disseny

Barcelona i el Museu del Disseny. De quin disseny?

Durant aquests últims mesos he seguit amb molta preocupació els esdeveniments relacionats amb el Museu del Disseny de Barcelona. Des del sorprenent nomenament d’un director, gran expert en cultures digitals, però sense formació en el camp de la museologia i el disseny, fins a la desaparició, aquest estiu, de la paraula ‘museu’ de tota la comunicació i retolació de l’edifici de les Glòries passant per la proclama, a la tardor, que de centre patrimonial passarà a ser un aparador de tendències basades en suports digitals. També ha tingut lloc el tancament de les exposicions del modernisme i d’arts decoratives.

En principi no hi ha cap problema epistemològic perquè un museu del disseny sigui centre patrimonial i aparador de tendències alhora. Encara més, veiem com el Victoria & Albert Museum és capaç de custodiar, investigar i divulgar amb gran cura les seves antigues col·leccions d’objectes i, al mateix temps, organitzar exposicions sobre fenòmens de masses com la dels vestits i dibuixos del cantant pop David Bowie que va passar per Barcelona. Com es pot comprovar el V&A treballa amb un concepte de disseny molt ampli.

Al nostre país, el públic en general, però també els historiadors de l’art i la tecnologia perceben el disseny com un estil modern, minimalista i sofisticat que es ven a determinades botigues. Un concepte molt elitista que els historiadors del disseny fa 40 anys que ens estem traient de sobre.

La història del disseny va començar mimetitzant els mètodes de la història de l’art basada en la identificació i anàlisi de les obres dels grans autors. Però a mitjan anys vuitanta l’historiador Clive Dilnot, des de la revista Design Issues, va fer unes crítiques demolidores a aquesta concepció. Va avisar que una llista d’autors i obres no constitueixen una epistemologia i que calia anar a la història de l’economia, la tecnologia i la societat per entendre els complexos fenòmens que tenen lloc darrere la producció industrial.

A continuació, als anys noranta, una sèrie d’historiadors britànics (Sparke, Woodham, Forty, Ainsley, Attfield, Julier, etc.) ens van sorprendre amb investigacions sobre la cultura material que genera el consum posant l’èmfasi en els “receptors” del disseny (el públic en general) i no tant en els “emissors” (els autors i les empreses). Al mateix temps les historiadores feministes ens desvelaven que la llar és un espai d’intercanvi de signes construït pel patriarcat i que la moda no és únicament la suma de grans models dels grans modistes, sinó també una prodigiosa construcció simbòlica que situa la indumentària en el nucli de moltes tensions socials. A més, la globalització accelerava en gran manera l’intercanvi mundial d’objectes i elements d’informació de manera que més que parlar de “dissenys nacionals” ja calia parlar de “fluxos de productes”. Tot plegat era molt estimulant però una mica confús. Què era el disseny?

A principis del segle XXI l’eminent historiador nord-americà Victor Margolin ens va proposar un nou concepte de disseny que, per oposició a allò natural, es podria definir com “la planificació d’allò artificial”. Margolin entenia el disseny en un sentit ampli, la qual cosa obria als historiadors, però també als dissenyadors, un ventall enorme de possibilitats i temes d’investigació.

El Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona va ser especialment  sensible a aquests debats internacionals. Els professors i doctorands del grup d’investigació GRACMON no es perdien els congressos de la Design History Society o del International Commitee of Design History and Studies (ICDHS), la seu del qual va arribar a estar a Barcelona. Els historiadors britànics, italians, escandinaus i nord-americans venien sovint a la ciutat comtal. Aquest fèrtil intercanvi intel·lectual va propiciar noves visions de les arts decoratives, el noucentisme i el modernisme més basades en els sistemes de producció (materials i tallers) i en els sistemes de mediació (botigues, revistes, publicitat i exposicions) que no pas en la glorificació d’autors consagrats.

La culminació d’aquest procés va ser l’edició en tres volums de la història del disseny barceloní, coordinats per Anna Calvera, que es basava en el model teòric del “sistema disseny” experimentat a Itàlia. En aquesta investigació, duta a terme per molts autors, que anava de 1714 a 2014, es reflexionava sobre les indústries del luxe del segle XVIII, les llums i ombres del modernisme, les revistes femenines, la indústria dels electrodomèstics i els receptors de ràdio, les exposicions de productes i un llarg etcètera. En definitiva, tractaven de les polítiques d’allò artificial a Catalunya al llarg de tres segles.

Així doncs, quan parlem de disseny els historiadors no ens cenyim als estrets límits d’un estil determinat sinó que pretenem parlar de la configuració del nostre entorn material o digital en un sentit ampli. Els alemanys fan servir sovint la paraula Gestaltung, que vol dir configuració o disposició, en lloc de Design. que té unes connotacions molt formalistes. A Alemanya hi pot haver un Museum für Gestaltung o una Hochschule für Gestaltung perquè s’entén que és un concepte més profund.

No sé com s’hauria de dir el museu de les Glòries, però sí que tinc clar que, malgrat el que afirmen els gestors municipals, el DHub tal com ells l’entenen no és una institució museística ni té uns estatuts i un patronat o consell d’experts que garanteixi la conservació d’una sèrie de col·leccions d’objectes que es troben en perill de disgregació. Si es percep el disseny com un estil no serà sorprenent que d’aquí a poc temps veiem emigrar les col·leccions d’arts decoratives cap a altres indrets.

Per a mi un museu de disseny modern no és aquell que col·lecciona objectes de producció recent sinó aquell que és capaç de projectar una mirada “moderna”, sobre els seus objectes (físics o digitals), és a dir, una mirada en consonància amb les noves teories historiogràfiques que he exposat.

Per cert, a Londres no tanquen museus d’arts decoratives sinó que n’obren. El V&A anuncia l’obertura d’un nou edifici a l’est de la ciutat el 2025. Segons la seva pàgina web, serà una celebració de la creativitat, la qual es mostrarà tant en objectes de l’antic Egipte com en vestits dels dissenyadors contemporanis més radicals passant per un sostre mudèjar portat d’Espanya.

Isabel Campi
Dissenyadora, doctora en història del disseny i especialista en historiografia.
És comissària d’exposicions i autora d’alguns coneguts llibres sobre disseny.
Ha treballat a la docència durant 35 anys a la majoria d’escoles de Barcelona on va introduir l’assignatura d’història del disseny.
Es membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i presidenta i fundadora de la Fundació Història del Disseny

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close