Secció: Opinió

De què tenim por?

La realitat política i social catalana bull. Fa anys que els ‘problemes’ ens assetgen, que la realitat ens supera: feminisme, sobiranisme, independentisme, unionisme, moviment LGBTI, #MeToo, bullying, mobbing immobiliari… Però el teatre convencional sembla lluny de tot això, sobretot de l’actualitat política, amb molt poques estrenes, sovint anecdòtiques, que ens expliquin, que intentin fer un retrat del moment, així com feia el teatre d’altre temps.

Shakespeare va escriure ‘Macbeth’ a primers del segle XVII, tot coincidint amb la mort d’Elisabet I i la coronació de Jaume I d’Anglaterra i VI d’Escòcia, amb un doble objectiu: recordar els escocesos l’ajuda que els havien donat per lliurar-se del tirà Macbeth i afalagar el nou monarca. Una obra mestra escrita per a la seva època. Els ‘Tartuf’ o ‘El misantrop’ de Molière també són filles del seu temps, així com el ‘Brand’ d’Ibsen o ‘Terra baixa’ de Guimerà, per citar uns quants exemples més. Peces escrites per valorar la seva època. Avui dia, s’estrenen obres així?

Hi ha molt poca crítica social i política, en el nostre teatre. És possible, per citar una gran estrena recent, un ‘Tierras del sud’, una peça de Azkona&Toloza sobre l’explotació de Benetton de la Patagònia argentina, que parli d’Inditex? O no hi ha fets a explorar entre nosaltres? O no hi ha cap Roy Cohn (‘Àngels a Amèrica’) a casa nostra? Cas Pujol, Cas Millet, Filesa, ITV, el judici del procés, fons voltor al Raval… Fa uns anys, es va anunciar una obra de Jordi Casanovas sobre Jordi Pujol, que s’havia d’estrenar pels volts de Sant Jordi de 2017 a Viladecans i després havia de fer temporada al Tivoli de Barcelona. I allà es va quedar, en una foto de David Bagés disfressat com a molt honorable. I l’obra en un calaix esperant la seva oportunitat de saltar a un altre format. Venint d’un dramaturg que va excel·lir amb ‘Ruz-Bárcenas’, una obra sobre la declaració de l’extresorer del PP davant del jutge, no esperàvem mitges tintes.

A Barcelona, quilòmetre zero del teatre del país, mirem a una altra banda. Es tracten els temes, sí, però de manera molt lateral, com per no molestar

Casanovas ha estrenat aquesta primavera a València ‘Valenciana’, en la qual repassa els anys 90 al País Valencià a partir de les noies d’Alcàsser, la Ruta del Bakalao i l’inici de l’hegemonia del PP. Un muntatge excel·lent que, almenys en la part política, no ha estat censurat i ens és fàcil identificar els personatges, des de la directora de ‘Las Provincias’ Maria Consuelo Reyna fins al president Eduardo Zaplana. Surten despullats, estereotipats, salvatges.

A Mallorca, Toni Gomila s’ha aplicat a fons amb el tema turístic a ‘Rostoll cremat’, estrenada al Principal de Palma la tardor passada. Fa una crítica mordaç a com ha assumit l’illa la invasió de guiris i es pregunta per què ens molesten ara si abans no ho feien. Diu que ens hem tornat uns fatxes. Poca broma.

A Barcelona, quilòmetre zero del teatre del país, mirem a una altra banda. Es tracten els temes, sí, però de manera molt lateral, com per no molestar. ‘Temps salvatge’, de Josep Maria Miró, deu ser la peça que ha parlat de nosaltres de manera més frontal, tot i que es referia tant a Catalunya com a Alemanya. Per això, espero amb ànsia el ‘Justícia’ de Guillem Clua que aixecarà el teló al TNC el febrer de 2020. O l”Europa Bull’, de Jordi Oriol, que arribarà al mateix teatre el novembre que ve. El Lliure, sí, ha presentat una mitja temporada molt trencadora, però no hi ha res únic. I amb això vull dir que qualsevol obra que hi veurem podria representar-se en un teatre francès i res no passaria.

Els més valents són els que es dediquen al teatre performàtic. No s’ha estrenat cap obra millor sobre el masclisme institucional com ‘Rebota rebota y en tu cara explota’, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida

Segurament, els més valents són els que es dediquen al teatre performàtic. No s’ha estrenat cap obra millor sobre el masclisme institucional com ‘Rebota rebota y en tu cara explota’, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida. O sobre la tanca de Melilla que el ‘Birdie’ d’Agrupación Señor Serrano. O sobre el control policial i el jihadisme que el ‘Se registran conversaciones de interés’ de Roger Bernat. El discurs més llarg sobre la situació política catalana l’hem hagut de sentir, aquesta setmana, des de la boca del drag queen nord-americà Taylor Mac. Fa riure, no? Per més inri, d’aquí a uns dies veurem al Grec un espectacle sobre els últims grans moviments socials, ‘Intersections‘, que parla de la revolució verda (Teheran, 2009); la revolució tunisiana (Tunis, 2011); el moviment dels Indignats (Barcelona, 2011); la primavera de l’Arç (Mont-real, 2012) i el moviment del Gira-sol (Taipei, 2014). De l’1 d’octubre? No.

Tots tenim massa por. Por a que el públic no vingui. Por a que no ens estrenin. Por a aixecar polseguera, a la polèmica. Però no ens adonem que un teatre pla, innocu, que ni fa mal ni fa bé, per molt ben fet que estigui, és, com diria Peter Brook, “teatre mort”. Mer entreteniment. I quan els autors demanen pas, reclamen espais als teatres públics, s’haurien de preguntar què poden oferir a la seva societat. El teatre, almenys històricament, aspira a ser alguna cosa més que una bona estona.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )