creadors musicals, acostumats a un treball solitari i reclòs. “Penso que ara tothom viu com un compositor normalment hi viu”, assenyala, des del seu pis de París, Hèctor Parra. “Quan vaig escriure Les bienveillantes [la seva darrera òpera, estrenada a Amberes fa justament un any], vaig estar setmanes sense sortir de casa, completament confinat i per tant, viure d’aquesta manera em resulta molt familiar”. El mateix assenyalen el compositor i professor del Conservatori del Liceu Benet Casablancas —“jo diria que el meu estat natural és el confinament”— i la jove creadora Raquel García Tomàs, que passa aquests dies sense cap companyia. “Estic al meu estudi sola, sense veure cap altra humà des que va començar tot. Com que en un principi van parlar de 14 dies, vaig pensar en quedar-me aquí, que és on tinc tot el material per treballar. I això es fa dur a estones”, confessa.

El compositor Benet Casablancas, assegut al piano al Conservatori del Liceu.

Evidentment, l’excepcionalitat del moment passa factura als artistes, que no poden abstreure’s del que succeeix al seu voltant. “Aquesta situació és tant greu que de vegades fa que perdis la concentració perquè tot el que passa t’afecta i molt. I per tant et distreus i no aprofites el temps com podria ser. De totes maneres, l’afectació per a un compositor, que treballa de manera individual, no és la mateixa que pels intèrprets, que han perdut concerts i que ni tan sols saben si els podran recuperar”, assenyala Benet Casablancas, que aquests dies, a més de continuar amb la seva tasca pedagògica, ha aprofitat per enllestir un parell de haikus per a piano i completar la revisió del seu nou llibre, Paisatges del Romanticisme Musical, un documentat volum de 500 pàgines que publicarà Galaxia Gutenberg.

També Hèctor Parra acusa aquesta pèrdua de concentració a l’hora de treballar, degut a “’a l’angoixa i la incertesa del que està passant, la pèrdua de projectes i també per la pèrdua del contacte amb les persones, que per a mi és vital”, assegura el músic, immers durant aquesta etapa en la revisió de Les bienveillantes, programada al Staatstheater de Nuremberg per al proper 20 de juny. “He treballat en això malgrat crec que no es podrà fer. També he acabat el meu Quartet de corda nº4, que està dedicat a Robert Gerhard. Es una obra sobre la cruesa de l’exili, que també és una altra mena de confinament. Aquest quartet s’havia d’haver estrenat a Alemanya, al festival de Witten, aquest mes d’abril, però naturalment no es farà”, lamenta el compositor.

La jove compositora Raquel García Tomás. ©Rosa Tamarit

En soledat, Raquel García Tomàs acusa d’una manera més forta aquesta situació d’aïllament. “Quan vaig decidir quedar-me al meu estudi la idea del confinament no m’espantava perquè sovint estic sola, sense veure a ningú molts dies. Sé el que és treballar així, fins i tot quan no et sents creativa i cal induir aquesta creativitat i portar endavant un encàrrec. Però el que estic veient aquests dies és que no estic treballant en les mateixes condicions ni sent tot lo productiva que desitjaria”, assegura la compositora, que alterna quatre projectes simultanis. “Això vol dir que  no puc deslligar-me del que està passant malgrat estar aïllada del món. En aquest sentit, el confinament m’està ajudant a respectar les meves emocions i tot el que estic fent prenc, per a mi, no només valor musical sinó també valor curatiu”.

De tarannà vital i optimista, Agustí Charles, en canvi, assegura no sentir-se afectat pel confinament obligat. “Jo sóc una persona que sempre està pensant en positiu i mirant endavant. Suposo que és una mena d’autodefensa creativa perquè el món de la composició és molt complicat i si vols avançar, no et pots permetre el luxe de perdre ni cinc minuts pensant en les coses negatives”, argumenta el músic, que trasllada també aquesta actitud al futur que l’espera al món de la música i al món de la música contemporània en particular un cop superada l’actual situació.

“Estic convençut que això d’ara ens obliga a renovar-nos. Els canvis són inevitables perquè en el moment que deixin d’haver-hi subvencions públiques la música a la qual només van a veure trenta persones no tindrà futur. I en aquest sentit, la música contemporània haurà de fer una repensada. El públic també anirà d’una altra manera. Serà una nova realitat que ens obligarà a canviar coses. Però a mi tot això no em sembla malament. El món seguirà rodant i els canvis seran sí o sí. I nosaltres ens haurem de reinventar”.

Raquel García Tomàs també veu clarament l’aturada que s’albira pel món de la cultura. “I això fa que pensi que els encàrrecs en què estic treballant, que són coses que ja estaven confirmades, potser siguin els darrers encàrrecs abans d’una etapa que, espero, sigui la més petita possible. I per la mateixa raó em sento obligada a gaudir d’ells el màxim possible”, diu la compositora, que també espera que aquest període de reclusió “ens ajudi, com a societat, a  empatitzar amb la gent que viu sense totes les comoditats que nosaltres tenim. Si nosaltres lo estem passant malament, potser podem arribar a entreveure, una miqueta, com pot estar la gent en països on no tenen res o els que estan en un campament de refugiats”.

En un sentit semblant s’expressa Benet Casablancas, que “davant una catàstrofe com aquesta, hom voldria creure que fórem capaços d’entendre els valors fonamentals de l’ésser humà i que tot això servirà perquè els mandataris canviïn algunes actituds. M’agradaria creure en un canvi radical i que, quan tot això see superi, no tornem a estar preocupats de bestieses sinó del benestar de la societat i de les persones”.

Ana Maria Dávila
Ana Maria Dávila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca