Arts visuals

Cultura i política sense distinció. Una tarda de dissabte amb Pere Portabella i Jordi Cuixart i els presos polítics i altres presos a Lledoners

Anant cap a la presó de Lledoners, convocats pel cineasta Pere Portabella per fer una sessió de diàleg obert amb els presos sobre cultura i política, he fet el primer tram urbà a peu per pensar i començar a escriure. Entre plàtans d’ombra, m’he tret el barret davant la darrera casa, a la Gran Via, on visqué el president Companys. Va ser Pere Portabella qui va preparar, quan la restauració de la Generalitat, el retorn del president Tarradellas com si fos un film. Recentment hem pogut reveure el film documental “El sopar” (1974), un diàleg amb els presos polítics de la Dictadura. El 2018 en va afegir una addenda. Com es rebran aquestes imatges de cultura vistes des de dins de la presó en el garbuix polític actual?

Hem pujat a la furgoneta. Portabella és un cas exemplar i paradoxal: ha practicat el cinema experimental, encavalcat amb la poesia i l’avantguarda artística, el de les minories que acaben sent majoritàries, i ha fet de moderador d’assemblees de l’avançada política que pretén, en els grans conflictes de la història, donar un tomb a l’hegemonia del conservadorisme aferrat al poder d’Estat. En ell, l’avantguarda política i l’avantguarda cultural es troben. Als seus 92 anys veu com arreu del món es reconeix la seva trajectòria i els seu món interessa com a actual. Mentre, els nostres representants del catalanisme polític, en canvi, que van gosar acompanyar una revolta de coneixement amb vots i urnes, porten 800 dies a la presó. Un dia de fa molts estius Pere Portabella va provar de propiciar un diàleg informal.  Al sopar hi assistiren Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i també Carles Puigdemont, president, i Ada Colau, alcaldessa, i entre altres persones del món de la cultura i la política hi havia també Pedro Sánchez que, al cap de ben poc, avalà marededéu senyor el 155. Avui, aquest darrer ha constituït govern a Espanya i promet diàleg. Fa tres anys que no hem pogut tornar a sopar tots plegats, la cosa més elemental del món per entendre’ns sense l’estretor dels despatxos. En el trasllat acabem de saber que han posat al Ministerio de Cultura un desconegut.

En pujar a la furgoneta, amb el cinèfil Jordi Balló, l’Esteve Riambau, director de la Filmoteca, i l’equip de Films 59, Pere Portabella ens situa: “En ser convidat per qui organitza les activitats culturals de la presó, vaig creure que en lloc de personalitzar-ho en el meu cinema, ho havia d’oferir al món de la cultura”. La conversa avançà amb el retrovisor: “Tancat a la comissària de Via Laietana, detingut amb els membres de l’Assemblea de Catalunya, vaig anar a pixar i em trobo amb Pere Quart al costat qui m’assegura que l’aigüera segueix igual que fa trenta anys. Són ganes d’emprenyar, em digué burleta, de peu, amb el somriure.” Seguim embussats, li confirmo. “Ara s’afegeix un desprestigi del llenguatge, una involució de les formes de la democràcia i una pujada de l’autoritarisme”. Amb recel em moc en el seient: “Ara el que toca és governar i que els ciutadans reprenguin l’exercici democràtic. Els organismes de l’Estat estan envellits i els seus responsables es jubilaran.” No crec –l’he contradit- en la línia recta del progrés i la justícia, més aviat que en els replecs la història escriu el nom de catàstrofe. Tanmateix la voluntat s’imposa a la fatalitat. Hem convingut que en la línia trencada, com en el seu cine, hi havia més possibilitats d’obrir la sensibilitat. Confiem en l’imprevist.

Com que seiem l’un al costat de l’altre, i ni l’un ni l’altre tenim per costum de callar, he gosat demanar-li com vaig fer amb J.V. Foix o Joan Brossa si temia la mort, el gran tema. Els amics del seient del darrera han fet un mut. “La mort no m’inquieta, forma part de l’univers: tot mor. El que em preocupa és la dependència, deixar de ser autònom, autosuficient”. Després hem callat tots. Hauríem de demanar-nos si les grans preguntes no donen, ras i curt, una resposta al subjecte polític.

Fotograma del film “Umbracle” (1972), de Pere Portabella, on les gallines en sèrie són dessagnades tallant la llengua.

Hem entrat a Lledoners. Som a la presó. Un cop dins m’he aturat al pati a llegir en veu alta a la colla uns versos dels anys vint del segle passat allà plantats i retallats en ferro rovellat de Tomàs Garcés, poeta i advocat de poesia pura, com Lorca, i editor de Salvat-Papasseit, i pare de l’arquitecte i avi de la filòsofa. Voleu dir que no estem tots empresonats a l’ombra del Lledoner? No us resulta estrany que, constructors de l’Autonomia, siguem nosaltres mateixos els constructors de la nostra presó últim model, els vigilants dels nostres presos polítics? L’efecte mirall provoca un miratge paradoxal, vivim en un no-sentit. “La noia plora d’enyor/ el lledoner no fa ombra”. Sento el dolor de les dones dels presos i de les dones empresonades a Mas d’Enric i Puig de les Basses. Som a la presó d’homes, un dissabte a la tarda, separats del món i sense desesperança.

Ens ha rebut Jordi Cuixart, animós, amb la innocència que li agradava a Miró: amb les mans mullades de terra humida. Afaitat, complint un dels tres regals de rei que li havia demanat el seu fill l’Amat, que li caigués la barba; sembla un àngel de la pau capaç d’aturar un elefant vermell i un tigre de veritat. Ens ha mostrat el torn que gira en el sentit contrari de l’escriptura i el forn sense nom i li he confessat el malson de la nit passada en vetlla, quan m’he vist a la sala d’espera de la presó convertida en un Roca Village de la ceràmica. Hem rigut tots els assistents com si estiguéssim tancats en un internat. Amb Cuixart hem recordat que no ens havíem abraçat des del dia del judici de la Inquisició quan conclogué: “Sense acritud, prepotència i amb tota serenitat els dic que estic convençut que ho tornarem a fer”. Ell és el president d’una de les entitats culturals d’Europa que deu tenir més associats. No tenim por. “La cultura –ha renovat Pere Portabella- és un magma que conté la pluralitat i que admet el conflicte.” I ha prosseguit Cuixart quan amb la mirada ha interpretat que algú de la colla recelava de si ens en sortiríem i de la situació on ens trobem: “Hem d’abandonar la part negativa. Sóc optimista i estem fent entre tots plegats un pas col·lectiu. Ara ja sabem que la presó és inherent a l’Estat espanyol”. Porten 800 dies. Pere Portabella, que va ser membre de la Comissió de presons del Senat, ens ha explicat que un funcionari li havia confessat que quan van assassinar el jove Puig Antich havien posat el garrot vil al costat del menjar i que la “teatralització negra del franquisme provocava la desolació”. Just ha entrat, en aquell instant, Jordi Sànchez que haurà de posar colors al plat de ceràmica de Cuixart on, encara tou, hi hem escrit paraules. El Pere, al davant, ha escrit “A, B, C”, assenyalant un camí de continuïtats. No he dubtat a guixar “Liberté”, després hi he clavat el nas. El Jordi, en sortir, m’ha signat amb una ditada de fang un llibre de poemes seus. El dia de la sentència vaig haver de suspendre una lectura de poemes que havíem de fer junts amb la veu de la germana.

Fotograma de la pel·lícula documental “El sopar” (1974), de Pere Portabella, enregistrant una conversa amb cinc presos polítics el dia de l’execució de Salvador Puig Antich. (D’esquerra a dreta) Lola Ferreira, Narciso Julián, Jordi Conill, Antonio Marín i Ángel Abad.

Un cop a la sala del teatre obert, han anat entrant els presos polítics i altres presos. Ens hem fos tots, sense excepció, en aquell “magma de cultura” amb abraçades i encaixades de mà i ens hem anat saludant entre coneguts i desconeguts amb gran cordialitat i afecte solidari. Ja ho havia predit el Jordi Cuixart una estona abans al taller: “Aquí tots som iguals. Tota cosa porta acció i reacció. Si dones la droga de la vida, ajudes a la gent a reviscolar de la cendra. Aquí hi ha reclosos, els desgraciats del món, els desafortunats de la vida. N’hi ha que amb les mateixes entremaliadures arriben a ser presidents.” L’emoció en les primeres paraules no estaven privades de simpatia en veure els nostres consellers del govern empresonats, gent molt ben preparada, amb aspecte esportiu: Rull que diu practicar el ping-pong i del que n’ha après la diplomàcia del ping-pong; Turull que, amant de la muntanya, seguia les magnífiques retransmissions en directe del Tour amb els incerts culturals dels poblets que escalaven; i Forn amb la mirada posada a la línia més alta del mar de Cadaqués. Més tard ha arribat Romeva, amb el cap calb de no haver deixat d’estudiar.

Tots asseguts en cadires i Portabella a la tarima, de cara. Com si el cinema ens mirés. “Per la meva pròpia naturalesa sóc un cineasta que estic igual d’interessat en la política que en la cultura. Perquè això es complementés he demanat a unes persones diferents del món de l’art i del cinema que ens acompanyessin a fer el diàleg. El tema d’avui és el de presos polítics i els presos. La presó genera una disfunció inhumana. A la cultura hi ha pluralitat i busquem per a tots una vida digna, sense desigualtats. En cap de les meves pel·lícules hi ha un argument. I això ens permet un imaginari. He vingut per estar amb tots vosaltres”. S’ha fet de nit, i a la pantalla han passat unes seqüències d’Umbracle, on un personatge camina pel carrer amb talls de pel·lícules de cinema primitiu d’humor; un col·lapse entre uns cotxes i un cotxe de morts en carret estret; i una escena de mort en cadena de gallines. La música de Carles Santos repicava. De No compteu amb els dits, l’escena de la distància, la culpa i el desig entre una parella burgesa allunyats per una llarga taula desmesurada, ells sols. D’El sopar, la dialèctica magistral entre cinc presos sobre la condició de pres polític: “la dislocación del sujeto… la vida rota”, “El policia pretendía despolitizarnos. Nos quería secos.”, ”Yo he vivido experiencias dentro con una carga enorme. He visto lo que en la calle no ves”, “El entusiasmo no está en la cárcel, sinó en la pasión por la vida. No somos ascetas melancólicos”. D’El silenci abans de Bach, l’escena d’intèrprets dins un vagó en circulació on el brogit mecànic es comparsa amb les notes de Bach. D’Informe general II, la fabricació amb tall d’alta precisió d’urnes i en sobreimpressió visual, com si les urnes fossin la pantalla, una multitud de gent en les manifestacions, ara, de la revolta catalanista de l’anomenat Procés, i ara, de la revolta dels indignats a Madrid.

Fotograma d’”Informe general II-El nou rapte d’Europa” (2015). Rere una paret transparent d’urnes a primer es sobreimpressiona una marea humana de manifestants.

“No hi ha melodrama, res a explicar. Tot plegat, l’experiència de la mirada” –Portabella obre el diàleg a la manera de la conquesta postsemiològica i postestructuralista que tota obra no es conclou sinó en el lector. Com la democràcia. Un intern del públic, que s’ha format en teatre i cinema dins la presó, en una llarga condemna, ens ha sobtat amb la seva intervenció. “Vostè, en el diàleg amb la música i en el silenci verbal, busca allò dramàtic. Com s’ho ha fet en el travelling del metro?” I el cineasta li correspon: “Gràcies als treballadors. El cinema és un equip de professionals. Vaig posar la quantitat de músics necessaris per igualar Bach al brogit dels vagons pels rails a alta velocitat”. Tot em sona a una metàfora, a una estratègia. Forn pren la paraula i comenta l’impacte que li ha provocat el testimoni dels presos polítics en els setanta i recorda que ell també és allà per decisió d’un jutge, no de la justícia, i que tot i que la presó dels setanta era pitjor, ells també estan igualment privats de llibertat. No hi ha la Brigada Político Social, tan temuda, però els jutges fan la mateixa feina. Portabella parla de l’actualitat, que el documental es veu tant aquí com arreu i que en totes les projeccions hi ha una cosa en comú “No hi ha espectadors sinó usuaris” I encara: “La classe política sovint oblida que el subjecte polític està ben informat”. M’ha plagut la intervenció incisiva de Rull: “A nosaltres se’ns canvia la percepció temps-espai. Hem tornat al segle XX: comunicació per cartes i visites entre vidres. No tenim accés a la xarxa, vivim en un sistema de connexió del passat”. Quanta raó! El professor Jordi Balló, en canvi, subratlla com el cinema-documental, quan passen els anys esdevé un clàssic: donant testimoni s’entén el sistema, la superestructura. D’això parlava Walter Benjamin: vivim al costat de la història. Un altre protesta: “Siempre se repiten los mismos fallos”, a la qual cosa el cinèfil aplaudeix el principi que el cinema de Portabella ens fa pensar i, consegüentment, actuar. I un altre es demana: “Com podem discriminar si hi ha tantes veritats?” I el Pere reivindica no només l’acció: “Jo et necessito a tu”. Romeva es demana: “Què abans la idea o la imatge?”. “De primer, la idea! –rebla Portabella que s’havia iniciat en l’art conceptual. El tema no es busca. La cultura posa el lloc perquè es donin les condicions perquè les coses hi creixin dins”. He trobat necessari que la poesia prengués el lloc, com quan els nazis havien ocupat París i Paul Eluard escrivint el motiu i l’efecte de l’amor, canvià de referent:

(…) I pel poder d’una paraula

Torno a començar la meva vida

Només he nascut per reconèixer-te

Per anomenar-te

Llibertat

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close