Secció: Art World

Dalí a Mònaco

El Grimaldi Forum de Mònaco presenta aquest estiu l’exposició Dalí. Una història de la pintura, a partir de les col·leccions de la Fundació Gala-Salvador Dalí, el Museo Reina Sofia i The Dalí Museum de St. Petersburg, de Florida. Comissariada per Montse Aguer, directora dels Museus Dali, l’exposició parteix del llibre 50 secrets màgics, que Dalí escriu el 1947 i publica un any mes tard.

Dalí se sent el continuador de Cennino Cennini, Alberti o Leonardo da Vinci i escriu el seu propi tractat de pintura. És il·lustrat per ell mateix i posa en valor els autors de la Historia de l’Art que son del seu interès. Els puntua segons una taula de valors que estableix amb les següents categories: la tècnica, la inspiració, el color, el dibuix, el geni creatiu, la composició, l’originalitat, el misteri, l’autenticitat. S’enduen les millors notes Vermeer de Delft, Raphäel, Velázquez, da Vinci i el seu contemporani Picasso.

Dalí. Una historia de la pintura
Comissària: Montse Aguer
Grimaldi Forum. Prince Grace, 33. Monaco
Fins al 8 de setembre

Dalí reivindica els clàssics i vol esdevenir ell també un clàssic a través de la seva pintura. En aquesta posició vol arrenglerar-se als grans mestres del Renaixement. Dalí se sent un salvador de la pintura moderna, que ha caigut en mans de l’abstracció més abjecta. “La veritable pintura es la de la realitat”, diu. A la introducció dels 50 secrets màgics, un llibre divertit, ple d’ idees imaginatives i extravagants, Dalí escriu: “Ara, als quaranta-cinc anys, vull pintar una obra| mestra i salvar la pintura moderna del caos i la mandra. Jo ho aconseguiré! Aquest llibre està consagrat a aquesta croada i l’he dedicat a tots els joves que creuen en la veritable pintura”.

Reproducció dels llavis-sofà de la Mae West de la Fundació Gala-Dalí, al jardí exterior. Foto: Pilar Parcerisas
Reproducció dels llavis-sofà de la Mae West de la Fundació Gala-Dalí, al jardí exterior. Foto: Pilar Parcerisas

L’ exposició estableix un recorregut antològic de Dalí a partir del la seva contribució a la historia de la pintura, primer amb els seus inicis de paisatgista impressionista sota l’influx de Ramon Pichot, el pas pel noucentisme mediterrani amb obres com Personatge vist de perfil a la finestra (1925), i a continuació pel cubisme, seguint l’empremta de Picasso, amb pintures com Personatges a la sorra (1926) o Natura morta al clar de lluna (1926). Un instant d’ abstracció recull l’experiència puntual de pintures enigmàtiques com Quatre dones de pescadors a Cadaqués (1928) o Polze, platja, lluna i ocell podrit (1928), en que empra sorra. Un moment que es correspon a l’influx de Joan Miró, que el posarà en contacte amb els surrealistes de París, i l’assassinat de la pintura que el pintor promou a final dels anys vint.

La seva contribució al surrealisme va ser capital per donar visualitat a l’automatisme psíquic promogut per Breton a traves del mètode de la doble imatge. Sense Dalí, el surrealisme hauria estat només un moviment literari. El mètode paranoico critic uneix la tradició de la pintura visionària dels paisatges antropomorfs del segle XVII i els retrats d’ Arcimboldo amb el món freudià del subconscient, el paisatge enigmàtic de les roques de Cap de Creus i la capacitat de Leonardo de transformar una taca d’humitat a la paret en una escena de batalla, com es pot veure al dibuix Estudi per a Espanya (1938). La riquesa d’aquest període la trobem amb la presència d’obres tan significatives com La Memòria de la dona-infant (1929), una pintura complexa que gràcies als gigapixels de l’exposició ens permet veure amb detall la convivència de les obsessions de Dalí: Napoleó en anamorfosi, la Gioconda, Gala, el trompe-l’oeil, les ruïnes clàssiques i els xiprers de l’illa dels morts de Böcklin, Gradiva, els fosfens, el Gran masturbador, un esquelet dels Cants de Maldoror, o el taxi plujós de l’Exposició internacional del surrealisme de 1938 que raja com una font i arrossega una olivera i un balancí, una dona gerro atacada per uns lleons i a dalt de tot algú es tapa la cara de vergonya.

No hi podia faltar l’Àngelus de Millet, present també amb una de les obres mes significatives que té el Museu Reina Sofia: L’Angelus arquitectònic de Millet (1933) i L’espectre del sex-appeal (1934), els retrats de Emilio Terry (1934) o els Elements enigmàtics en un paisatge (1934), que fa de cartell a l’ exposició, totes tres de la Fundació Gala-Salvador Dalí . I per reblar el clau de la seva significant aportació al surrealisme, quan Dalí és ja pròpiament Dalí, ens colpeix una obra extraordinària: Violetes imperials (1938), que connecta directament amb l’obra L’enigma de Hitler (1939) i que preconitza una època d’obaga a la vella Europa.

