Arts escèniques

Darrere el teló: Un repte pels participants del teatre

No és cap novetat que el compàs de l’actualitat ve marcat pel ritme del coronavirus. Des del confinament del mes de març la pandèmia de la covid-19 ha deixat un rastre d’incertesa que arrossega gran part de la població. Dins el sector teatral, els escenaris s’han trobat buits d’històries i les butaques sense el caliu dels espectadors. Assajos de peces que han canviat el seu funcionament o que s’han aturat; obres que no trepitjaran teatres on comptaven deixar empremta i d’altres que ho faran menys temps del previst. En un context com aquest, els que s’hi dediquen reivindiquen el teatre no només com un bé social bàsic que no pot ser privat a la ciutadania sinó també com una eina de millora psicològica molt necessària en temps difícils. Veus com la de Joel Joan, Julio Manrique i Martí Peraferrer prenen part en aquest article, que vol donar ressò a les preocupacions i inquietuds dels actors i directors teatrals.

“La desolació que es pot instal·lar a les platees amb els seients buits la compensen les ganes del públic de celebrar el pur fet que es faci teatre”.

El tancament dels teatres per segona vegada a finals d’aquest mes d’octubre deriva en un malestar general tant dels treballadors com el mateix públic, que empatitza amb el sector de la cultura. L’actor i director teatral Joel Joan explica que el mes de setembre torna al teatre després d’estar set mesos sense feina. “Se’ns va dir que la cultura era un bé essencial. Van establir el toc de queda, deixant més marge per aquells que sortíem del teatre; quelcom que ens va donar una sensació d’assegurament, però això va durar relativament poc”, apunta Joan. En aquest punt, s’havia demostrat que el teatre no és un focus de risc de contagi del virus, ja que s’hi mantenen distàncies, es regula l’ocupació, ningú es treu la màscara, no hi ha interacció social, hi ha desinfeccions regulars… Tot i això, Joel Joan i la resta de treballadors es topen amb què el 29 d’octubre tanquen de nou els teatres. “Estava previst representar Escape Room al Teatre Condal fins el 15 de novembre i la temporada es va acabar de cop i volta, sense avís previ”, comenta l’actor i director. “Adonar-te que no tens feina, que no la pots fer des de casa, que el teletreball no té sentit, que el teatre és una ajuda emotiva i psicològica per l’audiència perquè l’esbargeix de tot el soroll exterior i queda parat resulta angoixant”, afegeix Joan. La funció del Condal s’havia d’enllaçar directament amb el Teatre Goya, on la comèdia Escape Room s’ha acabat estrenant el 24 de novembre, un dia després que es doni llum verda a la reobertura cultural. “D’un dia per l’altre vam posar la maquinària en marxa per poder estrenar el dia 24, sense tenir marge per fer-ne publicitat, encara que el nombre d’aquell dia no era important; pels actors era molt sa tornar a la feina”, comenta.

Una nit mooolt complicada és una comèdia que amb la seva originalitat i frescor fa que el riure de l’espectador sigui inevitable, quelcom essencial a dia d’avui.

Un altre cas és el de l’obra hilarant Una nit mooolt complicada de Pepe Vaquero, dirigida per Martí Peraferrer, que va veure estroncada la seva estrena a la capital catalana a causa del segon tancament dels teatres. “Les cinc setmanes que hi havia previstes al Teatre Gaudí  han quedat reduïdes a tres perquè tothom ha hagut de renunciar a alguna cosa per donar pas a les altres companyies que es troben en posició de sortida”, explica el director gironí Martí Peraferrer. A més, assenyala que part de la importància de l’obra és que prové d’una companyia teatral de comarca. “La idea és poder portar teatre professional gironí a la cartellera barcelonina, ja que penso que no hi accedeixen les companyies de comarques com Vic, Reus, Terrassa o Figueres i normalitzar allò que queda fora de la influència de Barcelona”, apunta Peraferrer. A banda d’aquest fet, Una nit mooolt complicada és una comèdia fresca, original, cafre i políticament incorrecta, que fa que el riure de l’espectador sigui completament inevitable, quelcom essencial a dia d’avui.

Els que s’hi dediquen reivindiquen el teatre no només com un bé social bàsic que no pot ser privat a la ciutadania sinó també com una eina de millora psicològica necessària en temps difícils.

Altrament, Julio Manrique torna al Teatre Lliure després de l’exitosa obra de Henrik Ibsen L’ànec salvatge l’any 2017. Aquest cop presenta el clàssic Les tres germanes, d’Anton Txékhov. Per fortuna, Manrique i el seu equip no han tingut massa complicacions a l’hora de preparar l’obra: “Hem tingut molta sort perquè el virus no ens ha atacat directament ni ens ha impedit assajar. Hem treballat de la manera més segura possible i actors com la Carme Fortuny, han assajat amb mascareta, guants i no han estat convocats si no era estrictament necessari. Enmig d’una crisi tan profunda en el sector ens hem sentit agraïts de poder estar junts creant alguna cosa, ja que molts altres s’han vist obligats a cancel·lar funcions i hi ha peces que no han vist la llum”, expressa el director. Considera, però, que “la desolació que es pot instal·lar a les platees amb els seients buits la compensen les ganes del públic de celebrar el pur fet que es faci teatre”. Un punt amb què concorda Joel Joan, qui observa que la pandèmia ha creat més públic que mai: “Hi ha hagut una onada de solidaritat enorme. Quan es va obrir el teló el dia 24 de novembre i vam sortir la Paula Vives i jo a escena per a començar, el públic va començar a aplaudir i a ovacionar que es tornava a fer teatre durant deu minuts… Va ser un moment molt emotiu, una explosió catàrtica de joia; l’experiència més bèstia que he viscut mai”. La comèdia que dirigeix i on també actua Joan compta amb gran part de les entrades exhaurides i agraeix la fidelitat i les ganes de l’audiència de voler viure el teatre: “Els aplaudiments eren la celebració de la reobertura de les portes dels riures, el plor, l’emoció; del reflex de nosaltres mateixos dalt d’un escenari, de la cultura i del que ens fa humans”.

Violeta Julbe
Violeta Julbe: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close