Art World

Crònica de Berlín: Berlín Berlín, d’àngel a àngel

No se m’hauria acudit mai fer una crònica de les principals ciutats del món a través de la recerca dels seus àngels (o dels seus dimonis), però mai no diguis mai: Berlín em va apropar a la idea. Les grans ciutats europees, fins i tot les petites, són plenes d’àngels, al igual que els seus cementiris i necròpolis. Els acullen en formats alternatius des de l’Antiguitat, sempre premonitòria i creadora d’una espectacular arqueologia angèlica, per arribar ben vius fins als nostres dies. Un tema apassionant si abandonem els tòpics. Mesurar una ciutat pel seu corpus angèlic és una idea que em sedueix molt, més que establir classificacions segons les convencionals jerarquies del Pseudo Dionís Areopagita o més encara que conrear tipologies de plumífers guerrers que, de vegades, complementen estupendament les dels àngels més espirituals i contemplatius.

No es tracta de fer un catàleg ni exhaustiu ni aflaquit. Grosso modo l’Edat Mitjana segur que s’emportaria alguna palma. Sense càrregues o exigències prèvies, us convidaria a constatar que en el camp de l’art hi ha àngels de tots els temps, calius, mides i materials. Ara només parlaré dels àngels bons. Els dolents ja tindran la seva oportunitat més endavant encara que, potser i ja cap al final, se n’infiltri algun de sospitós (quasi sense jo voler-ho). Ni tan sols pretenc cercar l’equilibri entre els àngels fidels a dos capítols bàsics. El primer el dels àngels que podríem dir-ne de carrer, que són els que envaeixen els exteriors: els monuments, les fonts o les façanes que, en aquesta immensa categoria arquitectònica i urbana, deixo per a noves oportunitats. El segon estadi pertany als àngels que han trobat casa als museus i en múltiples interiors arquitectònics. Berlín es rica en àngels d’aquestes dues espècies i de moltes altres. És més, s’hi podria afegir algun tipus artístic i narratiu divers, com el que ens depara el cinema descobrint-nos, en un poderós imaginari en blanc i negre, que trenca el color dels humans, que hi ha un Cel damunt de les ciutats, una cúpula que recau sobre caps diferents, que tenen tot el dret a creure o no en esperits i espectres pseudo-humans. Der Himmel über Berlin (1987) de Win Wenders, pel·lícula inspirada en fons literàries, pot servir per fer-nos pensar en l’àngel de la Història de Paul Klee, o Angelus Novus (1920), aquell que havia estat propietat de Walter Benjamin, o per entendre la dimensió humana, formal o contenutista, atribuïda als éssers alats. Això no obstant, parlar dels àngels en el cinema seria llarg i, en definitiva, un altre tema, que no em priva d’observar la viva voluntat estètica i la pesantor del fotograma més divulgat del film de Wenders.

Win Wenders, Der Himmel über Berlin (1987), El Cel sobre Berlín, fotograma.

Anem, doncs, a la ciutat reclosa i a alguns dels seus indrets amagats, sobretot al visitant que només passeja per avingudes i parcs, per localitzar els àngels que no solen deambular per places, carrers o terrats —com els de Wenders—, i que, alliberats o pesarosos, fan gala de les seves funcions supervisores, anunciadores, protectores, glorificadores, emblemàtiques, o castigadores, per arrabassar instants i coronar espais. Uns i altres són decoració i significat. Mirem-los bé, a veure si descobrim que ens volen dir amb o sense paraules.

Dins d’alguns Museus hi ha àngel però, a Berlín, trobem també alguns àngels que destacaria entre molts i molts d’altres. N’hi ha un que, malgrat ser presoner en una vitrina, ha mantingut tota força d’una bona genètica artística, avalada per la profunditat que li ha conferit el temps: la seva antiguitat té patina simbòlica, dipositada sobre una placa esmaltada extraordinària. La figura s’avé amb el món dels il·lustradors de manuscrits i, a més, el seu estil és el de les primeres grans obres de l’escola del Mosa, encara dins la primera meitat del segle XII. Amb una qualitat tècnica envejable d’orfebre i de pintor, el seu creador ha sorgit dels temps romànics. Ha seguit la traça del disseny per donar color a una figura nimbada encantadora, que llueix un caperó blanc que li fa joc amb la túnica.

Placa o medalló del retaule destruït de saint Remacle, a Stavelot, v. 1135-1150, Museu d’Arts Decoratives de Berlín. Foto Rosa Alcoy.

Les seves ales desplegades són rebaixades perquè, sobre el fons daurat, havien de deixar espais a la paraula: OPERATIO, que ha de cobrar sentit a l’unir-se a la inscripció d’un segon medalló amb àngel de pit nu i aura femenina, on llegim: FIDES * BABTISMUS, identificat com a fragment del mateix retaule de Stavelot (ara al Museu d’Arts aplicades de Frankfurt). Per tant: FIDES * BA[P]TISMUS..OPERATIO.

Placa o medalló del retaule destruït de saint Remacle, a Stavelot, v. 1135-1150, Museu d’Arts aplicades de Frankfurt.

Els retrats dels àngels, encerclats i de mig cos —amb aigua sanadora i ungüents purificadors— s’engendren dins del nucli d’una mena de flor de petits pètals geomètrics, aplanats decorativament. Aquesta corona fa renéixer la importància del centre i dels àngels que sustenten objectes per sota del mantell, a la bizantina. Són quelcom similar a recipients sagrats, símbols de la Fe baptismal activa i atributs per a la divinitat, que cal preservar dins la litúrgia que sovint implica i combina les figures alades com a portadores dels Arma Christi, d’encensers, calzes, ciris, llibres, navetes, ceptrs, o astres i boles del món, entre d’altres particulars interessants.

No molt lluny d’aquest àngel acolorat amb esmalt champlevé, amb els blaus i verds opacs característics, en un altre Museum del mateix Kulturforum: la Gemäldegalerie, descobrim, en un modèlic espai encerclat i excavat, un alat anunciador de la Resurrecció de Crist.

Altar de la Crucifixió de Soest, Visita de les Maries al sepulcre, v. 1240, Gemäldegalerie, Berlín. foto Rosa Alcoy.

És conegudíssim el paper de l’àngel en la Visita de les Maries al sepulcre, encarregat de pronunciar, molt teatralment, el Non est hic. L’acte misteriós de la resurrecció és elidit i, per tant, Jesús alliberat de la tomba ja no hi és, com diu aquí l’àngel únic, o afirmen dos àngels en altres ocasions.

L’episodi pertany a l’altar de la Crucifixió de Soest com a part d’una obra més complexa de mitjan segle XIII. Al voltant del marc concentra també altres àngels de mides menors, encarregats d’assenyalar els misteris i episodis representats, que envolten marcs recoberts amb treballs de filigrana. Cal rendir-se davant dels atractius lligams entre els mons dels pintors i dels argenters, ja que la qualitat de la feina és avalada per tots els seus detalls.

L’àngel explorador, convertit en testimoni i missatger, figura entronitzat damunt del taüt obert, però sembla flotar sobre el buit més que no pas seure per descansar un pes teòric (o visual) sobre la caixa. L’emplaçament d’aquest singular ambaixador, situat entre el grupet de les tres Maries i el manyoc de figures sobreposades que descriu les imatges de set soldats adormits, el distingeix a ell. L’àngel és àrbitre celestial de l’episodi que, en una pintura delicada de regust bizantí, apunta a la roca on destaca una peça de roba blavosa, que flota màgicament en l’espai i que ha de ser el sudari de Crist.

Taller de Giovanni Pisano, Àngels, entorn del 1300, Bode Museum, Berlín. Foto Rosa Alcoy.

La recerca podria continuar dins del món medieval i el modern i l’elenc de casos ens desbordaria totalment sense necessitat de sortir dels principals Museus de Berlín. No són insignificants els àngels del taller de Giovanni Pisano, al Bode Museum, les talles germàniques d’àngels bàsics del segle XIII o els àngels músics policromats de final del segle XV, sorgits tendres i dinàmics de l’escola de l’Alt Rin. Els podem veure sense ales mentre toquen instruments de corda a la capçalera de l’article. És clar que el corc ho ha intentat però no ha pogut amb la seva fusta.

Giotto, Àngels, detall de la Dormició de la Mare de Déu, Gemäldegalerie de Berlín. Foto Rosa Alcoy.

No hem d’abandonar la Gemäldegalerie sense fer una ullada a la Dormició de Maria en la versió de Giotto. Sorgida del taller del florentí, és una pintura realment important que ens el mostra capaç de conferir consistència volumètrica a les figures sense restringir la seva dimensió espiritual. El color hi juga un paper cabdal ja que conjuga de forma singular tonalitats —cada vegada més profundes—, amb clarobscurs assenyats. El seu sistema cromàtic es delata també a les ales dels àngels, amb plomes que organitzen la paleta tonal. Aquests acòlits, que envolten i acompanyen a Crist com a gran sacerdot, li fan costat en el seu viatge terrenal. El tema es vincula a la tradició bizantina però es ben veritat que Giotto ha creat un llenguatge nou en què l’espectacle de la representació ha deixat de ser el que havia estat per convertir l’escena antiga en una escena nova i transitable en què es difícil desunir el món terrenal del celestial.

Els àngels del Beat Angelico i els d’altres capdavanters de la pintura meridional es  manifesten pels racons del Bode berlinès. No acabaríem els camins per on transitar i advertir que els àngels tenen enginy, gràcia i bones formes, saben abraçar-se i ballar, si cal, sedueixen la mirada dels artistes per la seva mateixa ductilitat, són confidents i confessors i saben inspirar, són éssers voladors i dinàmics, quan transiten pels cels de les pintures, sense xarxes que puguin atenuar una caiguda improbable, ja que saben quedar suspesos en un punt i a conveniència. En definitiva, si s’admet el resum apressat, compareixen com a valedors divins o, millor dit, com a divinitzadors de les imatges.

Deixant enrere els vistosos segles medievals, i per garantir la varietat, m’interessa especialment una figura ambigua, no pròpiament angèlica, però espectacular també en aquest sentit, si així la volem veure. Es troba en una de les grans sales de la Altes Nationalgalerie compartint escenari amb el suís Arnold Böcklin i, per les seves formes, d’ostensibles coordenades antropomorfes, encara ens impel·leix a veure l’àngel del mal dins la categoria dels àngels que un dia van ser bons.

És la Hexe, o Bruixa, de l’escultor Karl Ludwig Cauer (1824-1885), una figura marmòria del 1874 que enllaça la imatge de Medusa amb la del dimoni, sobreposant’hi el model d’Eva, vista a manera de parenta oculta de les sirenes. Això  si no volem pensar en alguna Cleòpatra. El geni del mal, segons les versions de Lucífer sorgides de les mans de Joseph i Guillem Geefs, ens ofereix així mateix uns referents prou propers a la Bruixa, destinats, en aquest singular cas, a unes estàtues masculines que anaven destinades successivament, i a partir d’una història que seria llarg explicar, a la catedral de Brussel·les.

La dona reconeguda com a Bruixa o fetillera revela els nexes de Cauer amb Roma i amb l’art antic i és més clara i més obscura a la vegada que els Lucífers dels germans Geefs. Malgrat la seva reconeixible voluntat d’arribar a l’encís diabòlic no renega de la seva genètica angelical, d’una puresa diàfana en el tractament del material, ni que sigui pel ramal que segrega a dojo àngels expulsats de l’Empiri. Destinada com ells a l’Infern l’efígie, ja força estranyament neoclàssica, reivindica la seva identitat femenina i una pròspera finesa d’intencions que, animada per bons o mals averanys, no desacreditem ni les serps ni els conjurs que comparteix amb els éssers més enfonsats.

Karl Ludwig Cauer, Hexe, o Bruixa, escultura en marbre del 1874, Altes Nationalgalerie, Berlín. Foto Rosa Alcoy.

L’àngel caigut és l’àngel més formós —o l’àngela més formosa— i, com a tal i per la seva bellesa malfactora va gaudir d’atencions especials i va arribar a encaixar en una certa moda, afí al costat fosc que, una vegada més, revisa la segona meitat del segle XIX a partir de precedents romàntics molt notoris, fets sentir arreu d’Europa. De perfil femení, en aquest cas, la Bruixa de Cauer aplega ingredients iconogràfics del màxim interès. Amb ales de ratpenat que no li oculten el cos, la Bruixa, vinculada als rèptils i a un ocell sense cap, es mostra totalment nua i amb el pits de dona ben visibles. No és que no existeixen variants feminitzades dels àngels o àngels absolutament femenins, n’hi ha i de vegades els trobem en llocs sorprenents. Són dones alades nues, mig nues o vestides, germanes de Nikés i Victòries, que envaeixen els nous cementeris del segle XIX i primeria del XX. No oblidem el paper de la columna de la Victòria a la capital germànica.  En tot cas, la malèfica berlinesa té aparença dolça i les serps que l’envolten no arriben a desdibuixar aquest perfil expectant que ha de resultar tan atractiu com perillós.

Max Ernst, Detall de Le triomphe de l’amour/ fausse allégorie, 1937, Gemäldegalerie, Berlín. Foto Rosa Alcoy.

Quelcom de l’atractiu i del perill de l’escultura de Cauer, no gaire més, ens porta fins a Max Ernt i el seu Triomf de l’amor que, esdevingut falsa al·legoria, garanteix i pondera el valor de la figura femenina amb braç alat, vista de perfil, com una forma de decidir el futur entre malsons. Dins del context surrealista que el qualificarà, Ernst, amb grans aportacions a la pintura del període d’entreguerres, ens guia fins al Museu específic que Berlín dedica al moviment: el Sammlung Scharf-Gerstenberg, on es troba l’obra al·ludida. L’ésser demoníac, força més estrany que un diable familiar, es veurà estès sobre un mar terrenal. És derrotat, si així ho volem entendre, per unes forces que esclaten pictòricament com a aparences subjugades pels colors que, tal vegada, voldrien ser relat d’un veritable triomf de la inconsciència i les passions.

Els àngels berlinesos ens han conduït fins aquí. No cal dir que la ciutat n’acull molts més. Els que vetllen els morts i els esquelets, els que toquen trompetes de Judici Final, els que vigilen les places, els que lluiten amb el drac o els que s’acosten a les Mares de Déu o aixequen el cos de Crist mort, també hi són. Forans o autòctons, lluitadors, alliberats o servents, serafins o arcàngels, viuen a Berlín i tenen familiars en altres llocs de l’univers. Els podem cercar arreu — allà on siguin— i, si els sentiu posar el crit al Cel, serà perquè encara són captius de l’art i de l’imaginari de la Terra.

Rosa Alcoy

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close