Recreació de l'icosaedre que havia de ser la forma del taller de Dalí a Portlligat, que mai no es va arribar a fer. Foto: Pilar Parcerisas
Recreació de l’icosaedre que havia de ser la forma del taller de Dalí a Portlligat, que mai no es va arribar a fer. Foto: Pilar Parcerisas

Gala, Gradiva, els nus femenins i un conjunt de fotografies força desconegudes de Dalí i Gala fan de trànsit a la sala que aplega part dels dibuixos dels 50 secrets màgics, no sense abans haver passat per les darreres pintures que Dalí executa, inspirant-se en la ciència, especialment en les teories de René Thom, amb l’Escorial contorsionat, un llit i unes tauletes de nit que ataquen un violoncel, obra que sembla inspirar-se en l’habitació de Van Gogh tot posant els mobles en moviment o l’obra titulada Sense títol. Contorsió topològica d’una figura femenina devenint violoncel (1983).

La passió de Dalí per moviments figuratius com el pop art o l’hiperrealisme troben ressò en aquesta exposició en les fotografies amb Andy Warhol o el divertit i desconegut film Fantastic voyage (1966) en què pinta un quadre inspirant-se en la figura de Raquel Welch, que li fa de model.

L’interès per l’estereoscòpia, l’il·lusionisme òptic o l’holograma dels darrers temps de la seva carrera hi són ben representats i també l’influx de Vermeer en obres com el Carro fantasma (1933) de Raphäel, amb la pintura La Vitesse maximale de la Madona de Raphäel (1954) de Velázquez, amb obres com Sense títol. A partir de “La Infanta Margarita d’Àustria” de Velázquez en el pati de l’Escorial (1982) o la pintura dedicada al Bufó Don Sebastián Morra de 1982. No hi falten obres referents a Leonardo. Dalí copia la Batalla d’ Anghiari que va pintar Leonardo entre 1503 i 1506, a partir d’una altra còpia feta per Rubens, ja que l’obra havia desaparegut.

La sorpresa de l’exposició, que ocupa 3.000 metres del Grimaldi Forum, ha estat la recreació escenogràfica de la finestra de la casa de Dalí a Portlligat, amb l’icosaedre que Dalí volia per al seu taller, un espai destinat a ser construït per l’arquitecte Gabriel Alomar al seu retorn a Portlligat el 1948. Un espai clàssic, que parteix de la Divina proporció i dels models que Leonardo dibuixa per a Luca Pacioli. Aquest projecte no realitzat surt publicat a la revista House & Garden (1950).Unes línies de llum recreen aquest icosaedre envoltat d’un empaperat fotogràfic del paisatge que envolta la casa de Dalí a Portlligat i dóna peu a crear diverses finestres que permeten veure altres sales de l’exposició. La finestra com a espai de consideració del paisatge modern, que trobem en Cézanne, Matisse, i també en Dalí: “He treballat –diu– milers d’hores des de la meva finestra de Portlligat per gravar les línies de bellesa d’un paisatge dibuixat per un Leonardo que deuria tenir la mà de Déu”.

Diversos documents visuals enriqueixen l’exposició, com el document del No-Do que mostra el retrobament de Dalí amb el seu pare i germana a Portlligat el 1948 i els nous documentals que s’han executat recentment sobre la Casa de Dalí a Porlligat, la Casa-castell de Gala a Púbol o el mateix Teatre-Museu Dalíde Figueres on s’explica molt bé la instal·lació de la Sala Mae West, una forma de donar a conèixer els espais dalinians en el context de l’exposició.

Mes enllà de la seva contribució a la Història de la pintura, que l’enllaça amb els clàssics des de l’art del segle XX, ens dona una idea de la seva capacitat d’anticipació, de moviments com el pop art i l’hiperrealisme, pintant la primera ampolla de Coca-Cola el 1943 a l’obra Poesia d’Amèrica, o anticipant-se a la Guerra Civil espanyola amb el seu quadre goyesc Construcció tova amb mongetes bullides (1936), conegut com a Premonició de la Guerra Civil. Segur de si mateix, afirmà el 1966 a Carta oberta a Salvador Dalí: “Les meves idees actuals seran clares d’aquí a quaranta anys”. I així ha estat, perquè d’alguna forma, amb la seva capacitat performativa, la banalització kitsch i la realitat “hiper” que va defensar avant la lettre convertint la seva figura en objecte mediàtic ha obert les portes de l’art a la postmodernitat.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )