Dansa

Deltebre dansa, l’arrel del moviment

Un dia a l’any centenars de ballarins professionals d’arreu del món estan pendents d’una notificació per correu electrònic. Hauran estat els escollits? Només dos-cents podran assistir als tallers que durant quinze dies formen part del festival Deltebre Dansa.

Resolta l’acceptació, comença la comunicació directa amb el director del festival, Roberto Olivan, que fa una vídeo conferència individual. Que el màxim responsable d’un certamen internacional entrevisti personalment als participants dels tallers ja és un indicatiu de la idiosincràsia de Deltebre Dansa. “El tracte personal l’he après a Terres de l’Ebre, és el que m’agrada sentir quan vas a casa d’algú i t’acullen o a una festa popular en tauletes fora. La gent d’aquí som generosos i no ho hem de perdre”.

Nascut a Tortosa el 1972, el ballarí i coreògraf va marxar a estudiar a Barcelona com molts joves de les Terres de l’Ebre. Posteriorment, ha desenvolupat la seva carrera internacionalment -sobretot a Brussel·les-, tant com a intèrpret com fent de docent als cinc continents, fins convertir-se en ebrenc universal. A partir del 2003 va sentir la necessitat de compartir tot el que vivia arreu del món a la seva terra natal i, després d’actuar a l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa amb De farra, va organitzar durant cinc dies uns tallers amb vint persones. “Va ser preciós, l’any següent érem 50, l’altre 100”.

Aixecar un festival entre arrossars  

La llavor es va plantar a Tortosa, però va ser la valentia de Deltebre que es va atrevir a aixecar un festival de dansa contemporània en un poble de 11.505 habitants sense teatre ni infraestructures, en unes comarques sense tradició en arts escèniques, a la perifèria i en un paisatge dominat per l’arrossar. Només la combinació entre la perseverança d’Olivan i el caràcter indomable deltebrenc podien aconseguir que, ara, Deltebre Dansa celebri els quinze anys com a referent indiscutible a diferents nivells.

Des d’un punt de vista de la direcció artística, la gràcia que el ballarí conegui la gent, tant del poble com als professionals internacionals, fa que programi arriscant i sense complexos: “Barrejo companyies consagrades i noves tendències. D’entrada era allò de no s’entén res, per què ho feu. Però em vaig proposar canviar-ho sense imposar”. Tal i com ho explica sembla fàcil: la gent local mira des de lluny els artistes, els admira com es mouen, és el primer pas. Amb els cursos d’iniciació per a totes les edats (el més popular sens dubte el de Boollywood) ja ho viuen en pròpia pell, proven, es coneixen el cos i se n’adonen que no és tan fàcil. Tercer pas, anar als espectacles, empatitzar i també actuar, perquè hi ha gent del teixit associatiu que puja a escena amb la creació que fa el festival i viuen a primera línia què significa ser professional. “És un camí que s’ha de fer de forma molt cuidada, progressiva i sense excloure a ningú. Així hem arribat a lo que tenim ara, volia que la gent perdés la temor”.

Foto: David Zambrano
Taller de David Zambrano. Foto Albert Vidal / Vèrtex Comunicació

El gruix d’espectadors és local i de la zona, per a la majoria és l’única ocasió de veure dansa i noves tendències en circ i moviment i ho fa simplement perquè es deixa sorprendre, sense ni mirar el programa, de manera natural i oposada a la moda de l’estratègica creació de públics. En les darreres edicions s’ha notat un increment de públic foraster però la distància mental, per exemple des de Barcelona, encara pesa massa.

Una altra de les claus del certamen és que Olivan coneix tots els professors, enguany n’hi participen 27, perquè ha crescut professionalment amb ells i “són els millors. Estan en actiu, treballen a les millors companyies i creant noves propostes. Són l’atractiu per als participants professionals. Tenim professorat en llista d’espera”. I és que Deltebre Dansa s’entén com una catapulta. “Estem al cul del món relativament, en certes coses sí, sobretot a nivell de país. Però en arts escèniques els que hi venen s’emporten un prestigi que després els programen i conviden a altres llocs”. Noms consagrats com Akram Khan, que va fer un taller fa un parell d’edicions, o Maria Kolegova de la companyia Ultima Vez oferint enguany classes del seu repertori; darreres tendències més enllà de la dansa al curs d’Alexander Vantournhout i Bauke Lievens on les mans i els peus com a base són protagonistes, o la repetidora Laly Aiguadé, que ha proposat treballar com utilitzar el terra mentre l’intèrpret està en moviment.

Ballar fins a la mort

L’incombustible i mestre de mestres és David Zambrano que ja fa nou anys que no falla a la cita. Als seixanta anys afirma “sóc un dels més vells dins el circuit ja que la tradició de la dansa diu que és per joves. No ho comparteixo, per això m’agrada tornar i mostrar al jovent que és fantàstic ballar fins que un es mori”. El veneçolà va venir convidat per Olivan, de qui fou mestre a Brussel·les. “Sempre m’havia agradat el seu treball artístic i en arribar em vaig adonar que el lloc és fantàstic per la natura, enmig del no res. De cop es crea la màgia d’abans, quan la carpa de circ apareixia al poble d’un dia a l’altre i tothom en gaudia”.

Foto: David Zambrano
Taller de David Zambrano. Foto Albert Vidal / Vèrtex Comunicació

Sembla que mestre i alumne comparteixen certa manera de fer, ja que Zambrano va crear un festival a Veneçuela a finals dels 80 on ensenyar tot el que havia après als Estats Units. Des de fa anys viu a Brussel·les i acaba d’inaugurar el centre artístic Tic tac, espai evidentment de dansa però també dedicat a les arts visuals i la improvisació. A més, malgrat l’intent de no agafar l’avió pràcticament cada setmana, viatja pel món ensenyant el mètode que l’hi ha valgut el reconeixement arreu.

Quaranta alumnes s’apleguen al taller de “flying flow”. Com ens ho explicaria a la gent que no ballem? “És la nostra interrelació amb la terra i la seva gent, incloent-nos a nosaltres. La pràctica, a través de frases que ens ajuden a entendre-ho més profundament, es basa en com entrem i sortim de la terra d’una forma ben suau i forta. I alhora com tots junts prenem consciència col·lectiva”, relata el ballarí. Contemplant la sessió de taller es pot captar a l’instant que el “sistema zambrano” és horitzontal, on ell està al mateix nivell que els alumnes, ballant, aturant, preguntant, escoltant i observant.

Del contacte amb els alumnes aprèn d’on venen i què representen. “Després el que més aporta un festival com aquest és veure com ells mateixos s’intercanvien idees, dins i fora de les classes, es coneixen i s’enriqueixen. Per això quan tornen als seus llocs arriben amb altres maneres de veure la dansa, o el cos… o la vida. És una injecció de veritable intercanvi cultural“.

La incerta consolidació

Cultura i paisatge es fonen en un esdeveniment que aplega persones de 50 nacionalitats per transformar també la vida quotidiana de tothom que hi conviu, esborrant la frontera entre el fet escènic i el cicle agrícola, retornant als orígens més primaris i recuperant l’essència del moviment a escala humana. Com explica Olivan “no podem oblidar que som animals, no som res per damunt de la natura, som servents, ella és la que mana. Quan et posen això davant els ulls el xoc és al·lucinant. Això és el que intentem amb el festival i està funcionant”.

Enguany l’edició començava amb una ferida profunda, les més de 6.000 hectàrees cremades a l’incendi de la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià. Davant la catàstrofe, Deltebre Dansa ha contribuït a la campanya Rebrotem amb la peça de vídeo-dansa “Pols latent”, un solo de Roberto Olivan dins el bosc cremat.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

“Pols latent” | El Festival Deltebre Dansa amb la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià from Vèrtex Comunicació on Vimeo.

Les carpes de la quinzena edició de Deltebre Dansa pleguen veles amb satisfacció del públic i dels professionals que hi han participat. I amb una fita aconseguida, ser un dels 24 festivals d’Europa que opta als Premis EFFE 2019-2020 de l’Associació Europea de Festivals seleccionat d’entre els 715 certàmens presentats. Al setembre s’escolliran els cinc guanyadors. Aparentment, èxit rotund. Però la realitat cultural d’aquest país és precària i cal un pas econòmicament ferm perquè Deltebre Dansa no quedi penjant d’un fil i a mercè de la il·lusió i l’amor a l’art. El prestigi artístic i la popularitat ja hi són, el talent i les ganes també. Cal que en prenguin bona nota les institucions públiques perquè continuï per molts anys més.

Seguiu-la a:

Teresa Ferré

Llicenciada en Periodisme i DEA en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora associada d’Història del Periodisme a la UAB.
Va començar a escriure sobre teatre l’any 2000 fent entrevistes i reportatges per a la revista d’arts escèniques Artez. Entre el 2003 i el 2005 va col·laborar amb la revista teatral.net i a partir del 2006 fins al 2009 va fer crítica teatral al diari El Punt. Ha format part de la secció de teatre de la revista Butxaca des del 2014 fins al seu tancament el 2017. Forma part del col·lectiu recomana.cat
Teresa Ferré
Seguiu-la a:

Teresa Ferré: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca