Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Cuina

Les pel·lícules americanes dels anys 50 i 60 van ser molt efectives per transmetre l’American Way of Life com a paradigma universal. L’estil modern domesticat típic de les Case Study Houses* californianes s’hi imposava com a estàndard d’una habitabilitat desitjable. No debades van ser un element important de la guerra freda, esdevenint armes* de propaganda. Les cases dels films suburbans* de Doris Day, basades en aquest model i en el seu estil de vida, eren d’una sola planta, de coberta plana i amb molta llum que entrava des del jardí que les envoltava. Els seus espais interiors eren amplis i oberts, articulats a la japonesa, amb petits desencaixos que definien els diferents ambients. Ambients: aquest és un concepte que vam aprendre amb aquelles pel·lícules.

El centre de tot plegat semblava ser una cuina impol·luta en la que, malgrat tota la modernitat del seu equipament, mai s’hi feia res. No tenia res a veure amb les cuines de la nostra experiència quotidiana, i molt menys amb les cuines de les nostres àvies, que encara hem pogut viure: olles bullint, el forn encès, la finestra oberta per a què sortissin els bafs -un extractor a penes podia amb tanta càrrega de treball. Els electrodomèstics, paraula encisadora que comportava la promesa d’una modernitat infal·lible com la de Dorís Day, arribarien més tard: la nevera substituïa el portador de barres de gel; la rentadora, la bugaderia de barri, ara per cert un altre cop en voga; i finalment, el súmmum de l’electrodomèstic, el rentaplats, que no tothom es podia permetre i que marcava les diferències en una mena de classisme de línia blanca.

La integració d’aquests aparells a l’espai de la cuina semblava inevitable i universal, gairebé un imperatiu social. Els fabricants europeus van establir unes mides estàndard, ara en procés de desaparició o mutació per mor de la globalització i de l’estalvi energètic, que feien factible la intercanviabilitat sense afectar el mobiliari d’armaris i calaixos. El següent pas va ser la fabricació pensant en la dissimulació de les màquines, amb frontals panellables amb el mateix acabat que la resta de mobles alts i baixos. Era una manera de resoldre una contradicció que molta gent, potser inconscientment, percebia: si la cuina és el focus (en el sentit original de foc, de llar) de la domesticitat*, ¿què hi pinten allí, aquestes andròmines industrials? La dissimulació ha estat sovint el mecanisme de resolució de moltes contradiccions burgeses, i així en va resultar el paradigma de la cuina fins no fa gaire. Ara, però, l’espai de la cuina està en disputa. Es debat entre dos camps irreconciliables que no semblen deixar marge per a una tercera via.

Per una banda, la cuina tendeix a desaparèixer. O bé literalment, en un reconeixement pòstum de que la casa ja no té focus i que l’alimentació domèstica es pot resoldre compartint la cuina entre vàries unitats familiars o demanant per una aplicació el menjar que volem que ens portin a casa. O bé integrant el que queda de l’espai abans dedicat a cuinar en l’àmbit fagocitador de la fins ara anomenada sala-menjador, reproduint la family-room americana de les sèries televisives, on tot hi succeeix. La cuina-oberta o la cuina-passadís són expressions usades per indicar una certa evolució de la distribució* de la casa. Però el cert és més aviat estan donant fe de la dissolució de les funcions tradicionals d’alimentar la família –just en un moment en què la pròpia idea de família està mutant. Això sí: la normativa* d’habitabilitat* encara no s’ha assabentat de com vivim en realitat i, malgrat que la cuina es podria reduir en molts casos als mínims existents en qualsevol habitació d’hotel, encara ens obliga a disposar d’una placa de focs, d’un extractor i d’una pica per obtenir la llicència d’ocupació, quan n’hi hauria prou amb assegurar que aquests elements s’hi poguessin connectar quan fes falta i per qui ho desitgés.

Per una altra banda, cuinar bé s’ha convertit en una peça més del  paradigma de l’estil de vida contemporani educat i cosmopolita, com saber de vins. Aquest cuinar bé, però, ja no és la interpretació personal i domèstica d’una tradició culinària sòlida, com feien a casa àvies i mares (les cuineres de la societat patriarcal), sovint improvisant sobre unes poques bases ben conegudes i molt practicades. Ara cuinar bé vol dir fer-ho segons els models professionals propagats pels mitjans de comunicació, que han encimbellat els i les xef fins esdevenir figures socials. Uns models culinaris que, aquests també, s’han allunyat progressivament de la tradició per primar una suposada originalitat, molt depenent de la tècnica i de sofisticats estris ad-hoc. La rèplica domèstica d’aquesta cuina professional és una cuina súperequipada que necessita un espai propi i on, per primer cop, la imatge diguem-ne industrial forma part consubstancial de la seva configuració, la que la legitima. Cal que la cuina domèstica sembli una cuina de restaurant.

Però aquest simulacre*, si es vol dur a les seves últimes conseqüències, segurament també té els dies comptats. Perquè, si el model és la cuina professional, ¿com ha de ser la cuina de casa quan els restaurants s’estan domesticant, és a dir, s’estan tornant cada cop més com espais domèstics? Primer es van obrir els espais de treball (als grans establiments francesos ja s’hi entrava per la cuina, per demostrar la seva pulcritud). Ara, cada cop més establiments cuinen davant (o entre) els comensals, com una ampliació d’aquell vell privilegi de la taula dins la cuina, reservada a molt pocs afortunats, que reproduïa al seu torn la cuina ancestral, el focus. Un privilegi que pot ben bé ser una il·lusió, una pàl·lida imatge d’un simulacre profund: no ho confessaran pas, però cada cop hi ha més restaurants que treballen a partir de preparats precuinats, confegits per unes poques empreses. Talment com a casa.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca