Arts escèniques

Debut brillant i compromès

L’arribada d’una nova companyia al nostre ecosistema sempre és una bona notícia, si ho fan un grup de dones que entenen el teatre com una eina per sensibilitzar sobre la complexitat i diversitat del món que vivim, investigant nous llenguatges escènics i decidides a fer reflexionar el públic més enllà de la funció, la felicitació és doble. La companyia La Viciosa neix d’aquestes inquietuds i amb una idea clara de fons, abordar l’escena des d’una perspectiva de gènere sense haver de cenyir-se a temes estrictament de dones.

Títol: Alhayat o la suma dels dies
Companyia La Viciosa
Idea Original: Laia Foguet
Direcció: Aura Foguet
Dramatúrgia: Laia Foguet i Aura Foguet
Repartiment: Georgina Latre, Manar Taljo i Moha Amazian
El Maldà fins al 9 de febrer

Alhayat o la suma dels dies és el seu primer espectacle, acabat d’estrenar a El Maldà. Alhayat significa “vida” en àrab, l’arrel d’on brota una obra de teatre clarament polític que beu de l’experiència personal de l’equip artístic i el treball de camp a base d’entrevistes però que s’allunya, per sort, de la tendència egocèntrica de l’autoficció.

L’espectacle té com a tema la crisi dels refugiats des d’un punt de vista inusual, perquè narra la història de tres joves a la vintena en plena estada en un camp de Grècia, Lagadikia. Ficció que connecta amb un públic saturat per la informació i el soroll per entendre un esdeveniment històric fonamental de la nostra contemporaneïtat a través de la mirada d’artistes joves.

Una voluntària, Júlia (Georgina Latre) i dos germans Hadi (Moha Amazian) i Samura (Manar Taljo) són els protagonistes d’un text de petites escenes de vida en un llimb on la inactivitat i la incertesa marquen la quotidianitat. El punt de partida és l’arribada de Júlia al camp, la seva adaptació a les normes i com s’estableix una relació d’amistat amb Hadi. La ingenuïtat inicial es transforma en desafiament i acció per millorar el dia a dia construint una biblioteca, reivindicant així la idea de la cultura com a eina emancipadora de l’individu. El recel inicial de Hadi i Samura, que veuen arribar i marxar voluntaris i la pèrdua que això comporta, evoluciona cap a la complicitat i la il•lusió d’implicar-se en el projecte.

Georgina Latre, Moha Amazian i Manar Taljo, protagonistes de l'obra
Georgina Latre, Moha Amazian i Manar Taljo, protagonistes de l’obra

Alhayat proporciona a l’espectador una quantitat d’informació desconeguda sobre com es viu realment en un camp de refugiats: des de la jerarquia de classe entre ONG’s; la divisió dels seus habitants per origen; la situació de confinament gairebé total de les dones, especialment les més joves; els conflictes interns i la burocràcia a la qual s’està sotmès, per exemple per aconseguir una entrevista per tramitar l’asil per a la qual l’espera pot arribar a un any. Alhora ofereix el testimoni i les reflexions d’una jove i la seva motivació per fer-se voluntària i, el més important, dona veu a un parell de joves refugiats sirians per explicar què significa per a ells “ser il•legal”, viure anys en una tenda o que “casa teva és on et renyen per arribar tard a sopar”.

La direcció escènica d’Aura Foguet acompanya de manera brillant i sense estridència una tragèdia que ens arriba pel detall i sense cap tipus de melodrama, tant a través del text com del moviment que ha plantejat Yucef Zraiby. L’escenografia juga amb les ombres i té un element singular que la presideix, el comptador que avança implacable des de l’inici de l’espectacle, xifres que poden representar el transcurs dels dies, les persones que s’ofeguen al Mediterrani o les que estan fugint de casa. Múltiples interpretacions que, per sobre de tot, són una crítica a la reducció de la vida a un número.

Alhayat té una altra particularitat destacable com a espectacle, el llenguatge. Barreja de català, anglès bàsic i àrab i l’encert de no posar cap subtítol, perquè aquí del que es tracta és de posar de manifest que d’entrada el desconeixement de l’idioma és una barrera, tant per als refugiats com per als voluntaris, però per sobre de tot hi ha el llenguatge universal de ser persona, que no impedeix la comunicació, al contrari, en potencia l’empatia i és motor per a l’amistat.

Aquesta comunicació a mitges, fallida, és metàfora, també, del funcionament dins dels mateixos camps i del fracàs d’Europa davant la situació. Un fracàs que es mastega al final de l’obra amb la destrucció provocada pel neofeixisme, un cicle que sembla perpetu perquè retorna a tot el que significa el temps suspès de la vida en un camp i les conseqüències per a milers de víctimes, d’ara i també de fa vuitanta anys. Impossible no evocar Rastres d’Argelers, l’espectacle sobre l’exili republicà de 1939 quan els refugiats érem nosaltres i que també va programar El Maldà.

Teresa Ferré
Seguiu-la a:
Teresa Ferré: darrers articles (Veure-ho tot )

    Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

    The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

    Close