Música

Don Giovanni al país de la por

La música es fa i s’escolta des del present, per molt antiga que sigui la seva autoria i per molt llunyà que s’escaigui el seu context històric, car és des de l’ara-i-aquí que els sons ens obliguen a aturar la follia del quotidià per reflexionar sobre on som i què podem esperar de la vida.

I és aquesta una experiència encara més radical si la música en qüestió és una òpera (un dels pocs rituals col·lectius que resten a Occident, en què la societat s’emmiralla a les butaques d’un teatre), i és més bèstia si és en un temps en què la por i la provisionalitat de tot plegat ens està marcant l’existència d’una forma que ha obert la caixa de distòpies per desvetllar-nos la nostra condició finita, però encara ho és més, en definitiva, si aquesta música que escoltem és no només l’òpera més extraordinària de la tradició occidental, sinó provablement una de les obres d’art més importants de tota la història.

Don Giovanni. Mozart/Da Ponte
Ch. Maltman, M. Persson, L. Pisaroni, V. Gens, B. Bliss., L. Bonilla, J-R. Olivé, A. Palka.
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.
Director Musical: J. Pons.
Director Escènic: Ch. Loy
24-10-2020.

Cada nou Don Giovanni que escoltem demana una relectura, perquè ens re-llegeix, i més encara, insisteixo, si la condemna del seductor s’esdevé aquest moment en què la llibertat viu en quarantena perpètua i des de l’estat i de la cosa pública només ens n’arriben prohibicions i coacció. La vigència del llibertí, a saber de l’home que encarna la llibertat d’una forma tan radical que neguiteja fins i tot la societat pretesament il·lustrada i lliure on s’exercita, és d’una actualitat total i el toc de queda confirmat ahir per la nostra cort de buròcrates enzes encara el radicalitza més. Durant mesos, qui ens ho havia de dir, les nostres ciutats tornaran a viure el seny del lladre, els governs ens diran de nou quan podem o no podem sortir de casa, i qui sap si la nova situació ens obligarà a superar aquest estat de por imposada revestint-nos de llibertí a la caça de la prohibició i les ombres.

L’òpera “Don Giovanni” a El Gran Teatre del Liceu de Barcelona ©A Bofill.

La paüra podia veure’s als rostres emmascarats d’un teatre amb l’estricte 50% d’ocupació on els espectadors sospitaven que potser veurien la darrera òpera escenificada en uns quants mesos, qui sap si en anys. Així escoltàvem els primers acords de Re menor de l’obertura i així contemplàrem, amb ganes de repensar-nos, una producció absolutament insípida de Christof Loy que (a excepció d’alguna insinuació final equiparant la figura de Commendatore a la del seductor, implicant així la vella tesi que Don Giovanni, en el fons, lluita contra tot allò que encarna el patriarcat per escapar a la inexorable senectut que afecta els homes i viure així una eterna adolescència) va tenir el mèrit inqüestionable de no regalar-nos cap idea, ni una sola lectura, rien de rien. Aquesta ha estat, dissortadament, una de les tòniques habituals del Liceu als darrers anys: escenografies per disfressar els cantants.

L’òpera “Don Giovanni” a El Gran Teatre del Liceu de Barcelona ©A Bofill.

En l’apartat musical, ja des d’una més que esperançadora obertura, Josep Pons va imposar-se la tasca d’oferir una lectura cristal·lina de la partitura, i a fe de Mozart que així fou, la qual cosa va donar relleu i bellesa als instants més simfònics de l’òpera, com el racconto de Donna Anna o un acompanyament quasi mahlerià del Dalla sua pace. Però el problema amb el titular del Liceu persisteix, car en l’òpera (i més encara en Mozart!) la música transpira teatralitat, és un personatge més de l’escena, i en aquest sentit Pons no ens va oferir cap mena de guia dramatúrgica, espiritual ni filosòfica del Don Giovanni. Al primer acte, Pons esllanguí els instants més lents de la partitura fins al límit de l’avorriment i, al segon acte (on la teatralitat de la massa orquestral és encara més important i complexa) el director semblava més que perdut, disparant alguna entrada a corre cuita dirigida a la veu errònia.

Una batuta que no contagiï les ganes d’actuar acostuma a afectar la trempera del cast. Així fou en el cas de Christopher Maltman, un Don de veu generosa i sòlida però d’un caràcter exasperantment monocrom, rígid amb un pal a l’esquena i sense cap mena de lectura dramàtica. Sortosament, Luca Pisaroni s’hi va contraposar perfectament amb un Leporello de raça que domina a la perfecció i té la decència de no caure en l’histrionisme ni en gest fàcil de fer-se constantment la víctima d’un amo a qui, en el fons, admira. Miah Persson és una cantant més que competent, però Donna Anna té massa teca per la soprano sueca, que patí massa als instants més dramàtics de la partitura, bo i salvant amb el fetge i ovaris la colloratura del Non mi dir. Véronique Gens és una cantant de gust i amb molt d’ofici, però no va tenir un bon vespre, amb manta aguts calats i un vibrat d’exagerada cridòria. Ben Bliss firmà un Don Ottavio impecable, d’estricta genètica mozartiana, líric i cantat sense cap mena de mandanga, com a mi em plau; el mateix podem dir del Commendatore marmori i acollonidor d’Adam Palka.

Ara que tornem a posar especial atenció en el producte nacional, mereix una menció a banda la posada en llarg del nostre jove baríton Josep-Ramon Olivé, que debutava en un rol gens secundari ordint un Masetto fantàstic, amb la justa barreja d’esperit jocós i naivetat, demostrant que quan la casa situa els cantants adequats en personatges que no són mera decoració el seu rol d’institució pública hi surt guanyant, i el nostre gaudi musical encara més. A Olivé l’ajudà tenir al costat una jove realitat del cant com Leonor Bonilla, que va excel·lir en tota i cada una de les intervencions esculpint una Zerlina d’un gust musical fora mida, digna d’una cantant amb dècades d’experiència. Tot plegat, doncs, va configurar un cast més que correcte que hauria arribat al notable amb una producció un pèl més engrescadora i una batuta més atenta a l’esperit teatral d’allò que dirigia. 

L’òpera “Don Giovanni” a El Gran Teatre del Liceu de Barcelona ©A Bofill.

Sembla  que les notícies d’ahir diumenge confirmen que el Liceu podrà mantenir les funcions d’aquest Don Giovanni, potser amb algun retoc en l’horari d’inici de l’òpera. Ens en congratulem, car l’esforç que implica aixecar un espectacle d’una complexitat com una òpera és avui titànic, i per això cal felicitar sense embuts la direcció i gerència del teatre, així com tot el seu equip tècnic i artístic. Quanta més gent pugi veure l’òpera millor, en efecte, perquè en aquest temps que se’ns gira de manca de llibertats necessitem més llibertins que mai. O, si més no, a manca de temeraris, ja ens podrem acontentar amb ciutadans que s’hi emmirallin una mica, encara que sigui per no acabar vivint tan tenallats per la por, sota el control d’uns Comanadors que cada dia fan més llàstima…

Bernat Dedeu
Bernat Dedeu: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close