Opinió

Darrere el teló: El teatre és l’element humà

Els seients de pelfa buits; els focus silenciosos, esperant el seu torn per il·luminar una història que no arriba; les cortines immòbils; la sala deserta d’emoció, de les papallones abans d’arrencar i dels eterns aplaudiments que fan vibrar les seves parets en acabar. Una escena semblant a la viscuda amb el primer confinament, que es repeteix a causa del tancament dels teatres arran de la segona onada de coronavirus. Teatres que novament es veuen obligats a cancel·lar espectacles, ajornar funcions i paralitzar l’activitat de tota la gent que s’hi dedica. Durant el primer confinament, iniciat aquest passat mes de març, el teatre es va incorporar a la televisió, a les xarxes socials i als portals web dels diversos teatres barcelonins. També es va donar el cas que moltes obres van quedar suspeses en l’aire o bé es van anul·lar. Així, resulta interessant veure com ha afrontat aquesta segona aturada de l’activitat el sector teatral a través d’alguns exemples.

De la televisió a la ràdio: El teatre salta, canvia de canal i s’adapta a la situació ondulant de maneres inesperades. D’una banda, amplia la seva presència al terreny digital com bé demostren plataformes com el TNC Digital o el Lliure Online. “Des del Lliure vam fer que l’activitat continués en l’àmbit intern, és a dir, els assajos de les produccions es mantenen i a més engeguem aquesta plataforma digital que compta amb tres branques diferents, dedicades als enregistraments de les produccions pròpies que es podien veure abans del segon tancament, com és El quadern daurat o Bonus Track; a una línia de clàssics per infants, que són adaptacions amb il·lustracions gràfiques i, en tercer lloc, al teatre radiofònic”, explica Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure. Una idea que sorgeix i es desenvolupa arran del primer tancament per la pandèmia i deu el seu èxit inicial a l’obra de Pau Vinyals, El gegant del pi. Fruit de la gran acollida que rep s’estableix el format de teatre radiofònic “amb una sonoritat 360”, remarca Martel. Una diversitat de continguts que ha arribat a aplegar més de 800 usuaris en tan sols tres setmanes, però que, segons el director, no són substitutius dels continguts presencials.

El context d’incertesa i inseguretat per un possible tercer tancament preocupa als treballadors del sector.

En la mateixa línia, l’actor i director gironí Martí Peraferrer també aconsegueix fer-se amb les mirades famèliques de cultura dels espectadors de teatre. Com? Representant l’obra La vida secreta de Tennessee Williams al menjador de casa seva. “En el moment en què tanquen els teatres per segon cop hi ha un enfadament col·lectiu, ja que ens havien fet creure que la cultura seria tractada com un bé essencial i això no passaria. Per tant, a banda d’assistir a manifestacions o reivindicar-me per altres vies, m’adono que hem de ser nosaltres que prenem la iniciativa de manera individual. Així neix la idea de fer teatre sense un teatre, posat que el teatre som les persones, no l’edifici i pot passar a qualsevol lloc”, explica Peraferrer. Una experiència intensa, íntima i autèntica tant per l’actor, que acull l’espectador a casa seva, com per l’audiència, conformada per cinc persones que es coneixen entre elles.

Quant a La vida secreta de Tennessee Williams és una peça que sintonitza amb el present. Tal com comenta l’actor gironí, el text tracta la decadència del reconegut escriptor americà que, en experimentar amb les seves obres, es topa amb la incomprensió dels productors i espectadors, que no entenen la seva evolució. “Quelcom que s’emmiralla amb la sensació general que la cultura es va apagant en aquest temps”, apunta Peraferrer, que ha adaptat el que era una gran producció que havia fet gira per Espanya i Amèrica del Sud a una versió de butxaca que brilla entre les làmpades de casa seva. En paraules de Peraferrer, deixa de banda allò material per centrar-se en el text i en la seva essència, alhora que crea un clima proper i profund amb el públic. “Viure una obra com aquesta amb l’actor a tres metres, sentint-lo respirar, fa que la gent la percebi de manera personal i única”, comenta l’actor gironí, qui es planteja no deixar de banda aquest teatre més artesà. “De la dificultat se n’ha de crear oportunitats i gràcies a la pandèmia he descobert el que suposa viure el moment màgic del teatre, tal com va néixer, en una sala on s’explicaven històries a la llum de la lluna… encara que en el meu cas és a la llum de la bombeta”, comenta somrient Peraferrer.

Les tres germanes, una gran producció amb un equip potent al darrere s’estrena aquest mes de desembre.

Amb el confinament del mes de març una de les moltes obres que va veure interrompuda la seva preparació desconeixent-ne la data de represa va ser Les tres germanes, dirigida per Julio Manrique. Ara, Manrique explica que van poder tornar a assajar a mitjans del mes d’octubre i que l’estrena està prevista pel 10 de desembre. “Les tres germanes és una producció grossa, que compta amb deu actors i un equip artístic molt potent. És un projecte arriscat, ambiciós i ens encantaria omplir el teatre”.

Tot i que ara com ara els teatres tornen a estar oberts amb un 50% de l’aforament i un màxim de 500 persones, la incertesa i inseguretat d’un hipotètic futur tercer tancament preocupa als treballadors del sector. De moment, però, s’ha comprovat que quelcom que es manté és la fidelitat del públic barceloní i les ganes de fer, veure i viure el teatre.

Violeta Julbe
Violeta Julbe: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close