Arts escèniques

De pares i fills

‘Instruccions per enterrar un pare’, ‘Ramon’ i ‘Todas las flores’ coincideixen a la cartellera de Barcelona per presentar-nos famílies poc comunes (però força habituals) i situacions extremes davant de la mort.

Instruccions per enterrar un pare
Sala Flyhard
De Carmen Marfà i Yago Alonso
Amb: Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa.
Fins al 12 d’octubre

Sara Diego i Roger Buch a 'Instruccions per enterrar un pare'. Foto: Roser Blanch
Sara Diego i Roger Buch a ‘Instruccions per enterrar un pare’. Foto: Roser Blanch

Hi un moment a ‘Instruccions per enterrar un pare’ que veiem que la cosa va de debò. Vull dir que fins que la iaia (Teresa Vallicrosa) li etziba una galtada al seu fill (Eduard Buch) podríem pensar que estem davant d’una comèdia de situació sense suc ni bruc, la típica obra que se’n riu de la mort, però que no arriba enlloc. Però tenim la bufetada, quan en Toni li confessa a la seva mare que no té un euro i que els quatre llistons que hi ha al menjador seran el taüt del seu pare. Aleshores, la iaia, ofesa, reacciona. I nosaltres també. Perquè ens adonem que estem davant d’una peça que toca molt més el moll de l’ós del que pensàvem, sobretot en els temps que corren: quanta gent ha pensat que 8.000 euros són una barbaritat per enterrar un familiar? Quin és el negoci de la mort? Qui se’n beneficia, de tot això?

Carmen Marfà i Yago Alonso van debutar amb la reeixida ‘Ovelles’, una peça que parlava d’una herència. I ara van a l’estadi anterior, a quan mor el iaio i el seu fill comprova que ni pot aconseguir 8.000 euros per donar-li un enterrament com cal. La neta (Sara Diego) s’ho mira estupefacta, incrèdula, avesada a un pare que fa anys que viu al pou i que, realment, no coneix. Ella esdevindrà el centre d’atenció ocult de la funció, ja que serà la que descobrirà coses que no sabia, a qui li canviarà la mirada.

Buch és un actor que cada cop ens convenç més. Clava el pare de família que fa mans i mànigues per tirar endavant, peti qui peti. I Vallicrosa demostra que tant pot fer de mare fanàtica a ‘Els nens desagraïts’ com de iaia capriciosa a ‘Instruccions per enterrar un pare’. Quina actriu tan bona! Sara Diego, al seu torn, és un nom a seguir.

Ramon
Teatre Eòlia
De Mar Monegal
Amb: Francesc Ferrer
Fins al 4 d’octubre

Francesc Ferrar interpreta el monòleg ‘Ramon’.

L’obra de Mar Monegal va alçar-se fa uns mesos amb el premi de la crítica al millor text de 2019 i és de justícia que, després del seu pas per la Sala Atrium, ‘Ramon’ tingui més vida. Perquè aquesta obra és tan petita com extraordinària, gràcies, especialment, al treball que fa Francesc Ferrer donant vida a aquest home a punt de bufar 40 espelmes que vol seguir fent el mateix que quan en tenia 20, aquest noi gran que no vol ser pare i que torna a casa perquè la dona l’ha abandonat. Un personatge que sembla el nen mimat de la mama, el germà petit que no ha hagut de donar un pal a l’aigua, però que, al final, es converteix en el principal pilar de la seva família.

Monegal parla de com ens fem grans, de tot el que deixem enrere, de la desconnexió amb el que érem. Parla de somnis frustrats, sí, però també de la necessitat de mirar els nostres majors amb uns altres ulls i ens diu que no només els necessitem nosaltres perquè ens vagin a recollir els nens a l’escola, sinó que ells precisen de la nostra atenció. No se la perdin.

Todas las flores
Sala Beckett
De Bàrbara Mestanza
Amb: Laia Alberch/Clàudia Melo, Maria Hernández, Georgina Latre, Júlia Molins, Sandra Pujol i Carla Tovias
Fins al 4 d’octubre

Bàrbara Mestanza torna a la Beckett amb ‘Todas las floras’. Foto: Lukas Romero González

Li faríem un flac favor a Bàrbara Mestanza si comencéssim a anomenar tot el que no funciona d’aquesta obra. Perquè estem parlant d’una dramaturga, actriu i directora de gran talent, cosa que ha demostrat de sobres a obres com ‘La mujer más fea del mundo’, una peça que ens va meravellar fa un parell d’anys a la Sala Atrium. ‘Todas las flores’ és dura, pretén ser dura, ja que ens presenta una mena de convent laic a on van a parir les dones que no tenen un llit on donar a llum. Mestanza prem l’accelerador a fons durant gairebé dues hores de funció, però es passa de frenada quan topa amb la teatralitat i els pocs ancoratges que ofereix a l’espectador, que navega en un mar de sang, esquitxos pop i sentències que són més autoajuda que pensament contemporani.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close