Arts visuals

Dona-arbre i mare-terra. Una tarda de diumenge amb l’Anna del Tao

A un extrem de Cadaqués trobareu una porta “blau cadaqués” amb una finestreta que fa uns pocs anys que roman tancada: la del Tao, una petita cabana de fusta on l’Anna servia tè i menjar de l’hort, carregat d’espècies. Fins fa quatre dies era un dels llocs més “autèntics” de tota la costa, amb cadires baixes i olor de llenya d’eucaliptus.

Hem hagut de seguir la riba callada de Cadaqués, quan a l’hivern, a hora foscant, pots anar de punta a punta del perímetre sense haver de saludar ningú, anant enllà, cap a les afores en direcció ombra de mar d’Avall. S’arriba a la platja del Llaner, majestuosa en la seva mirada i oberta en el seu semicercle de compàs. Cal que seguiu fins al minúscul sorral del Llaner petit, fet d’una altra riera que davalla quan l’aigua baixa en la llum zenital del Pení. Al revolt que gira cap endins, es contempla una llarga paret seca que jo voldria que fos la meva biblioteca, ben arrenglerada, llibre damunt llibre, ben encaixats horitzontalment els lloms en un sistema de pes immaterial i universal. Una llarga línia contínua de saber mil·lenari en renovació permanent. Ja sóm al Tao.

Lídia de Cadaqués amb Salvador Dalí llegint La Gaceta Literària, 1930. Arxiu A. M. Dalí, actual Arxiu Emília Pomés.

L’Anna és tan aliena a tota mena de progrés material, que podríem considerar aquest indret com el darrer lloc que preserva allò propi de la natura, el verger. Si seguíssim cap a la cala de la Conca, passaríem davant de la cabana on visqué Lídia de Cadaqués, la dona model que tenia el mètode paranoico-crític com a genuí, específic i natural, i  que Dalí aportà al món a través de la colla parisenca del surrealisme. Són dues dones de pel·lícula. L’una, la filla de la darrera bruixa de Cadaqués, fou alhora un tros de les diverses i enigmàtiques dones que crearen el mosaic i model de dona “ben plantada” en el noucentisme programàtic orsià. L’altra, quaranta anys més tard, una de les dues filles del bar Marítim, s’apartà de la temptació eròtico-il·lustrada de la gauche divine i participà d’una alternativa de recerca cap al coneixement, en integració cap a la natura i les formes d’espiritualitat altra. En genèric, l’Anna deu ser la darrera hippie autèntica que ha sobreviscut del retorn a la natura que es va donar com a fenomen en les revoltes psicodèliques del postmaig. Viu rere la meva biblioteca de pedra seca.

Fina Miralles, Acció Translació. Dona-Arbre, 1973.

En la crisi del món, la d’ara com la que en fa cinquanta anys, i com va passar també cinquanta anys més enrere, i així de manera cíclica permanent, emergeix un món nou en mutació tecnològica però també de resistència. A cada cop de pedal s’embruixen una pila d’artistes, rares i amb capacitats demiúrgiques i capaces de parlar amb el no-visible. Cerquen en les manifestacions cosmogòniques de la mare-terra una presència interior i anterior, un reequilibri entre natura i cos, i, ensems, entre exterior i interior. És un art avant la lettre, davant la gran crisi, ara industrial, ara virtual, de cada canvi de cicle històric, i que mig posa, com l’art polític, el mitjà com a medi. Em ve al cap Fina Miralles, avui resident a Cadaqués, ensorrada de mig cos cap avall en un camp de Sant Llorenç del Munt, la dona-arbre. És una imatge que prova, com els treballs actuals d’Eulàlia Valldosera, el panteisme des del cos de la dona-terra. Un dibuix, el de Valldosera, fet, segons que ella mateixa confessa, amb el cor, i fet de vi i de llet, a fi de revelar l’inconscient.

Dibuix automàtic de l’artista Eulàlia Valldosera, 2019.

He passat unes hores de la tarda junt amb l’Anna del Tao, prenent un te i en conversa envoltats de gossos: el Babou, que en hindú vol dir “avi”, també anomenat el Lucero, perquè és el primer que li toca el cap i entra amb la llum primera del dia; la Mie, la mare de la camada, gitana i donzella alhora; el Bombón, que és el “Xacalito”, i el Yogui, el papà feliç. L’Anna parla als animals del domèstic amb un somriure savi i amb un to de veu diferent i personalitzat a cadascun. El mite de la Pentecosta s’hi representa en la variació de llengües com fa el traductor simultani en l’Internet.

Fora de la cabana, aquests dies d’hivern hi senyoregen deu gats, més els gats que abandonats dels senyors de París han trobat una mà divina que els prepara el menjar diari: la Patarra, l’Amai –“dolçor” en japonès-, la Mompe, que és el nom del pantaló dels arrossaires al Japó-, la Mie, amorosa, el Pescador, el Monte… tots aquests animals domèstics amb un nom real, fins i tot el que té la boca com tallat a manera de figura d’escac, al qual proposo el nom de “Duchamp”, que també passà per Cadaqués el juin juillet août al llarg de deu anys, fins el 68, sense tampoc no fer res per fer art.

Marcel Duchamp jugant a escacs amb el nen Tharrats.

Dalí, d’aprenent de pintor, venia a pintar a l’hort de l’avi de l’Anna del Tao, que treballava a la farinera dels Salisachs a Barcelona i a l’estiu pujava a Cadaqués amb la família que tenien torreta modernista a la platja del Llané. Tot Cadaqués és ple de rutes en l’escaquer de la història literària i artística: els viatgers Meifrén-Pichot-Picasso; les tres cases que tenien piano d’on van sortit tres artistes d’anomenada: Pichot, Dalí i Planells; els tres vasos comunicants: Duchamp-Hamilton-Roth; els tres logos de l’art concret: Bill-Munari-Bombelli; els blaus de Tharrats-Narotsky-Todó-Ràfols i Maria Girona; els rocks Corberó-Ponç-Arranz Bravo i Bartolozzi; les rutes del racionalisme arquitectònic local: Coderch, Correa-Milà, Harnden-Bombelli o Bohigas-Tusquets-Bofill… i tants més fins avui: de la Fina Miralles a l’Anna Malagrida i Mathieu Pernot, a Jordi Colomer-Albert Serra-Jordi Mitjà…i Rosa Tharrats, la darrera bruixa. Les aigües baixen per rius interiors des dels Pirineus fins al cap de Creus.

Anna Malagrida: cap de Creus, 2006.

L’Anna del Tao es posava al mig del canaló, de ben menuda, el rec que banyava l’hort, damunt l’aigua i braços en creu: “Iaiu, despego”. I tornava. Ja de petita se sentia “fora de lloc”, com totes les artistes del land-art que en lloc de ferir el seu cos amen la terra i viuen a les barraques de la conillera. El seu viatge iniciàtic té, com tota artista de valor, un llarg recorregut internacional: Itàlia, l’antiga Iugoslàvia, Bulgària, Turquia, Iran, Pakistan, Índia, Nepal, Japó. Els camins ho abracen tot. És la joia de l’espai. La Mali, Anna Mater, no ha separat mai la vivència amb el coneixement com a experiència directa. Mai no ha separat res: ni la ment del cos, ni l’art de l’art de la vida i del lloc.

Vicenç Altaió Morral

Poeta, assagista, crític d'art, editor, articulista d'opinió, agitador cultural i traficant d'idees. És autor d'una obra literària i artística extensa i interdisciplinària que comprèn llibres de poesia, d’investigació cultural i la sèrie “Tràfic d’idees”. En paral·lel ha desenvolupat una tasca molt significativa com a curador i director d'exposicions humanístiques i científiques i com a creador i director de les revistes d’art i lletres Tarotdequinze, Èczema, Àrtics i Cave Canis. Ha dirigit el centre KRTU (Cultura Recerca Tecnologia Universals) i Arts Santa Mònica. Va ser el protagonista del film “Història de la meva mort”, d’Albert Serra. Actualment és el president de la Fundació Joan Brossa.


Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca