Llibres

Dibuixar frases amb Manuel Moranta

Avui hem volgut conversar amb el tarragoní Manuel Moranta, poeta visual i director creatiu de l’agència Inside que ha sabut convertir l’aforisme en un registre ple de poesia, essència i emotivitat. Moranta es mou en el terreny liminar del dibuix, de la poesia i de la filosofia. És, de fet, un creador que sap navegar en els límits, que crea des de la frontissa. El seu discurs fluctua entre la innocència i la ironia, entre l’amor i l’humor, entre el traç i la grafia. Acaba de publicar el segon llibre d’aforismes De nadadores y piscinas, una publicació que completa la primera, Te amordido un perro, tots dos editats per Trampa Ediciones. La mirada de Moranta és la mirada d’un nen que et retorna als orígens de la creació, als traços dels homes primitius que, des de la cova, parlaven de la quotidianitat assolint una llenguatge comunicatiu de caràcter universal.

Manuel, comencem per la teva formació. Ens pots explicar com un llicenciat en Dret acaba esdevenint un poeta visual?

Tinc una peça que diu “Soc advocat però no exerceixo”. Encara que em dedico a la comunicació, no tinc gaire clar que no continuï essent advocat. De fet, els codis de lleis estan plens d’aforismes meravellosos. L’ambient dels despatxos i l’olor dels jutjats no m’agradava gaire i vaig descobrir l’ofici de comunicador en una agència. Em vaig adonar que podia viure a partir de treballar amb les idees. I des de la creativitat publicitària vaig conèixer la poesia visual. Al final, un comunicador, un poeta visual i un advocat són de tarannà curiós i coincideixen en la voluntat de comprendre el món i d’explicar-lo d’una forma sintètica.

T’autodefineixes com un poeta visual i al teu web expliques que “dibuixes frases”. En què consisteix aquesta professió?

Un ‘dibujofrase’ és un gènere creatiu en què un aforisme o pensament cedeix la meitat del país de la paraula al dibuix. Aquest gènere em permet explicar idees o sentiments universals a partir de coses insignificants i de la manera més sintètica possible. M’agrada pensar que la meva feina consisteix a cercar de tresors que expresso a través de ‘dibujofrases’.

Moranta acaba de celebrar els quaranta-un anys vestit de blau. Imatge de Kira Diez.

Algun referent que admiris especialment en aquest sector?

El traç dels homes primitius. Saps que el primer dibuix que es coneix és un zig-zag gravat a l’interior d’una petxina de fa 400.000 anys? M’interessen els materials que no van ser creats amb cap intenció artística. I també l’obra d’aquells artistes, ja siguin poetes, pintors o fotògrafs que posen l’èmfasi a explicar idees a través de gestos mínims com és el cas de Baldessari, Camnitzer, Munari, Michals, Shrigley o Perjovschi.

Joan Brossa va dir que “Sóc dels qui creu que no hi ha una cosa per a tots els temps, sinó un temps per a cada cosa”. Ha caducat la poesia visual? En quin punt es troba actualment? 

Considero que la poesia visual es troba en plena forma, en el seu millor moment. Precisament perquè vivim en un món en què domina la saturació informativa, ens calen dissenyadors gràfics, creatius, fotògrafs, etc. que ens ajudin a sintetitzar la realitat d’una forma clara i emotiva.

Què explica la creació de Manuel Moranta?

Treballo a partir del fet quotidià, de l’absurd, de la rondalla, de l’etimologia de les paraules, de la conversa. M’expresso en un llenguatge universal. En les meves peces barrejo des de l’anècdota més simple, fins al relat breu, el dibuix conceptual, la publicitat, el món dels signes i l’objet trouvé

‘Gente corriente’ pertanyent al llibre De nadadores y piscinas. Imatge cedida per Manuel Moranta
‘Gente corriente’ pertanyent al llibre De nadadores y piscinas. Imatge cedida per Manuel Moranta

En el procés creatiu què ve primer el text o la imatge?

Doncs normalment començo pel text, per posar per escrit un pensament. Tinc llibretes plenes d’anotacions, també correus electrònics amb idees textuals. Però la idea del procés creatiu és que el text no descrigui la imatge i que la imatge no il·lustri el text. Es tracta de llenguatges complementaris que es necessiten. 

Quin paper juga la pedagogia en el teu projecte? No és habitual que un poeta visual reivindiqui aquesta faceta…

La meva passió és la d’intentar comprendre el món, poder-lo explicar i definir les coses. Per això, he d’assegurar-me que es comprenen les idees que vull transmetre. La meva obra és un exercici permanent i això és també la pedagogia. Per això, faig servir lletra cal·ligràfica amb la voluntat que qualsevol en comprengui el missatge. M’interessa el pensament col·lectiu. Intento que les meves classes siguin creacions amb les idees de tots. Les meves peces són tan simples com el joc del gargot de Winnicott. I ja hauràs vist que molts dels artistes referents que he esmentat anteriorment (Munari, Camnitzer, Baldessari, etc). han estat pedagogs. Reivindico la mirada del nen, la mirada no automàtica que veu el món per primera vegada. La meva filla m’ha ajudat a nodrir la manera com interpel·lava el món. 

Passem de Te amordido un perro a De nadadores y piscinas. Com sorgeix la relació amb Trampa Ediciones? I la teva necessitat de publicar aforismes?

Trampa Ediciones són Carmen Berasategi i Jon Botas. Els vaig conèixer perquè em van convidar a impartir un taller a NUDO, el festival de poesia de Barcelona. En aquell moment estava començant la maqueta de Te amordido un perro i els va interessar. Entre nosaltres va sorgir molta ‘intimitat intel·lectual’. Els primer gènere literari que vaig conèixer durant la infància va ser la faula: les meves preferides eren les d’Esop. Continuo pensant que aquestes fórmules tan senzilles són el millor vehicle per fer-nos pensar i emocionar-nos.

 Intimidad intel·lectual procedent del llibre Te amordido un perro. Imatge cedida per Manuel Moranta
Intimidad intel·lectual procedent del llibre Te amordido un perro. Imatge cedida per Manuel Moranta.

Què relata De nadadores y piscinas, sortit recentment al mercat?

De nadadores y piscinas és la història d’una piscina i d’una família. Es tracta d’un llibre de poesia visual que relata la vida humana des de les aigües controlades de la infància a les aigües obertes de la vida adulta. Aquest espai blau, excavat en el terreny, em serveix per traçar una història sobre el refugi familiar i la seva relació amb l’univers. Un viatge des de la piscina fins a l’oceà. Si bé és cert que té un component autobiogràfic en què es reivindica el paper neuràlgic que juga la família entesa com una comunitat de diàleg, el conjunt vol esdevenir quelcom més abstracte i universal.

Aquest llibre es planteja com un díptic de Te amordido un perro. Tindrem un tríptic?

Doncs no ho sé. Ambdós llibres són negres i tenen un capítol central de color. A Te amo… és vermell i a De nada… és blau. I et diré que només treballo amb tres colors: vermell, blau i negre.

Te amordido un perro és vermell; De nadadores y piscinas, blau. Què aporten els colors en els teus relats?

Són colors plans que m’ajuden a deslligar-me de la història. Curiosament, sempre els faig servir en el nucli de la narració per tractar aspectes líquids: el vermell representa la sang i el blau l’aigua.

Quins projectes tens entre mans, Manuel? Sé que estàs treballant amb el fotògraf Jordi Larroch…

A Jordi Larroch el vaig conèixer a les xarxes socials. M’encanta el seu treball! Hem generat diàlegs interminables a través de les xarxes: un publicava una peça i l’altre contestava, li donava la volta, la completava, n’imaginava una altra. I així durant dies fins que un dels dos va dir rient: Em rendeixo. D’aquest diàleg ha nascut un projecte d’exposició que inaugurarem al maig del 2021 a la galeria d’art Ormolú de Pamplona. 

Com serà Manuel Moranta d’aquí a deu anys?

La creativitat em sembla un bon camí per fer-se gran. És una disciplina que permet expressar idees atemporals i connectar amb totes les generacions. Sí que m’agradaria explorar altres formats, suports i escales.

Una paraula a mode de cloenda…

Capbussar-se. És una paraula tan clara… tirar-se de cap i fer un forat a l’aigua.

I una imatge…

‘Una escalera de piscina en medio del universo’ del llibre De nadadores y piscinas. Imatge cedida per Manuel Moranta
‘Una escalera de piscina en medio del universo’ del llibre De nadadores y piscinas. Imatge cedida per Manuel Moranta.

Judith Barnés

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca