Patrimoni

Dictadura, Torres-García i Renaixement al saló de Sant Jordi del palau de la Generalitat

Costa d’imaginar que un dels espais de més representativitat d’un país, un ambient privilegiat de les seves manifestació polítiques, celebracions cíviques o culturals, estigui cobert d’unes pintures que destil·len les essències contràries als designis expressats i defensats per la societat. Seria comprensible i ben rebuda, en un espai d’aquest to, la presència d’una decoració antiga, relativa a fets o creences remotes, tan bella i retòrica com allunyada del sentit present. Transformada pel pas de la història en una creació culturalment i cívica suggestiva, exhibició de sòlida prosàpia i categoria artística.

Ben diferent és que la decoració desplegui l’exposició històrica i la proclamació estrident d’un projecte polític antagònic, no només amb l’actualitat, sinó també amb l’època en que va fer-se. Una obra arrogant pintada per combatre allò pel què la societat pugnava i, ben aviat, assoliria. Aquest és el cas de la pintura del saló de sant Jordi del palau de la Generalitat. Executada entre 1925-1927, quan el règim monàrquic s’havia convertit en dictadura amb el general Primo de Rivera i maldava per assentar-se trepitjant llibertats i amb repressió. Quatre anys després cauria, empès pel republicanisme, l’obrerisme i el catalanisme.

Des de llavors, farà aviat un segle si ens descuidem, la decoració desplega impunement i brillant tota una doctrina guerrera, essencialista, confessional, autoritària i antidemocràtica. Exalta la monarquia perenne, l’ordre estamental oposat al parlamentarisme, l’estat basat en el catolicisme ordenador social i vencedor de l’Islam, el patriotisme bèl·lic, conqueridor i imperial. Ignora a consciència tot allò que més enllà hagi pogut existir, res que al·ludeixi als temps moderns i els seus components socials, polítics o ideològics. Narració cenyida entre els segles medievals i la fi de l’antic règim.

Comença per esquivar tota referència a un passat autònom català, comtal o fins carolingi i enceta el relat amb la guerra a l’Islam, llavors quan es pintava de plena actualitat pel conflicte del Marroc. Ho fa amb la batalla de les Navas de Tolosa, presentada com l’empresa dels regnes peninsulars dirigida a restablir l’Espanya truncada en la seva unitat i catolicitat pels musulmans. Segueixen conquestes territorials, corts reials i en clara bel·ligerància cap els tòpics del relat catalanista, es recorda el compromís de Casp i el casament dels reis Catòlics.

L’al·lusió al paper de Barcelona en la gènesi de l’empresa americana i de l’imperi hispànic amb la rebuda a Colom i el capítol del Toisó d’Or, són alguns dels episodis faltats d’explícit contingut bèl·lic. Aquest retorna d’immediat amb la magnificació de la guerra primordial i permanent contra l’infidel a la batalla de Lepant, i continua per situar-se a l’inici de la modernitat amb el combat del Bruc de la Guerra del Francès, considerada l’epopeia patriòtica espanyola contra la impietat i el liberalisme. Amb ella s’acaba el temps històric, i més enllà, en un ordre sacre intemporal es troba l’expressió essencial de Catalunya, simbolitzada per dos santuaris catòlics, els monestirs de Montserrat i de Poblet, als quals s’encomana la reialesa hispana de tots els temps.

Per si no fos poc, al plom ideològic que porten les pintures s’ajunta el seu to mediocre o prou dubtós, artísticament parlant. Són realitzacions satisfetes en l’opulència visual de l’academicisme pompier i tronat, dins del qual, cal dir, exhibeixen gran ofici i eficaç presentació. Un treball de professionals d’alta formació, domini tècnic i capacitat resolutiva. Res d’això va servir per a suplir els seu encarcarament estilístic, la seva subjecció al tòpic i la falta de creativitat, la seva pobresa plàstica. Tant és així que tot i tractar-se d’una singular obra col·lectiva, construïda amb la participació de vint-i-sis pintors diferents, en realitat s’assimila a una obra única, on la traça múltiple resulta prou difícil de discriminar, tan gran fou la comunió estètica i el replegament de personalitat dels autors. Artistes de major tremp i reconeixença refusaren la petició d’intervenir-hi, feta pel president de la diputació i promotor de l’operació Josep M. Milà i Camps. Industrial del partit de dreta ultramuntana i anticatalanista Unió Monàrquica Nacional, premiat pel rei Alfons XIII amb un inusitat comtat del Montseny llavors mateix, el 1926.

L'obra de Torres-García que va ser reemplaçada. Foto: Wikimedia Commons
L’obra de Torres-García que va ser reemplaçada. Foto: Wikimedia Commons

Ara bé, la mala fortuna de les pintures no s’acaba aquí, sinó que porta més pes. El fet és que s’havien executat a sobre i ocultant uns frescs no gaire anteriors, amb la intenció d’emmudir-los en tots sentits, artístic, cultural i polític. L’obra precedent no era un treball menor, insignificant o intranscendent, ben al contrari. Havia estat empresa el 1912 pel pintor Joaquín Torres-Garcia i interrompuda sobtadament el 1917 per restar inacabada. La causa fou l’oposició que alçaren els seus continguts i referents, considerats incòmodes per a sectors del conservadorisme, com segurament també per la seva formulació carregada de modernitat. Resultat de la pressió, el president Josep Puig i Cadafalch va veure’s obligat a aturar-ne la realització, sense retirar-les ni suplantar-les i cobrint-les de moment amb robes. Així arribaren el 1925, quan les autoritats dictatorials prengueren la determinació de fer-les desaparèixer.

Aquesta obra de Torres-Garcia pertany a l’etapa integrada de ple en el noucentisme, un temps abans d’adquirir un paper rellevant dins les avantguardes internacionals. La decoració formava part de la restauració i renovació del palau, encetada un pocs anys enrere per Enric Prat de la Riba, un cop el catalanisme conservador es feu amb el govern provincial barceloní, que hi tenia la seu. Es tractava d’un fresc, tècnica llavors en recuperació i prou innovadora, que descabdellava en to al·legòric els arguments culturals centrals del catalanisme noucentista i del seu programa cívic. Ho va expressar amb una combinació de referències mediterranistes i classicistes amb al·lusions al present social i econòmic que constituïren un programa pictòric altament suggestiu i original. Efecte crescut per una singular traça feta de formes arcaïtzants de regust simbolista i una tendència a la geometrització que insinua la seva posterior pintura constructivista. En suma, res a veure amb la posterior però regressiva pintura de temàtica històrica, fonamentalment medieval o premoderna. La pintura de Torres-Garcia inconclusa i ocultada sota les teles posteriors, va ser recuperada potser no del tot el 1973 i avui s’exhibeix traspassada, fragmentada i en condicions no gaire adients, encabida en una petita sala del mateix palau.

Encara les pintures de la dictadura acumulen més mala fortuna. Perquè al fet d’ocultar una realització artística d’interès ben superior, obra d’un dels artistes actius a Catalunya de més projecció internacional del segle XX, també carreguen una altra malvestat o despropòsit. Es tracta de l’alteració molt notable que ocasionen al saló que ocupen i que sens dubte és l’espai arquitectònic més eminent del Renaixement en terres catalanes. Tant és així que es pot dir-se que, sense arribar a negar-lo, en fan difícilment perceptible la natura, valors i transcendència.

Aquesta gran peça noble fou d’origen destinada a capella gran del palau de la Generalitat i màxim ambient de representació i cerimonial fins 1714. Hom diu que llavors per significar la victòria absoluta sobre les lleis catalanes s’hi cremaren els volums estampats de les constitucions de Catalunya. Secularitzada la sala no ha deixat mai de proclamar, també en les seves transformacions i ornamentacions, les tensions dels temps, fina ara mateix, com el debat sobre la seva decoració posa ben de manifest.

L'obra de Torres-García que va ser reemplaçada. Foto: Wikimedia Commons
L’obra de Torres-García que va ser reemplaçada. Foto: Wikimedia Commons

En aquesta sala o capella resideix el contingut primer i l’essència de la part del palau bastida de nova planta per l’arquitecte Pere Blai i enllestida cap el 1617, és a dir fa cosa de quatre cents-anys, quatre abans de la mort del seu autor, que aviat serà commemorada. Hi va fer servir una expressió netament romana, innovadora i excepcional dins del panorama artístic català, on res li és comparable en estil, magnificència i magnitud. D’aquesta manera va mudar la natura de l’edifici precedent. Fins llavors la casa gòtica de la Generalitat, construïda a l’alba del segle XV, era un cos allargat que anava del carrer de sant Honorat al del Bisbe, on tenia la façana principal. Això va canviar amb l’obra de Pere Blai que afegida pel costat de mar al vell edifici, en canviava l’orientació al situar el nou frontis a la futura plaça de sant Jaume, en un gest de gran transcendència ciutadana, germen de l’actual configuració del centre barceloní.

Però si la presència urbana i símbol polític del palau és definit a l’exterior per la bella obra renaixentista, no passa el mateix a l’interior, on la gran sala creada per Pere Blai resulta apagada i desdibuixada, en cap cas estimada degudament, en la seva qualitat arquitectònica a causa de la pesada càrrega pictòrica que porta. Per tot plegat, no hi ha dubte que aquest espai superb mereix un nou agençament cívic, arquitectònic, des del punt de vista de la història de l’art i també dels criteris contemporanis de restauració i conservació. Aquestes són qüestions que es planteja i ha de tractar la comissió experta creada per iniciativa del president Joaquim Torra i reunida per primer cop el dia setze de setembre passat. Una determinació que esperem sigui efectiva després d’un llarg temps de dubtes, passivitat i temença. Sí, efectivament, temor a emprendre la restauració de la darrera gran peça del palau on encara no s’hi ha actuat recentment. No s’ha fet perquè el discurs agressiu i malauradament tan actual que segueix emanant de les pintures no deixa de pesar sobre la nostra societat i tenallar-la, també culturalment en aquests sentit. Cal de totes maneres sortir-se’n.

E. Riu-Barrera

Arqueòleg i historiador. Al Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat Catalunya és responsable de la recerca aplicada a la restauració.. Coordinador de les actuacions al monestir de St. Pere de Rodes (1990-1999) i Sta. Maria del Mar (2009-2017). Membre dels equips del pla director de St. Pere de Terrassa (1998) i de l’avant proposta de restauració de palau de la Generalitat (1998). Autor del primer informe sobre el fals claustre de Palamós (2012). Investigador associat al grup EMAC de la UB.

Ha excavat a la ciutat de Barcelona i ha intervingut a la capella de Sta. Àgata, la cartoixa d'Escaladei, els monestirs de Vilabertran, Casserres i St. Cugat del Vallès, als castells de Mur i Miravet, les esglésies de la Vall de Boí. Membre de l’equip del mapping de St. Climent de Taüll (2013).

Becat per la Getty Foundation pel projecte La fundació de la ciutat: Mites i ritus (CCCB 1998-1999). Comissari de les exposicions La fortuna d'unes obres. Sant Pere de Rodes (MFM, 2006), Gilabertus, un viatge decisiu a la descoberta del romànic (MEV, 2007) i L'Esculapi, el retorn del déu (MAC, 2007). Comissariat amb Mireia Freixa per l’Any Puig i Cadafalch 2017 i l’exposició Puig i Cadafalch arquitecte de Catalunya (MHC, 2017).

Llibres: La capella de Santa Àgata del palau reial major de Barcelona (1999), Intervenir a la muralla romana de Barcelona (MUHBA 2017) i Viatge a la Rússia soviètica. Visions catalanes de l’URSS (1920-1941) 2017. Director del volum Arquitectura III de L’art gòtic a Catalunya (2003). Editor amb P. Vélez de la monografia RIU SERRA (1921-2006), escultor i dibuixant (2012), dedicada al seu pare. Membre del consell de redacció de la revista L'Avenç (2000-2007).
Avatar

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca