General

“Die Verkehrte Welt” / “Una visió falsa del món”. Musil com a cas d’estudi

Com traduir aquesta paraula alemanya que ha estat durant els últims dos-cents anys un gran mal de cap per als filòsofs i altres acadèmics. Va guanyar significació filosòfica a través del filòsof Hegel (1770-1831). “Welt” és el món. “Die”, en aquest cas, és l’article determinat “El” però, què passa amb la paraula del mig? Directament traduït vol dir “mal conduït”, com posar el carro a la rasa conduint imprudentment. També pot significar prendre el gir equivocat. Pot significar a l’inrevés.

Al començament de La fenomenologia de l’esperit (1807), Hegel parla de el món tal com apareix en la ment humana. Al principi, cap problema: experimentem el món, inclòs el nostre món interior, des del començament de les nostres vides. Anomenem aquest Món “I”. A mesura que creixem, arribem a comprendre que moltes coses en aquest món canvien, mentre que altres aparentment no. Aquestes parts que no canvien es diuen “lleis”. Aquesta paraula és inclusiva, s’estén des del “no, no” i “sí, sí” dels nostres pares a través de falles causades per la nostra manca de coneixement o falta de voluntat per obeir, fins a les lleis de la naturalesa humana i el món físic en general. La llei de la gravetat és un d’aquests principis immutables.

Llavors, arribem a distingir entre el Món “I” i el Món “II”, el dels principis i el de les lleis, que constitueixen la seva essència. Fins aquí tot bé.

Però també som capaços d’imaginar el contrari d’aquest segon món. Aquest, si el tractem com ara un Món “III”, encara que sigui un producte de la nostra imaginació, és “verkehrt”. No és una imatge especular, ni una foto negativa, sinó tot el contrari. És una cosa així com “i si?” Però més radical encara: “i si els pols nord i sud canviessin les seves posicions a la Terra?” Podríem investigar aquesta possibilitat i, finalment, arribar a descripcions molt exactes de les seves conseqüències. Tot i així, estem dins de l’estructura dels nostres primers dos mons. El “verkehrte Welt” està dins de de la nostra ment, el nostre ull pot formar-ne part i pot fer que algunes persones és tornin delirants en confondre el Món “III” amb el Món “I”, mentre li apliquin les regles del Món “II”. La novel·la de Cervantes “El Quixot” (1605-1615) és el retrat suprem d’aquest fenomen.

Hegel continua discutint les relacions entre aquests mons i els seus derivats. El seu punt bàsic segueix sent el mateix. Aquestes són característiques naturals de la ment humana. El terme enormement suggeridor de Hegel va cobrar vida pròpia i es va inflar. En alemany modern, és més o menys el mateix que el “més enllà del bé i de mal”, que Nietzsche va usar com a títol d’un dels seus llibres, en el sentit del que és indignant i impossible. La paraula anglesa més pròxima al seu ús real en l’idioma alemany actual podria ser “surrealista”. En aquest context, probablement no seria massa extravagant inferir que Hegel acceptaria el que és “surreal” com una part integral i que no és pot erradicar de la ment humana.

Robert Musil a l’entorn de 1900.

Robert Musil, cas d’estudi

Una persona que va experimentar el món sencer de segle XX com “Verkehrt” va ser l’escriptor austríac Robert Musil. Va viure des de 1880 fins a 1942, que avui s’està convertint en una figura de culte entre els intel·lectuals. Musil no es va referir a Hegel ni al seu famós terme, sinó que va utilitzar la “pseudorealitat”. La primera part de la seva obra mestra  L’home sense qualitats es titula “La pseudorealitat preval”. La seva postura es concentra en una de les seves notes pòstumes: “Quan el món s’atura i es torna impossible, no queda res més que dir no a tot.” El món de la seva novel·la va ser el de l’Imperi Austrohongarès a la fi de segle XIX i principis de l’XX, centrat a la capital, Viena, en els últims 11 mesos abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial a 1914. Musil mateix va viure la guerra com a oficial a l’exèrcit austríac. Va començar a escriure L’home sense qualitats el 1924 i el seu protagonista, anomenat Ulrich (Anders), és un home que pertany als estrats més baixos de l’alta societat vienesa.

Robert Musil vestit d’oificial durant la I Guerra Mundial.

Abans d’això, Musil era conegut per la seva novel·la de la majoria d’edat Les tribulacions de l’estudiant Törless” (1906) i L’home sense qualitats es podria veure com una continuació d’aquests temes i les seves reaccions de joventut. Törless, un home adult i experimentat d’uns trenta anys, descobreix la crueltat en diversos dels seus companys; notablement en el líder del grup  “Konvikt”, una escola especial d’estil militar per a joves difícils, on compleix la seva majoria d’edat. Aquest descobriment el porta a reflexionar sobre l’aparent dualitat del bé i el mal. A mesura que els nens aprofiten l’oportunitat per castigar el que ha robat diners d’altres, el seu costat fosc i cruel el commociona,  i encara més el fet que no tenen compassió, com els nens que destrossen un insecte.  La seva indiferència li fa adonar que la ment humana funciona abans que l’ètica, i la decisió moral de romandre de la banda del bé i rebutjar el mal no té una base natural; els humans neixen animals, la resta és aprenentatge social i adoctrinament, i l’animal mai se’n va, només queda inactiu.

Robert Musil amb la seva obra mestra L’home sense qualitats.

Aquesta visió és el que podem discernir en Ulrich de L’home sense qualitats. L’ han entrenat per jugar el joc social, però n’està emocionalment molt allunyat. A Törless, Musil en diu “una propensió a la sorpresa” que en Ulrich es manifesta com actitud passiva i no participativa.

Pel que fa a la descoberta de Musil, altres ho havien observat abans que ell. Immanuel Kant fa comentaris similars més de cent anys abans, declarant lacònicament que qualsevol persona pot desenvolupar-se en la direcció del mal i del bé. A la crua Prússia del segle XVIII, això no va ser tan impactant, encara que l’Església va lamentar-ne el fet. No obstant això, a la vora del segle XX, els nens centreeuropeus com Törless i Ulrich van néixer en un ambient complaent amb respostes i regles per a tot, tot el contrari a la naturalesa humana bàsica.

La posició d’ Ulrich es podria qualificar d’ irònica, excepte pel fet que tot just l’expressa gairebé callant. Musil, en canvi, crida al sarcasme. La seva ira adolescent, com la del seu escandalós contemporani Karl Kraus, és la reacció inevitable a la ideologia social i mentalment opressiva, pseudo-religiosa de la burgesia filistea. Tot això es veu agreujat novament per la fossilització en curs de l’Imperi austrohongarès; fent que la postura d’ Ulrich sembli cada vegada més raonable. Típicament, l’esdeveniment principal en la ment d’aquest personal de Saló és el jubileu del seu estimat i vell emperador Franz Joseph, que tindrà lloc el 1915. No tenen idea del que els espera en el futur immediat; a part del fet que el mateix emperador va morir abans que se celebrés el jubileu.

Ulrich és entrenat en això per familiars, acceptats automàticament per la seva família, en particular pel seu il·lustre pare, que viu en una altra part d’Àustria. És nomenat secretari d’aquesta “campanya paral·lela” que vol imitar un esdeveniment similar de jubileu del “gran germà” que és Alemanya, principalment per assenyalar que en Viena “també som capaços de fer una cosa així”, tot i que Àustria va ser colpejada per l’Alemanya imperial uns 40-50 anys abans. Ell juga el rol, es presenta com una persona tolerable i la “pseudorealitat” continua al seu voltant. Això inclou diversos assumptes amorosos amb dones casades i solteres. Res d’això no l’ importa fins que rep una carta informant-li que el seu pare ha mort.

Visitant la finca familiar, es troba amb la seva germana Àgata. Encara que més jove, Ulrich la sent com una bessona, fins al punt de ser una imatge especular. Finalment, ella se’n va amb ell a Viena, i viuen junts. Després de diversos centenars de pàgines de tensió eròtica reprimida, Musil fa que es fusionin entre si tots els nivells, culminant en el famós capítol “Respiracions d’un dia d’estiu”, on el tractament de Musil de l’amor entre germans és en si mateix un tema de gran romanç. La tradició de Byron i PB Shelley (1792-1822) arriba literàriament al nivell de l’alta poesia lírica com en l’últim acte de Prometeu alliberat, de Shelley.

Ulrich, durant tota la seva vida, va buscar instintivament un tipus d’existència superior més enllà del que s’ofereix des del costum, l’ètica i la religió. Ell trobà una ment afí a Ralph Waldo Emerson, que a tots els efectes avança la idea de l’incest nietzschià,  i la història que Musil aparentment es va proposar explicar troba el seu lloc en el que hauria d’haver estat el final del segon volum. El problema és que Musil mai es va adonar d’això i va seguir escrivint. Com va observar la mare de Nietzsche, lamentant-se del seu fill: “va córrer massa lluny”. De fet, Musil no es va aturar fins que va morir el 1942, després de deu o dotze anys d’activitat literària monomaníaca infructuosa.

En realitat, algunes de les peces d’història i personatges més sucoses pertanyen a aquestes últimes 600 pàgines, moltes cap al final de l’edició americana de 1995, i se centren en Clarisse, un personatge que és una figura menor en el primer volum però que s’expandeix gradualment en el següent, inacabat.

Musil mateix podria haver-ho percebut vagament. Cap al final va tornar a dibuixar l’obertura molt diferent del principi en el Volum 1 (pp.1748-1757) i va començar a pensar en escriure un epíleg, amb el mateix protagonista, ambientat en els temps de la Segona Guerra Mundial. Semblava estar a punt de dir “tot s’ha de reescriure radicalment!” Després, reelaborant aquest mateix capítol “Respiracions d’un dia d’estiu”, es va ensorrar i tot va acabar.

El cos massiu de text, unes 1770 pàgines en l’edició de 1995, ens deixa almenys dues ments. Si Musil hagués acabat la seva novel·la de dos volums entre les respiracions d’aquest dia d’estiu hauríem tingut una literatura un tant arriscada, però bonica i meravellosa que ja s’hauria oblidat en gran mesura, com el “Jean Christophe” de Romain Rolland. A l’igual que amb el col·lapse i la mort de Nietzsche, és la singularitat del fenomen Musil. És l’home imparable que escriu brillantment per a ningú fins al dia de la seva mort el que fascina. Una de les seves últimes notes diu: “Thomas Mann escriu per a les persones que hi són, jo escric per a les persones que no hi són”. Probablement mai va conèixer el terme “audiència” i, si  se n’hagués adonat, s’hauria llançat al foc.

El nostre terme clau, “verkehrt”, encaixaria aquí. Robert Musil va ser “der verkehrte Autor” per excel·lència. Això també implica que en un “verkehrte Welt” el món es va tornar surrealista; ell era l’autor perfecte que incorpora el “verkehrte Welt”. És veritat.

Traducció: Pilar Parcerisas

*Aquest article és un capítol de La columna vertebral de la cultura occidental, traducció del llibre de Carlos Wiggen The Spine of Western Cutlure (2017).

Carlos Wiggen

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close