Arts visuals

Cristina Ros: “Sempre ens dediquem, com a molt, a posar pegats, però mai no arreglem els fonaments”

Cristina Ros (Palma, 1964) és una de les periodistes que més a fons coneix el panorama cultural de les Illes Balears, especialment el panorama museístic i artístic, que és la seva especialitat. A més de col·laborar amb EL TEMPS DE LES ARTS, ha estat col·laboradora dels diaris Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, La Vanguardia i, actualment, de l’Ara Balears, que va dirigir durant una època. A més, ha format part del comitè de redacció de la Gran Enciclopèdia de la pintura i l’escultura de les Balears. També va ser directora entre els anys 2008 i 2012 d’Es Baluard. Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma.

Imaginem que el panorama artístic i museístic de les Illes Balears és un malalt que ingressa d’emergència a l’hospital. Quin seria el diagnòstic d’urgència?

És un malalt que no té el cos preparat per sortir de la UCI. Un dels grans problemes de les Balears és que tenim infraestructura, però no estructura. És a dir, vàrem construir tot un seguit d’infraestructures –si parlem del panorama artístic: museus i similars–, però no les hem dotat ni de recursos humans ni pressupostaris perquè puguin exercir les funcions que els corresponen i per a les quals varen ser creades. També falta planificació.

Últimament s’està discutint molt sobre la institució museística: què és, quines són les seves funcions, quins haurien de ser els propòsits… Al discurs inaugural del curs d’enguany de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, vostè va dir que “la majoria de la seixantena de museus públics de les Balears, per manca de recursos tècnics i econòmics, per una nul·la estratègia pública, no poden complir amb les funcions bàsiques que centren la definició encara oficial de museu”.

Les funcions bàsiques del museu estan en un moment de redefinició. I la redefinició tendeix a diluir les funcions bàsiques –preservar, col·leccionar, investigar, difondre…–, i jo crec que no les hauríem de deixar de banda. És cert que els museus han de fer més una tasca educativa de proximitat de la que han fet històricament, i també és cert que han de ser més qüestionadors que canonitzadors. Els museus fins ara deien “aquests són els referents” i no es qüestionava. I sí, s’ha de qüestionar. El museu ha de fomentar l’esperit crític i la contestació. Ara bé, també han de ser els custodis del patrimoni i una eina d’educació de la societat, i tot això ara sembla que s’està deixant de banda. No és una cosa que passi aquí, només: és una tendència global. Fins al punt que molts museus avui es treuen la paraula museu del nom, perquè està lligada a uns principis que ara es volen diluir i es pretenen superar. També té un motiu econòmic aquesta redefinició. Des del 2008, la manca de pressupost per adquisició de patrimoni, així com també per fer investigació i deixar-ne constància en uns documents (ja siguin uns llibres en paper o en pdf), ha estat cada vegada menor. Per tot això s’ha tendit a fer unes programacions més fluixes i s’ha dut a terme una política d’adquisició de patrimoni molt més feble.

Tot s’ha abaratit a tots els nivells i en tots els sentits.

I també hem perdut la força que té tenir referents per a una cultura. Uns referents que s’estudien, dels quals se’n fan exposicions, que es donen a conèixer… Fer tot això resulta infinitament més car que donar suport als joves emergents, als quals també s’ha de donar suport, eh. Una cosa no treu l’altra. S’està eliminant la investigació i l’estudi, oblidem la maleta del passat i ens limitem a continuar carregant-la de petites coses del present. I ja he dit que això s’ha de fer, perquè les generacions emergents són les que donen el batec del present d’una societat. Però encara no sabem si res de tot això serà transcendent, i no ens podem permetre el luxe de negligir el passat, tot el bagatge que ja tenim.

Quina és l’actitud de les institucions davant d’aquesta manca d’estructura i de planificació a les quals heu fet referència?

Si continuem amb la imatge del malalt, el que cal fer és un diagnòstic i un tractament. Perquè el volem curar, no? A les Balears, a la manca d’estructura humana i de dotació pressupostària, s’hi ha d’afegir el fet que no planifiquem. Fem programacions, accions i activitats per cobrir el dia a dia, però la planificació és una altra cosa.

Fer activitats i accions és anar trampejant mentre que planificar és treballar de cara al futur?

Planificar vol dir saber què passa i actuar en conseqüència. La majoria d’institucions tenen molt pocs tècnics. S’ha de fer feina a curt, a mig i a llarg termini. Hem de saber què volem d’aquestes infraestructures que tenim i què han de ser d’aquí a 15 o 20 anys. Actualment, la quantitat de patrimoni, tant arxivístic com d’obres d’art com patrimonial en general, que tenim digitalitzat a les Balears és ínfim, quan fa 20 anys que el podem digitalitzar. Què hem fet durant aquests vint anys? I el mateix val per a moltes altres coses. Durant els anys de bonança econòmica, es varen adquirir moltes obres d’art, però sense cap criteri. Es feien coses tan absurdes com que l’Ajuntament de Palma comprava una obra a cada galeria de Palma que participava a ARCO. Segur que així s’ajudava l’art de Mallorca, de Palma? Com a criteri per fer una col·lecció, això és igual que zero. És un absurd. Si tens un seguit d’obres que has anat comprant de manera desordenada i segons el caprici del polític o del mig polític que en aquell moment ocupa el càrrec, i a això hi afegeixes que no tens uns magatzems on guardar-les i que cada institució fa la compra pel seu compte, doncs ens trobem que no sabem ni què tenim. Per fer una col·lecció, hem de saber de què estem abastits per veure quin relat podem construir sobre els anys que siguin –una col·lecció és un relat–, per saber quins són els buits, quins són els artistes dels quals s’ha de seguir la trajectòria des de la col·lecció… Perquè hi ha artistes de qui val la pena tenir una obra de cada època mentre que n’hi ha d’altres dels quals potser basta tenir-ne una d’un determinat període. En aquest país, fa falta tornar enrere per poder anar endavant.

Parlem del tema de les adquisicions d’obra, i de la seva catalogació i conservació. Tal com vostè ha explicat, “el 94’2 % dels poc més de 3 milions de peces que tenen els museus públics de les Balears són peces arqueològiques, que els corresponen per defecte perquè són peces trobades en jaciments del territori”.

Això vol dir que no hi ha hagut una política d’adquisicions. Tampoc en arqueologia, eh. Perquè si tenim totes aquestes peces arqueològiques és perquè per llei els arqueòlegs les han de dipositar aquí. Una altra cosa que s’hauria de fer de base és no separar per institucions. Hauria d’existir el Patrimoni públic de les Balears i ja està. No pot ser que la política d’adquisicions estigui lligada al caprici polític.

De quina manera s’haurien de fer aquestes adquisicions –sobretot d’art–, quin criteri s’hauria de seguir, amb quina finalitat s’haurien de fer?

Una institució museística com Es Baluard, que potser és l’únic de les Balears amb els tècnics i els professionals suficients, podria fer aquesta tasca, naturalment assessorat per un comitè que aniria canviant al llarg del temps. Però les adquisicions cal que es facin a partir del criteri d’un nucli professional i expert. Abans s’hauria d’haver definit, això sí, quina col·lecció volem. Per tant, hauríem de tenir un nucli que fos mig tècnic i mig expert que anés canviant i que marcaria el camí i el criteri.

Entenc que això val per a tota mena d’institucions museístiques, grans i petites.

Sí. Can Gelabert, a Binissalem, compleix 20 anys enguany. Tots els centres culturals de poble i de barriada ara tenen entre 20 i 30 anys. Què se n’ha fet, d’aquests centres? De la Torre de les Puntes de Manacor, posem. I de tants altres. Quan estaven professionalitzats, varen fer una programació que tenia interès, però després es varen  desprofessionalitzar i polititzar i varen caure en mans del regidor de torn i tot va passar a dependre de si aquell regidor en sabia una mica d’art o no, cosa que és absolutament absurda. I això val també per Can Fondo d’Alcúdia, per Son Tugores d’Alaró…

Això es fa per estalviar, bàsicament, per no haver de pagar el que costen els tècnics i els professionals?

I també perquè als polítics la cultura els sembla un caramel. Es pensen que en saben, que tenen gust i que se’n poden encarregar. I així és com ens trobem amb experts posats en càrrecs polítics i amb polítics que fan funcions que haurien de fer professionals.

No deixem de banda encara el tema del col·leccionisme per iniciativa política. Al discurs ja esmentat, vostè va dir que “a moltes comunitats i a la majoria de països, la cosa va a l’inrevés: les obres que ocupen parets de les administracions públiques surten dels magatzems dels museus, seguint criteris d’idoneïtat. A la inversa és un despropòsit i, en no pocs casos, aquesta adquisició de patrimoni per part dels responsables polítics de les administracions respon a vel·leïtats personals i a pràctiques molt properes a la corrupció”. Tot això es pot corregir legislant, no?

Això es canvia legislant, sí. I creant una comissió professional que garanteixi que, sigui quin sigui el polític de torn que ocupi el càrrec, només assistirà a les reunions per vigilar què es fa amb el pressupost que s’hi destina. Però no per intervenir en les decisions. És clar que les comissions professionals també poden tenir amiguisme, però si es fa prou plural, poden funcionar molt millor que cap altre mètode. Durant molt de temps s’ha comprat un o altre artista perquè era amic de tal, perquè convenia perquè era proper ideològicament al partit de torn o perquè pertanyia a una galeria que també era amiga o afí. No s’ha comprat per criteris de qualitat.

Un tema sorprenentment controvertit, el de la qualitat.

La manca de recursos, així com la posada en certs llocs de persones que no en saben, ha provocat una relativització de la qualitat. Pitjor: una baixada estrepitosa de la qualitat. La qualitat no és relativa. De la mateixa manera que qui més qui menys saps que en Messi és un bon jugador de futbol, tot i que pugui tenir mals dies, amb l’art passa igual. Hi ha una bona part que és objectivable. Ho hem fet relatiu perquè és més còmode i perquè així respon més als interessos de cadascú. Per dir si una cosa és bona o no, has de tenir uns coneixements. Crec que el paper de les institucions públiques és exigir qualitat, elevar el llistó, i crec també que ha estat responsabilitat seva la baixada general de la qualitat. Si a les programacions públiques relativitzes la qualitat, o no poses un llistó alt, fas un pèssim favor als creadors del país, perquè sembla que no s’hi han d’esforçar. I això és terrible.

Vol dir amb això que l’art illenc actual és pitjor que el que es feia als 70 i 80 del segle passat?

No. Proporcionalment, tenim una cultura que ha perviscut malgré tout, i el tout, aquí, és molt gros. La cultura, aquí, al llarg de la història, ha estat proporcionalment molt considerable. També hem de tenir en consideració que lleis com la llei de contractació pública, així com les pràctiques corruptes que hi va haver i la por a no tornar-hi a caure, han dut a un fals sentit de la democràcia. Vull dir que les institucions ara volen ser tan igualitàries i tan per a tothom que acaba sent perjudicial i contraproduent. Per exemple, ara tot s’ha de fer per concursos, i a més de molt baix cost perquè la llei de contractació, si no és per un cost inferior a 15.000 euros, obliga a emprendre processos administratius molt llargs. A tu et sembla que, quan era directora d’Es Baluard, jo hauria pogut fer una exposició d’Anselm Kiefer, o hagués pogut dur Mapplethorpe, amb només 15.000 euros? Per fer segons què, has de pagar uns honoraris als artistes, a les assegurances… Necessites diners.

Sense diners, hi ha coses impossibles.

Si tu passes d’aquest pressupost establert per la llei de contractació pública, aleshores ja has de fer un concurs públic i la tramitació ja se’n va a un any vista. A tu et sembla que en Miquel Barceló es presentarà a un concurs públic, o en Kiefer, o les persones que gestionen el llegat de Mapplethorpe? T’imposes poses uns límits brutals a tu  mateix, obligant-te  a jugar amb aquestes regles. Jo he estat jurat d’alguns concursos públics per fer exposicions al Casal Solleric i en altres espais i moltes vegades et trobes que has de triar entre opcions que no t’agraden, que si poguessis no en triaries cap ni una. També podem cercar la part positiva a tot això: ara no hi ha segons quines pràctiques a dit qüestionables, i alguna gent ha tingut accés a fer projectes que d’una altra manera no haurien pogut fer. Però això no basta. Si tu ets Es Baluard, el Solleric o l’Ajuntament de Palma, i el nivell del que presentes és molt assequible, doncs els creadors no se senten empesos a exigir-se, ni tampoc les galeries, ni la crítica d’art, ni el públic.

És una cadena en què si una baula falla afecta totes les altres.

El paper que han fet les grans institucions museístiques al món no és un paper que es pugui menystenir. Al contrari.

Exacte. Si l’art nord-americà posterior a la II Guerra Mundial va ser el que va ser, va ser en part pel paper del MoMA.

També crec que hauríem d’anar cap a un equilibri. Hauríem de tenir grans institucions que funcionessin bé, sí, però també ens falta cultura de proximitat. Que no en tinguem és un gran error. Hi ha molta feina a fer, en aquest sentit. A Es Baluard, inicialment, les coses estaven concebudes i muntades per atreure bàsicament turistes i autocars de l’Imserso, perquè eren el que comptabilitzava a l’hora de vendre entrades. Compte, a Es Baluard també es varen fer bé moltes coses d’entrada, per exemple els programes educatius. Però els museus no poden oblidar que han de fer feina amb la ciutadania, també –o sobretot– amb la ciutadania més propera.

Ha escrit que, dels 3 milions de peces que posseeixen els 56 museus de les Balears, només 226.000 estan inventariades. Això té a veure amb el que dèiem abans de la manca de tècnics. Ha dit que, segons dades oficials del Ministeri de Cultura, “hi ha 307 persones adscrites als 56 museus que tenen comptabilitzats, i això incloent vigilants i personal de neteja que no siguin subcontractats. Per arribar a la mitjana estatal, el nombre de treballadors dels nostres museus s’hauria de multiplicar per tres, i posar especial èmfasi en l’increment de tècnics”. Això s’arregla destinant-hi més pressupost, bàsicament?

Augmentant el pressupost, per suposat. Però també eliminant les lleis estatals que no permeten la contractació de més personal públic, perquè s’ha de dir que no tot és culpa nostra. També cal entendre que un museu com el Museu de Mallorca o el Casal Solleric no poden funcionar amb només una directora i una o dues tècniques. Calen tècnics en educació, en restauració, en conservació… Cada museu necessita els seus tècnics específics. Depenent de les característiques de cada infraestructura, necessites un tècnic o un altre. El Museu de Mallorca no té un administratiu de gestió econòmica. Com pot ser?! Ni de gestió de papers. Per fer una carta al ministeri, l’ha de fer la directora o un funcionari del Consell. Això endarrereix i impossibilita la funció del museu. Sense un tècnic d’educació, com es pot esperar que un museu tingui un bon programa educatiu? El que hem de determinar com a societat és si els museus tenen una funció. Si no la tenen, per què no els tanquem? Jo no ho penso, que puguem passar sense museus. Però un museu que està obert i no està ben dotat i no pot fer la seva funció, no serveix, és nul.

Ja que en va ser directora entre el 2008 i el 2012, parlem del paper que ha jugat Es Baluard en el panorama artístic illenc dels darrers 20 anys. Com ha canviat la seva funció, la percepció que en té la gent, la seva programació, la seva relació amb el circuit artístic de Palma i del conjunt de Mallorca?

Per mi Es Baluard és la infraestructura més important nascuda a les Balears els últims 20 anys, com a mínim. En Pere Serra va tenir la gran idea de fer-lo i també de forçar la voluntat dels polítics per fer-lo. És evident que calia un museu d’art modern i contemporani a les Balears. Tenim una història prou rica i que mereix ser contada. A més, en Pere Serra va voler fer-lo en un espai que estava abandonat i deixat de la mà de Déu, la qual cosa va permetre recuperar-lo per a la ciutat. I tot això ho va fer ell i va ser ell qui ho va promoure. Ara bé, també és cert que va tenir una manera de concebre’l molt personal, amb un protagonisme per mi excessiu de la seva col·lecció, i amb un caràcter que no era públic tot i que estava finançat per diners públics. En Pere Serra, al principi, tenia el museu com una cosa molt personal, i el manejava d’una manera personalista, i a poc a poc això es va anar canviant fins que la ciutadania l’ha acabat percebent com a propi.

Durant molts anys vostè va ser col·laboradora en diaris i projectes del Grup Serra. Parlem-ne, de la figura de Pere Antoni Serra Bauzà, fundador i president del Grup Serra, el més important grup de comunicació de les Illes Balears, el qual a més també va ser durant tota la vida un àvid col·leccionista i un promotor de la cultura i l’art del país. Ell va ser qui va impulsar la Gran Enciclopèdia de Mallorca i també l’Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura de les Illes Balears. Quin paper va jugar Pere Serra en el panorama artístic illenc?

En Pere Serra ha estat fonamental, perquè a més tenia una consciència molt clara del que és important i del que no ho és i no es deixava tenallar per cap prejudici. No valorava les obres per si eren d’artistes d’aquí o d’allà. Aquesta manca de prejudicis té coses dolentes, però també en té de molt bones. Va contribuir d’una manera excepcional a la promoció i la dinamització del panorama, no ja artístic, sinó cultural. La GEM és una feina a tenir molt en compte, amb les seves llacunes, és clar, però molt important. I això per no parlar dels seus diaris, la Última Hora i Diari de Balears, el primer diari en català de la història de les Balears. En Pere Serra va ser una persona amb llums i ombres. Quan jo dirigia Es Baluard, va ser molt difícil tractar-lo, però quan vaig deixar de ser-ne directora vam reprendre la relació amb normalitat. Jo un dia vaig fer un article parlant dels grans mecenes que hi ha hagut en aquesta terra i vaig tenir claríssim que, a pesar de diferències i discrepàncies, a ell li havia de dedicar un espai rellevant, i ell quan ho va veure em va telefonar i em va dir que em volia convidar a dinar. Ara, jo tinc claríssim que si el 80% del pressupost d’Es Baluard provenia de diners públics, doncs havia de ser un museu bàsicament públic.

Els nou-rics del turisme i del boom de la construcció, es varen interessar per l’art? N’hi hagué que varen fer col·leccions? Amb quin criteri?

N’hi hagué que ajudaren els artistes, i molts es varen deixar assessorar per les galeries. També es va donar un fenomen, que no em sembla malament però que em fa gràcia, que va consistir en què un artista d’un poble va arribar a poder viure bé dels que havien fet diners al seu poble o la seva comarca tot i no ser gaire conegut més enllà. Es pot dir que era un col·leccionisme de proximitat. N’hi va haver molts casos, d’aquests: artistes dels quals avui no se’n recorda ni el nom varen arribar a viure molt bé dels pocs o molts hotelers i constructors del seu voltant. Això passava en part perquè molts també feien feina per a la galeria del seu poble. Tot quedava al mateix redol.

La crisi del 2008 va provocar un terratrèmol que ho va canviar tot, però.

Amb la crisi del 2008, molts d’aquells col·leccionistes es plantejaren vendre, ho varen provar i no varen poder col·locar quasi res a través de les galeries. Els que varen seguir col·leccionant, un nombre cada cop més reduït si parlem de col·leccionistes mallorquins, es varen pensar que podien pujar un esglaó més i, ja sigui per l’eclosió d’internet o d’altres fenòmens associats a la globalització, varen deixar de comprar obres d’artistes de proximitat, i començaren a comprar noms moderns més coneguts, els quals no eren primeres figures però sí que començaven a despuntar arreu del món.

Es volgueren fer els internacionals i esdevingueren més provincians que mai.

Una cosa semblant va passar també als museus. Va haver-hi un temps que els museus explicaven la història del lloc on eren, però a partir d’un moment es varen començar a comprar els mateixos noms: d’artistes recents que estaven en voga. Tothom va anar a les mateixes fonts, a les mateixes fires, i allà tothom comprava més o menys el mateix. Jo no tinc xifres exactes, però la majoria de les galeries d’aquí tenen clients que sobretot són estrangers i que tenen aquí la segona residència. Això és un mal negoci, perquè ara estan desembarcant aquí galeries estrangeres, que seran les que nodriran d’art a aquests compradors, i els artistes de proximitat en sortiran encara més perjudicats. Basta veure com els artistes del país ja són una minoria a les galeries d’aquí. En aquest sentit, em sembla un despropòsit que amb diners públics estiguem subvencionant l’assistència de galeries d’aquí a fires estatals o internacionals quan no duen cap artista del país, o com a molt un. Quina mena de promoció és aquesta? Com a país, hauríem de subvencionar les nostres galeries que donen suport majoritàriament als artistes d’aquí, i no vull dir nascuts aquí, sinó que tenen una relació amb el país. Tothom pot fer el que vulgui amb els seus diners, només faltaria, però estem parlant de diners públics.

La crisi del coronavirus, més la crisi socioeconòmica gravíssima que ha causat i que previsiblement s’allargarà durant uns anys, pot servir per corregir mancances o les aprofundirà encara més i ho farà tot més dramàtic?

No vull semblar massa pessimista, però si no hem apostat per la cultura d’una manera ferma quan tot era propici i teníem diners, no crec que s’hi aposti ara. Sí que es podria fer, però. Podríem posar-nos una fita i dir: d’aquí a deu anys, hem d’haver solucionat tots aquests problemes i haver reparat totes aquestes mancances. I això passa per fer moltes coses. Per exemple, per intentar contractar més tècnics o, almenys, per fer que els que ja hi ha tinguin prou espai, temps i recursos per catalogar totes les col·leccions, per digitalitzar-les i per fer tot el que hem anat comentant durant la conversa. Perquè algun dia, sí o sí, tot això ho haurem d’arreglar. Ara, com ja he dit, jo soc escèptica, perquè quan ho podíem fer no vàrem fer-ho. Teníem recursos i els malgastàrem amb grans exposicions espectacle a La Llonja, entre altres coses. Sempre ens dediquem, com a molt, a posar pegats, però mai no arreglem els fonaments.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca