Denise Duncan

Dramaturga i directora

El Zoo de Vidre

Denise Duncan: “Tenim una tradició racista”

No passa cada dia que Denise Duncan estreni una obra de teatre. I dic això perquè que Denise Duncan estreni hauria de ser una notícia prou rellevant. Per què? Potser es preguntaran. Perquè obre d’una manera infinita el teatre català contemporani, perquè li ofereix un caire mestís que ens fa falta com l’aigua. Perquè el nostre teatre és massa blanc, massa fet per homes i dones de classe mitjana que han viscut entre cotonets.

Per més inri, Duncan estrena a la Sala Beckett ‘El combat del segle’. Aquesta peça que ens parla de Jack Johnson, un boxador nord-americà que va venir a Barcelona a la dècada de 1910 fugint del racisme institucional del seu país. Potser el coneixen perquè va ser el negre que li va clavar una pallissa a Arthur Cravan, el boxador poeta, a la Monumental, el dia de Sant Jordi de 1916. Johnson era l’altre, el primer campió afroamericà dels pesos pesants. Com si això no fos poc… Una part de la nostra història que ha quedat oculta.

Armando Buika és Jack Johnson a ‘El combat del segle’. Foto: Kiku Piñol

Fa un parell d’anys que la dramaturga catalana va decidir fer front a la seva condició de negra al nostre país. Fa vint anys que va venir de Costa Rica a Barcelona, filla d’un pare negre i una mare blanca. I diu que Johnson, en certa manera, la representa. “Hi ha una cosa de la lluita constant, una cosa molt simbòlica que té a veure amb la meva vida”, afirma. El 2019 va estrenar ‘Negrata de merda’ al Tantaranta i ara fa una altra clau de volta. Té clar quina és la seva funció al teatre català, sap que ha d’obrir camí, tot i que no vol ocupar “la quota”. No debades és una dels fundadores de Tinta Negra.

Alex Brendemühl és Jim Jeffries, el gran rival de Johnson, a ‘El combat del segle’. Foto: Kiku Piñol

Duncan parla clar. “Tenim una tradició racista”, diu. Johnson, recorda Duncan, quan va venir a Barcelona es va trobar una ciutat oberta en un continent que estava molt més avançat socialment que els EUA. Passejava per la Rambla sense cap problema allà on ara hi ha els manters.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close