Arts visuals

Creativitat digital en reinvenció

La Fundació Vila Casas publica Càpsules de confinament; una proposta virtual on diversos artistes reflexionen sobre la crisi pandèmica

L’alerta sanitària causada pel coronavirus està transformant les nostres vides i ha experimentat, no només un gran impacte en la nostra salut, sinó també en tots els aspectes de la nostra existència. El món de sobte s’ha aturat, s’ha convertit en més vulnerable que mai i el confinament ha agafat per sorpresa tothom en una conjuntura insòlita i incerta. Especialment, el sector de la cultura s’ha d’adaptat a les noves circumstàncies i ha estat un dels que més s’ha activat, impulsant diverses accions en xarxa per intensificar la seva presència i preservar la connexió amb el públic. Ha entès que calia reivindicar el valor i la utilitat de la cultura com un bé essencial per a la societat, especialment en temps de dificultats que és quan més es manifesten les mancances. Les arts visuals, com la resta de l’àmbit cultural, s’han vist greument afectades i per això entitats, fundacions, centres d’art, institucions museístiques i galeries sumen idees per oferir art que es pugui gaudir des de casa. Són continguts que donen visibilitat diferents activitats en xarxa i elaboren diversos materials que han fet que l’entorn virtual prengui total protagonisme. A hores d’ara, l’oferta en línia és molt extensa i ens permet trobar el que a cadascú més l’interessi.

Una de les apostes més reeixides és la de la Fundació Vila Casas; una entitat que dedica la seva activitat a la promoció de l’art català contemporani a través de mostres temporals i d’una col·lecció àmplia que té ubicada en diferents centres de gran valor patrimonial: Espais Volart i Can Framis (Barcelona), Palau Solterra (Torroella de Montgrí), Can Mario (Palafrugell); mentre està preparant un nou emplaçament al sud de Catalunya amb seu al Castell de Vila-seca. La proposta que ens ofereix aporta una visió diferent dels artistes de la seva col·lecció, però també d’altres més joves per brindar-los una plataforma de visibilitat. Amb les Càpsules de confinament segueix amb el seu compromís per donar-los veu i conèixer com estan vivint aquesta pandèmia: una reflexió i una imatge que afavoreix el nostre nivell intel·lectual i emocional. Van començar aquesta iniciativa el 10 de març amb una primera càpsula i en publicaran cada dimarts i dijous fins que s’acabi el confinament. Amb tot el material, testimoni interessantíssim d’aquesta multiplicitat de mirades i d’expressions, presentaran una exposició a Can Framis el mes d’octubre amb la incorporació d’obres relacionades amb aquest temps tant ric de sensacions.

Càpsula de Frederic Amat

Diversos autors de diferents perfils, generacions i llenguatges artístics comparteixen les seves inquietuds sobre aquest moment. Tot i la seva heterogeneïtat, les càpsules mantenen un mateix esquema visual i lingüístic: nom, imatge, localització i text. Mostren amb lucidesa els conflictes de  la condició humana, insisteixen en la responsabilitat moral de l’individu, la seguretat enfront la llibertat, el trencament de rutines, el canvi climàtic, denuncien el sistema capitalista que perpetua desigualtats socials i injustícies; així com incideixen en la malaltia, l’aïllament, la por, la separació dels éssers estimats, la incertesa, la pèrdua, etc…  realitats compartides davant d’aquest trànsit que ens està posant a prova. Tots els autors participants ho plantegen com una oportunitat de revisió des d’una nova perspectiva i un nou panorama que se’ns obre per endavant, qüestionant el mal que hem fet fins ara.

Càpsula d’Albert Serra.

Quant a la selecció de les imatges són molt variades i visualment impactants: algunes ens mostren obres a l’estudi, d’altres l’espai de confinament, algunes ens aproximen la realitat des de la finestra o fan incursions amb propostes simbòliques. I juntament amb les imatges, molts artistes comparteixen reflexions pròpies, mentre que hi ha qui opta per citar textos literaris que els evoquen percepcions i emocions.

Una diversitat de visions, lectures i d’interpretacions sobre un mateix fet que ens presenta la complexitat del fenomen. Per exemple, la literatura és un nexe comú per a molts artistes: Ignasi Aballí ens recomana el llibre El temps regalat, un assaig sobre l’espera d’Andrea Köhler en el que l’acara amb una pàgina en blanc que es va omplint amb l’esperança. Així mateix, Frederic Amat confronta les paraules solitari i solidari fent memòria de la narració d’Albert Camus Jonàs o l’artista a la feina; igualment Albert Serra afirma que llegir és la porta del coneixement davant la incompetència logística i operativa o Mario Pasqualotto que llegeix Naufragis de Carles Duarte per passar els dies d’aïllament. El tema de la finestra conforma també un punt de confluència com és el cas d’Iván Franco que l’equipara amb la realitat virtual de la pantalla; l’ull com a finestra és el que defensa Marta Pruna o David Bestué ens explica que una simple postal del riu Ebre conforma la seva connexió simbòlica amb l’exterior. En canvi, per a Adrià Gamero la llar, que formava part d’allò més íntim, ha esdevingut la gran finestra oberta al món; un plató des d’on compartir la nostra privacitat.

Càpsula de José Bonell.
Càpsula de José Bonell.

La circumstància de l’artista comparada amb l’aïllament actual és un motiu molt comú com ara per a Francesca Llopis que el blanc de la tela li serveix de mirall d’aquest moment; concordant és la consideració de Vicenç Viaplana que relaciona una tela nova amb els escenaris imprevisibles que vivim o fins i tot com apunta Jordi Mitjà quan argumenta que totes les solucions a una catàstrofe comencen amb un full en blanc. Coincideix també Jesús Galdón en què el temps d’espera actual s’assembla a l’expectant procés creatiu. Per la seva banda, el confinament com a estat natural de l’artista és el que defensa José Bonell que el defineix com un expert de la reclusió i de la superació de crisis; mentre Maite Caramés vindica la creació com a baula de salvació davant la protecció contra l’invisible. En una mateixa línia, Eugènia Balcells està convençuda que les arts són el mitjà per fer-nos més humans. Una altra observació és la de Xavier Escribà que aposta per l’austeritat en un homenatge al Less is more (menys és més) i denuncia la producció i el consum massius.

Càpsula Iván Franco Fraga.

En un altre enfocament, Anna Dot ens explica l’escena del quadre La paràbola dels cecs de Pieter Brueghel el Vell en què un cec guia altres cecs i tots plegats s’encaminen cap a un forat. La crisi sistèmica, la desigualtat i el desastre ecològic preocupen Francesc Abad; de la mateixa manera que Salvador Juanpere fa un crit d’alerta a l’actual sacsejada universal que ens ha despertat del somni del benestar i dels privilegis de la civilització; entretant Enric Pladevall ens adverteix que no podem tornar a la normalitat perquè la normalitat justament és el problema. Sentiments de polaritat són els que experimenten Antoni Llena, Glòria Muñoz que viuen amb estranyesa l’evidència de la mort i la incertesa de la vida o la certesa de Sabela Eiriz que vaticina que mai més res serà igual. 

La complicitat i el retrobament amb la natura i el ritme de l’àmbit rural és el que defensen Mayte Vieta, Manel Armengol, Tura Sanglas, José Ramón Bas o Àlex Nogué com a principi d’equilibri mediambiental. La reconnexió amb un mateix a través de la respiració és la premissa que Eulàlia Valldosera ens presenta en una aposta per l’harmonització entre l’interior i l’exterior. Igualment, la valoració de les petites coses que atresora Ramon Enrich ens serveix per estimar els detalls més insignificants que ens envolten. Molt colpidora és la vivència de Daniel Berdala com a malalt greu del coronavirus i la seva superació i en sintonia Jorge R. Pombo, artista establert al nord d’Itàlia, diu que els professionals sanitaris hauran de ser l’exemple en què inspirar-se en el panorama que començarà l’endemà.

Càpsula d’Eulàlia Valldosera.

Finalment, Stella Rahola planteja un projecte col.laboratiu que, amb el títol Cartografia del Silenci, configura un mapa mundial amb l’enregistrament d’un minut de l’entorn acústic circumdant durant la pandèmia, on tothom hi pot penjar la seva participació (https://www.stella.cat/cartografia-silenci).

Unes càpsules breus que ens permeten extreure’n les nostres pròpies consideracions; pensaments d’un món poblat per una humanitat a la baixa, que s’enfronta a hores d’ara a un greu problema de salut pública, social i econòmic a escala global i que no té cap solució a curt termini.

Conxita Oliver

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca