Arts escèniques

Darrere el teló: Una nòria d’etiquetes

El pas del temps ha portat canvis claus que separen el passat i el present de l’escena catalana. Quan el present és ple d’incertesa líquida resulta interessant donar una ullada al passat; observar quins canvis fonamentals s’han donat dins l’escena teatral catalana, comparant com era trenta anys enrere amb com és el dia d’avui. Un exercici que amenitzen les veus expertes del sector com l’autor, director i traductor teatral Sergi Belbel; l’actriu Rosa Renom; la directora artística Lali Álvarez; l’actor i director Julio Manrique i el director, actor i productor de la companyia La Brutal, David Selvas. Tots ells, posen el focus sobre diferents aspectes, sorpresos per com han mudat la pell o l’etiquetatge.

Actors assajant l’obra de teatre T’estimo si he begut abans del confinament pel coronavirus. Autor: David Ruano.

El canvi clau que divideix l’escena teatral del passat amb la del present per a l’autor i director Sergi Belbel és l’autoria. “Quan vaig iniciar-me en el món teatral, l’etiqueta teatre català definia el tipus de teatralitat de les companyies, com ara La Fura dels Baus, Joglars o Comediants, que n’ostentaven la marca i es trobaven en procés d’expansió”, relata. Companyies caracteritzades per un fort lligam entre l’ampli nombre dels seus membres, una imatge que el productor de La Brutal, David Selvas, troba a faltar. “Abans era fàcil veure companyies grans i la majoria de produccions que hi ha avui les formen pocs membres. Això és important perquè la producció afecta els continguts, a la tipologia d’històries que es relaten i als referents que s’acaben creant”. L’agrupació dilatada i diversa de participants en les companyies també és enyorada per l’actor i director Julio Manrique, que comenta que tot i pertànyer a generacions diferents anaven tots a l’una. Belbel concorda amb Manrique i apunta que el panorama de les companyies teatrals tenia un nivell elevat, generant contrast amb els autors que tractaven de fer-se un lloc a l’escena individualment. Un fet que l’autor i director ha viscut en primera persona: “Quan vaig començar a ser autor de teatre, a principis dels anys noranta, estava mal vist perquè suposava dedicar-se a una professió de la qual se n’havia pronosticat la mort”. De fet, l’autor Benet i Jornet havia arribat a confessar el seu pressentiment que els autors desapareixerien i l’escena seria totalment col·lectiva i encapçalada per les companyies. Una sensació que no s’ha complert, ja que actualment hi ha fins a 355 autors de teatre catalans. Quelcom que Belbel subratlla com el “canvi més espectacular que ha tingut lloc en l’escena teatral catalana en els últims trenta anys”, tenint en compte que amb el temps també “ha augmentat la qualitat de tots els membres de la teatralitat, s’han ampliat notablement les infraestructures i s’ha diversificat el sector”, remarca l’autor.

Escena de l’obra L’Habitació del Costat de Sarah Ruhl dirigida per Julio Manrique. Autor: Felipe Mena.

Per a la majoria de professionals de la teatralitat, el temps ha fet girar la nòria però de manera inversa, ja que s’han creat nous espais i nombroses infraestructures però les oportunitats de desenvolupar qualsevol ofici del sector s’han reduït considerablement. “Als anys noranta les companyies generaven gran públic i, tot i que qualitativament el nivell era més baix que l’actual, hi havia nombroses possibilitats de fer teatre”, explica Sergi Belbel. “Avui tot i tenir el teatre alternatiu, privat i públic, els joves creixen veient un teatre virtuós i existeix una alta competència, que desencadena la caiguda d’oportunitats per a molts”. El missatge del director i autor català concorda amb la visió que en té Julio Manrique. L’actor assenyala que la seva generació -que surt de l’Institut del Teatre- i les que la segueixen aspiren a guanyar-se la vida amb el seu ofici. Una mentalitat que canvia amb la crisi de l’any 2008, que afebleix el sistema i complica la situació a les generacions posteriors. “Avui ha crescut el nombre de gent que intenta trobar el seu lloc en aquesta escena debilitada amb el pas del temps. Això ha detonat tensió i friccions generacionals perquè l’espai compendiós no es correspon amb l’elevada demanda de gent que es vol dedicar al sector”. Sergi Belbel exemplifica aquesta imatge anotant que, en la seva època com a director del Teatre Nacional de Catalunya, quan es troba enmig de la crisi econòmica del 2008, sent que el teatre “era una casa amb les possibilitats de generar mil habitacions però amb el límit que només se’n podien ocupar setanta”. Manrique també apunta que aquesta problemàtica present deriva de la manca de model dins la branca de les arts escèniques: “Ara mateix cal aclarir quina mena de model es vol tenir en l’escena teatral perquè en funció de les apostes les accions que en deriven són diverses. Per exemple, si apostem com fa el model anglosaxó, per una indústria privada forta, s’hauria de buscar mecenatge i patrocinar el teatre. Una alternativa és buscar referents en models del nord d’Europa que es basen en un suport públic seriós i potent, que reclama la cultura com a necessària i important”.

En relació amb la diversificació, la directora artística Lali Álvarez, considera que al present s’ha caigut en l’error de deixar fora de l’etiqueta teatre català el teatre de carrer, fent que part de l’escena romangui amagada, preparada per ser descoberta per la massa. Així, Álvarez troba una falta d’inclusivitat: “Avui en dia només es té en compte el que té lloc als grans teatres i cal recordar les sales petites i la gent que actua en espais menys convencionals”. El Cafè Teatre Llantiol del barri del Raval o el teatre Almazen al carrer Guifré, són espais recòndits articulats i moguts pel teatre.

David Selvas troba a faltar les companyies teatrals nombroses. Foto: David Ruano.

És evident que el teatre s’ha deslliurat de la seva pell antiga i ha sucumbit al ritme frenètic en què ha caigut la societat en general, amb l’aparició de les xarxes socials i l’acceleració de tota mena de produccions. Això és el que més impacta a l’actriu Rosa Renom, que ha vist un canvi en la durada de la preparació, del treball i dels espectacles: “Actualment el teatre és més fugaç, hi ha menys profunditat i les experiències són més a flor de pell, que es correspon amb com ha canviat el funcionament del món. En el teatre he vist clarament com abans les obres s’assajaven durant hores i estaven en cartellera tot un any, mentre que ara la pràctica és més concisa i l’obra es fa tres setmanes i mitja anant bé”. 

Així doncs, directors, directores, actors, actrius, productors i el personal que conforma l’escena teatral catalana observen que les diferències essencials entre l’abans i l’ara tenen a veure amb  l’autoria de les obres, l’espai, les oportunitats disponibles, la participació col·lectiva, la inclusió de la diversitat i la manca de fondària en les arts escèniques.

Violeta Julbe

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close