Altres gèneres

Darrere el teló: Buits de tota mena

L’empremta de la incertesa futura aguaita el sector teatral i desencadena diferents reaccions per part dels experts del sector, que desitgen que les arts escèniques tornin a ser espais d’aplec. 

La sala és plena i el bullici de veus s’esmuny entre les butaques i parets del teatre. Diferents tons canten una cançó de bressol mentre esperen gaudir amb innocència de la comèdia que s’amaga darrere el teló… està a punt de començar. Tots els presents saben que quan les cortines ballin, arrossegant-se lleugerament cap a banda i banda de l’escenari, arribarà el silenci, seguit de l’emoció, els riures llampants i els aplaudiments més o menys forts en funció del criteri propi. Però què passaria si el cànon de veus inicial es fongués? I si les rialles durant la funció es dissipessin? I si els aplaudiments es reduïssin? Malauradament, els teatres d’avui en dia tenen la resposta, a causa de les restriccions que els ha dut la crisi del coronavirus: des de cancel·lacions i ajornaments d’obres a l’inici de la pandèmia, passant per un aforament limitat al postconfinament i el possible tancament temporal de la cultura que flota en l’aire de forma permanent a punt per materialitzar-se en cas d’una nova situació greu de contagis del virus. Així, els teatres han vist com part de la seva ànima se’ls arrencava, quedant amb les sales buides de seients; els espectadors separats i algunes fins i tot amb els focus apagats i les portes immòbils.

Tots els oficis que aglutinen les arts escèniques dins el seu ventall es troben afectats de diferents maneres. Per al director, autor i traductor teatral Sergi Belbel, el problema principal que comporta el coronavirus al teatre és que atempta contra la seva mateixa essència: aplegar persones. “La gràcia dels espectadors que ens diferencia de la resta d’espectacles en viu és que el teatre demana que la gent s’ajunti. No es deixen mai butaques lliures amb els que t’envolten; no busques intimitat; vols seure entre la gent, busques companyia. Les restriccions van en contra del principi bàsic que entén el receptor com una massa”, explica Belbel. Al respecte, l’actriu Rosa Renom, qui ha participat en l’obra del festival GREC 2020 No passa cada dia que algú ens necessiti aquest mes de juliol i ha viscut les seqüeles amb què han topat les sales de teatre, apunta que el seu ofici exigeix el contacte, tant amb el públic com físicament: “Durant l’obra vaig veure la gent molt separada; en el seu moment hauríem dit que no havíem fet ple a la funció. En la nova normalitat els espectadors han de seguir un ordre d’entrada i sortida, que impacta a l’artista perquè suposa que quan finalitza l’espectacle hi ha gent que roman asseguda esperant el seu torn per marxar”.

Escena de l’obra l’Habitació del costat dirigida per Julio Manrique. El director i actor ha vist vist interrompuda l’obra que dirigia pel Teatre Lliure, Les tres germanes. Autor: Felipe Mena.

Quant a les productores, aquestes han hagut de redissenyar totes les temporades que s’havien establert, segons explica David Selvas, director teatral, actor i productor de La Brutal. Selvas ha vist com obres han canviat de rumb que dirigia com La importància de ser Frank d’Oscar Wilde produït pel TNC i La Brutal, va haver de suspendre funcions o T’estimo si he begut, una adaptació de contes de l’Empar Moliner coproduïda per Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal, que s’havia d’estrenar el març al Teatre Poliorama, hi entrarà la tardor de l’any vinent i de moment es farà com a gira, tal com confirma Selvas. Per fortuna, l’obra El màgic d’Oz dirigida per Selvas i coproduïda pel GREC, la companyia Focus i La Brutal es manté en el programa per aquesta tardor. En la mateixa línia, l’actor i director Julio Manrique ha vist interrompuda l’obra que dirigia pel Teatre Lliure, Les tres germanes, que segons afirma, es manté però no se’n coneix la data de represa. 

La importància de ser Frank d’Oscar Wilde produït pel TNC i La Brutal, va haver de suspendre funcions. Autor: Felipe Mena.

També és el cas de la dramaturga, directora artística i escriptora Lali Álvarez, ha vist com la seva obra que també dirigia Life o cómo los árboles nos salvaron la vida també part del festival GREC 2020, ha estat sotmesa a un replantejament. L’obra, pensada inicialment per a ser representada en una sala, va acabar cobrant vida en un jardí botànic. Álvarez explica que la temàtica de l’obra, lligada a la desforestació i al medi ambient, va facilitar traçar una relació amb l’espectador diferent de la que es podria establir en una sala. “Aquesta es va manifestar en una trobada en grups reduïts del públic i els actors en un espai obert”, afegeix la directora escènica. A més, en la creació de Life o cómo los árboles nos salvaron la vida l’autora va partir de la idea de treballar amb una audiència específica i els petits grups que van acudir a l’obra li van resultar d’utilitat per a poder valorar “com els artistes es relacionen amb l’espectador i com aquesta relació altera el producte”. De cara a obres futures, Álvarez admet la duresa per l’escena del moment perquè “no es poden imaginar noves maneres de fer teatre de manera segura perquè estem tancats”. Quelcom que també reclama l’actriu Rosa Renom, que recorda que durant el confinament el mes de març el teatre va passar per la televisió i que aquest no està pensat per la pantalla. Sobre el dia d’avui considera que “ara és complicat retrobar-se amb el teatre perquè aquest és tímid. En un país on fa bon temps, tenim parcs, places i espais exteriors s’hauria de poder apostar pel teatre de carrer, ja que en les sales hi ha nombroses limitacions”.

T’estimo si he begut, s’havia d’estrenar el març al Teatre Poliorama i hi entrarà la tardor de l’any vinent. Autor: David Ruano.

El que és cert és que d’una manera o altra, l’empremta de la incertesa futura aguaita el sector teatral i deixa en l’aire múltiples interpretacions. Per a alguns com David Selvas, aquest període és “un nou moment per reinventar-se i dissenyar nous formats de consum cultural per poder fer coses noves i potents que facin que la ciutadania segueixi consumint cultura”. La dramaturga Lali Álvarez no gosa a fer previsions però desitja a l’escena catalana el que més considera que li manca: “Li desitjo recursos econòmics i un repartiment just d’aquests; un espai d’igualtat d’oportunitats; que es consideri com a escena catalana tota la gent que treballa en les arts en viu; que el teixit s’enforteixi; que trepitgi molt els espais públics; que tingui una consciència de servei públic i molts espectadors aclamant-nos com si fóssim quelcom necessari per a la supervivència de la nostra societat”.

Violeta Julbe

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close